Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano.
Vas baixar del tren
A ritme de blues regurgitat
Espargint monosíl·labs,
Bufant un vidre pàl·lid,
Tímid de vellesa prematura:
Amb el re-fer del des-fer
A la boca
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano.
Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.
La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.
La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.
I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.
A la meva mare
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.
De: Totes les esperes.
Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024
Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.
La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022
Llevantada, fúria
gel, boira, flama.
Estats físics que mesuren
la textura de la força
que desfermen dues gotes
en formar-se dins i fora teu
un oceà.
De: Amarar la mare, amarar a la mare.
Sandra Blanch. Amarar. 2024
XXVIII Premi de Poesia Màrius Torres 2023.
S'enarbora davant la imatge especular,
la dramatització d'abandonar la cura,
la resistència de la tensió travessada
per aquells que ja no hi són,
imatge indicible al centre del vitrall;
aquí i ara, l'ambivalència de la figura
que desentela un desig irresoluble:
l'evocació del perfum,
reemplaçament i obertura.
De: Resignificació, V
Carla Marco. Vivàrium. 2024
Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.
37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.
Eres tu el camp, o el camp enamoraves?
Coneixies l'abril i ja et somreia
un dimoni boiet a flor de galta.
Venies
per un caminet ros de mitja tarda.
Flames del vent cremaven blaus domassos
d'aigua de mar, em duies
un paner d'ametlons, copinyes, nacres
i tenies la veu color de rosa.
Temps era temps, amor, temps era temps!
Parlàvem... Jo no sé de què parlàvem;
d'exàmens de llatí, o per ventura
d'un llibre de poemes. El crepuscle
se'ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l'ombra
la sang ens galopaven.
Dissabte de capvespre, sense escola.
Qui recorda?... Qui sap?... Mira la pluja.
De: Joc de l'amor i de les estacions (1954)
Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó. 1990
Què és aquesta beguda sinó
el sol d'abril, espremut
com una taronja al
meu got? Xarrupo
el foc, bec i torno
a beure, estic borratxa,
sí, però de l'or
dels sols. Quin noble
verí em corre ara per
les venes i m'omple
el cap d'un riure
pausat? Els meus neguits
dormiten. Les bombolletes dringuen
al got, com el somriure
nerviós d'una núvia, i venen a trobar-me
els llavis. Estimat, perdona
aquesta treva del
meu desig, l'entelament
de la memòria. Que
breu la durada de la meva
devoció, que breu
el teu regnat quan, amb
un got a la mà, bec, bec
i torno a beure aquest
suc dels sols d'abril.
Kamala Das. Parlo tres llengües, escric en dues, somio en una. 2023
Selecció, traducció i pròleg de Gemma Gorga.
Text en anglès i català; preliminars en català.
(Tannkas)
Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.
La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».
Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.
Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.
Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.
El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.
No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.
Carme Romia i Agustí
16 de novembre de 2017
Es troba en el llibre:
Versos per la llibertat. 2018
A les meves àvies
Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes
Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven
Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?
M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.
Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.
Laura López Granell. Coratge. 2020
La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
d'un temps,
d'un neguit,
d'un desig,
d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
i una veu més nostra,
d'estreta de mans
i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.
Altres mans rebran
el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!
1983
De: Punt final.
La cangura passa
i traspassa.
Tu dius que hi vols anar,
a Sidney.
Jo dic que hi vull anar,
a Austràlia.
Però ningú no hi vol anar,
a noces.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès.
Fruita presonera
de parets de plàstic,
germina de somnis
de paper guillotinats.
Guaret de suor
i violència.
Quan el vermell culpable
corri pel mercat,
quan no existeixi amo ni estocada.
Quan la gleva de revolta
ens hagi saciat.
Aquell dia,
per un segon,
tornaré a tastar-la dolça.
Sara Cabrera Corbacho. Em serviran a trossos. 2024
Pròleg d'Irene Gómez Diéguez.
49è Premi Vila de Martorell 2024
Premis Categoria Oberta de Poesia
desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre
i som mirall d'escriure's sense perquè, sense per a qui
Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024
Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.
Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.
Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.
Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.
Joana Raspall
De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93
També es troba en el llibre:
Les onades trencaven una a una
Jo estava sola amb l'arena i amb l'escuma
del mar que cantava sols per a mi.
As ondas quebravam uma a uma
Eu estava só com a areia e com a espuma
Do mar que cantava só para mim.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?
Josep Lladó
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.
Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.
Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!
Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.
Teresa d'Arenys
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
«¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»
CHUS PATO
hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món
en dir com es dirà allò
l'acomodes a tu
el doblegues a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses
l'inabastable ens anihila
per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa
per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
esglai i tara
del que encara
no
Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019