La boira el teixeix quan puja
com un ramat, fins als cims
i cau a dolls o a gotims
de l'alta mà de la pluja.
Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz.
La boira el teixeix quan puja
com un ramat, fins als cims
i cau a dolls o a gotims
de l'alta mà de la pluja.
Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz.
L'instant fugaç...
MARC AURELI
I
Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.
II
Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?
III
AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.
IV
¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?
V
Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.
VI
Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.
VII
De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.
VIII
Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.
IX
PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.
X
Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.
XI
Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.
XII
RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.
XIII
ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.
XIV
Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?
XV
El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.
XVI
Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.
Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022
Traducció de Joan Frederic Calabuig.
Text bilingüe encarat en grec i català.
Em miro a contrallum el cor daurat
del kiwi groc que duies i ara em menjo.
"El principi del món ha de ser això."
Els teus dits ressegueixen la pell tova
d'un nespre com un puny que fas cedir
entre les teves dents. Dues meitats.
"També és això el principi", m'assenyales
amb el polze el pinyol rugós del nespre.
Mengem sense parlar segurs i molls
que el plorar de la fruita a cada galta
és pols d'estrella humil, ara dolcíssima,
que un dia va fer el món i tot alhora.
Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022
37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.
Pròleg de Meri Torras Francès.
Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.
Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.
Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.
De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus
Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024
XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.
No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
Són bombolles de so
que esclaten en el buit.
Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.
Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.
Són precs que condueixen
a una puresa estranya.
Són notes que procuren
ser alguna cosa més.
Són crides a un futur
de possible harmonia.
De: Perspectiva de cambra amb habitants)
una ciutat instal·lada només com a poeta
només escriure només ser no doble només una
recórrer llambordes rebentades de necessitats obviades
tu sense cap mena d'escrit de vestit que no casi que no lligui
amb la teva identitat fonamental només
Mireia Vidal-Conte. Orlando natural. 2010
Pròleg de Meri Torras.
Postfaci de Rosina Ballester.
Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.
Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.
Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.
Soc feliç.
Lola Camps
De: Mare in itinere. Babilonia. 2016
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41
Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.
Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire amb les mans. La claror s'ofereix com una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia, encara per collir i la pietat del
nom. Jo puc fins al son un pas, fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.
Des ciels solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec mes mains. La clarté s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre et la pitié du nom. Je peux jusqu'au
sommeil un pas, jusqu'à la pierre un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.
Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61
Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.
Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.
Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.
¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?
Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.
Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.
¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?
Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.
(Fragment)
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés.
Textos en català i francès.
Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.
Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).
Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
emoció i potència transformadora
de la vida l'amor el trajecte.
Quan els dies es tornen brillants,
líquids, surant dins ca meva ambulant.
Sons esdevinguts benestar i afecte
terres gironines prevalença.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
en amor.
Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015
Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.
XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014
ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç la coda el punt final
un plor creua parets el passadís tot l'hospital
però no hi ha manera tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot el voler néixer
les contraccions
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Homenatge a Botticelli
Els focs follets de la mar
en l'airecel fan corranda,
la garlanda sura arran de
clarors tendres del pinar.
Pinzell, perfil, caminar
senderols de sucre i mel...
T'atures en la fidel
beatitud de la vora:
Venus et somriu enfora,
vestida d'or i d'anhel.
Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018
Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.
Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.
Impàvid i orgullós llueixes
la força originària, testa fèrria
de guerrer de glòries antigues.
Tems la força desfermada
de l'escomesa i el neguit
previ a la batalla,
quan el pols batega fort
a les temples, el cor s'accelera
i la fúria esclata
salvatge en un crit
De: #ofici de vida
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
Ignorar que descobrir el món
amb ulls d'infant,
que disposa d'amor menjar
somriures plens i una
complicitat d'horabaixa
vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una pau mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu
Atureu-vos del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim terror gana
destrucció orfenesa mort
Sí avant incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.
El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
i vosaltres,
polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.
De: Rostoll. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
com pastar
una vida o un poema
amb massa
mare on tot és
potencial
esfèric de l'espera.
per a Maria Callís
i Raquel Tomàs
De: Lluny de qui sap què.
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Sents el pit buit?
Sents el pit sord?
Felícia Fuster
obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat avui
cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te és difícil
penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial
ーsens dubte
no ha estat violació
Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012
També es troba a:
«Solcada pell, cap fil no et guareix»
Dones i malalties
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Si passes pel dret
i vas a Siurana,
pots veure la plana
des d'un pujolet.
Com la gent se'n va
i com la gent torna
mentre el sol s'enforma
com si fos un pa.
Si el poble és petit
no li dol pas massa;
de la terra grassa,
sap treure'n profit.
No vulguis mai, no,
créixer. Què en trauries?
Deixa caure els dies
sota l'horitzó!
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
Em regalima la solitud al ventre.
La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.
Ànima.
Entranya.
Llàgrima.
Les meves tres mares han mort.
Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.
Em regalima la mel al ventre.
De: Després dels esbarzers. 2018
Meritxell Gené
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
En el mercat de La Seu vam comprar dos pollets.
L'un tintat de taronja, l'altre de blau.
El meu era el taronja.
El del meu germà va morir l'endemà.
Estava encarcarat amb les ales esteses.
Al pollet taronja li vaig posar Charlie.
Corria per la terrassa.
Dormia en el quarto de la calefacció,
sota un respirador, al balcó del darrere.
Era estiu. Tal com em llevava el treia del caixó.
Em seguia pel pis. Si no em veia
estirava el coll i emetia uns pius aguts.
Mentre dinava se'm quedava a tocar.
Li agradaven els espagueti
i que li alcés els testos per cruspir-se les formigues.
El plomissol taronja va donar pas
a plomes blanques i a una cresta incipient.
Era un gall.
Creixia.
Les vacances s'acabaven.
La meva mare el va regalar a una dona
que tenia gallines però que no se'l menjaria.
A la tardor ens la vam trobar al forn del Serafí.
En saber qui era vaig interrompre la conversa
i ella va fer memòria.
"Els galls dindi el van picar des del primer moment.
No va durar gaire".
El forn del Serafí feia una olor de pa
agradable.
Poema inèdit
Teresa Colom
Es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 677
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.
Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.
Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.
De: Caure. 2011
Laia Noguera
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
De cada racó de la vida
en pot brotar el plaer d'escriure.
En el moment de florir ell
no s'atura a pensar d'on surt
perquè, si ho fes, l'assecaria.
De: Escriure
Tònia Passola. Beuratge. 2024. P. 63
Pròleg de Montserrat Rodés.
Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.
Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000
El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.
Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.
Magnificat anima mea...
————————————————
Sur les degrés montants
Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.
Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...
Fragment.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés.
Textos en català i francès.