substància pròpia, diversitat,
qualitat i, avui,
em ballava en l'ull
des d'un indret elevat.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
29 de març 2015
27 de març 2015
Lectura
Al llarg dels segles ocupà el cim:
amatents a escoltar totes les faules,
sentir-nos dins el so de les paraules,
omplir jornada d'un fet ben sublim.
Càlam va provocar lent regalim
que pouà meravelles de retaules,
colzes joves i vells van gastar taules
fins que de cop escau de mirar prim.
Posar de nou ex-libris a la lectura
i fer-ho de manera natural,
fer capir que llegir és aventura
que engrandeix l'ànim i al cor no fa mal;
la humanitat en sentirà fretura
si ella no viu a planta principal.
Valentí Gómez i Oliver. XLIX sonets d'amor... 1997
22 de març 2015
Prop de Catalunya
 |
La dolça remor del mar a l'esquena
i el crit amargant de la pistola al davant;
les ales de bronze dels avions i el sol
que ens acompanya tot cremat. Ací ens ferim
els peus amb els fragments de metall de les bombes,
de l'espasa desenterrada i de la terra emmetzinada.
Ací dempeus; ací estesos; ací hem de veure
el que podem trobar de potent i de bo per posar-ho
entre el Feixista i el mar d'intensa blavor.
Si tinguéssim totxos per poder fer una paret, els faríem servir,
però els totxos es trenquen amb les bombes;
si tinguéssim ferro faríem una paret,
però el ferro ressona i s'esqueixa amb les bombes
i les ales van pel cel i per sobre la paret,
i si féssim una barrera amb la nostra terra
ells matarien la terra amb el verí Feixista,
però ningú no ens donarà ferro per a la paret.
Només tenim els cossos dels homes per arreplegar
la carn que s'estremeix, el mànec blanc i pelat de la forca,
que es trenca fàcil, que fàcilment emmalalteix,
espantada de dolor i espatllada pel diabòlic temps;
només tenim el més fràgil de totes les coses, l'home
i el cor, la cosa més fèrria i admirable de totes,
i ajuntant tot això farem una paret.
Joy Davidman (1938)
Traducció: Marga Llavador (1997)
Homenatge poètic a Pau Casals. 1999 |
21 de març 2015
Vent del matí
Vent del matí,
el seu buf és visible
en els pèls de l'eruga.
Buson
el seu buf és visible
en els pèls de l'eruga.
Buson
Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997
Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito
Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia
Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito
Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia
Un dia vaig escriure
...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
(Fragment del final)
Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi. 1995
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
(Fragment del final)
Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi. 1995
Muzhifar
Vas sorgir de la nit
-petita fera espavilada i bella-
talment un carbó encès.
Humil com ell, però capaç com ell
d'il·luminar i d'encendre,
només amb la tendresa,
el solitari orgull
d'un home ja cansat.
Els teus ulls, Muzhifar.
-els ulls més bells que he vist en moltes llunes-
et serveixen a tu
no sols per mirar i veure,
sinó pel fi més bell que uns ulls poden tenir:
ser mendicants d'amor -i a tu te'n falta-
o donadors d'amor -i a tu te'n sobra.
Josepmiquel Servià. La barca encesa. 2002
-petita fera espavilada i bella-
talment un carbó encès.
Humil com ell, però capaç com ell
d'il·luminar i d'encendre,
només amb la tendresa,
el solitari orgull
d'un home ja cansat.
Els teus ulls, Muzhifar.
-els ulls més bells que he vist en moltes llunes-
et serveixen a tu
no sols per mirar i veure,
sinó pel fi més bell que uns ulls poden tenir:
ser mendicants d'amor -i a tu te'n falta-
o donadors d'amor -i a tu te'n sobra.
Josepmiquel Servià. La barca encesa. 2002
Pròleg: Pere Gimferrer
Cloqueja el temps
Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.
Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.
Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.
Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.
Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996
12
 |
Una serra com l'espina dorsal d'un gegant
de terra, com un ball de muntanyes solidàries
que s'agafen de la mà i riuen el contacte.
Un camí elevat. Unes finestres altes.
Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,
a collir el silenci que creix dels meus llavis.
No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.
Vicent Penya. Desig de terra, 1998
|
Vida guanyada
Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de
l'enyor, segura llum que fon les ombres... Record i vincle.
Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot
transparent i dòcil.
Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja
l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em
trenca el cor. Ara ja no.
Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta
d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen
fresques i netes de tot parany.
El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat
per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels
protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada
pau, les fites que jalonen el passat?
El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba
funda un altre món?
Jean Serra. Des de la quietud. 2002
La pell
En tornar de l'escola per una tarda clara,
el cec raspava les parets de l'ombra
per veure-hi dins de casa.
 |
Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,
que m'agrada la pell que em recorda la mare.
(Fragments)
Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2009
|
M'agrada la família que m'ha tocat
 | |||
| Que bé que s'està a casa! frase extreta de, Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012 |
Illa escrita
 |
Altra vegada soc
al lloc mateix on sempre arribo
Joan Vinyoli
La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l'ombra
o la secreta deriva dels ocells.
Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l'aire com una música muda.
Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.
Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d'aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.
Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.
Només se sent una vaga fressa d'ales,
el foc blanc i l'aigua negra que bateguen
al cor d'aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.
Jaume Pont
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2015
|
20 de març 2015
En el silenci
 |
musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
18 març 1937 25
Màrius Torres. Poesies. 1977
|
15 de març 2015
L'amor
 |
| Per a Anna Bretón L'amor ens passa, ens passa cada dia, des de ja fa molts dies: és el costum amable que tragina els silencis i desboca la vida. En parlem poc. Les fórmules que saben descobrir-lo són velles, repetides. Quan els cossos recorden tot és nou i s'enfila. Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003 |
14 de març 2015
A certes hores...
 |
A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar
juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan
aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul
de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor
s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el
reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus
ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària
del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al
byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg
o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.
(De Huckleberry Finn)
Martí Sales i Sariola:
Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.
Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
|
08 de març 2015
Què entenem per valors?
Els valors són els carrils intangibles que guien
les nostres accions. Marquen el que és idoni,
el que és possible i el que no està permés dins
un determinat context sociocultural. Ens
permeten avaluar, donar valor al que ens
envolta i al que fem.
...
Quins valors han de cotitzar a l'alça en la
nostra cultura i en el nostre imaginari per tal
de conseguir una societat sostenible?
Fragment
Jordi Pigem. Revalorar el món. 2010
01 de març 2015
Hi ha tantes coses belles! (pròleg)
 |
... Hi ha tantes coses belles!
L'Israel generós ens agraeix que
ens mantinguem a recer de la
seva intimitat delectant-nos amb
un gran convit, el convit de la vida,
de la vida que ve de tantes vides...
(Fragment del pròleg)
Carles Zafon, dins,
|
del cel
del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.
dels carrers, la pluja.
de l'amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l'amor, la paraula i la mar,
el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai
obert que a dintre s'arbra
i ens fa paraula.
Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999
Poemes de promès
Els miralls maduren de tu.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995
Edició: Rosa Sayós.
Lo desconhort, VI
 |
-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?
Per què no us consolats en lo Rei de salut
qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?
(Fragment)
|
28 de febrer 2015
Senyera 1942
 |
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
Barcelona, gener del 1942
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005
|
Quan el sol es pon
A les postes de sol de Formentera
Ratxes de sol atravessen blaus marins
Antònia Font
És una síndria.
És un iglú.
És mitja lluna.
És un tall de meló.
Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007
27 de febrer 2015
Estramps d'unes lleialtats
 |
...
Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures
en extremosa lluita antiga i aspra
contra tot frau i esclavitud i oprobi,
perquè de tu i la terra alguns curaren.
Sigues lleial al teu i al just designi
d'un vell sentit que enclou país i llengua,
perquè t'afermis a l'arrel profunda
del que et pertany i et confereix caràcter.
(Fragment)
|
Poeta és...
Poeta
és...
qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen
(Fragment)
Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003
Cançó d'hivern
Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més a l'amor si vingués?
Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,
li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.
(Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més sinó un bes?)
Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, amb vestit vermellenc de cotó.
O potser aquest amor que em glateix a la gola
l'endemà de matí serà mort de fredor.
(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, el vestit fent-li olor.)
Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!
Baldament el meu cor sigui tan fredolic,
dins el glaç hi ha els espills per a la primavera
i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.
(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,
baldament m'estremeixi a l'abric!)
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933. 1995
Edició: Rosa Sayós.
Dels teus gestos als meus, amiga
Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,
que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa
que em dibuixa els pensaments.
Detures alguna cosa com qui empara.
Amiga meva,
els moments que gomboldo recordant-te
se'm reclinen al pit.
Els braços creuant-se'm fins als muscles,
em sento emmantellat per tu.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995
Edició: Rosa Sayós i Santigosa.
Edició: Rosa Sayós i Santigosa.
Toni
a vegades se segueixen coses en una hora
que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.
Així l'arbre que s'esberla
el riu canvia de curs
i s'esbadellen els murs
de la vella mareperla
Tota cosa que perdura
té la vida al grat del cerç
ni que sigui l'univers
no hi ha tutia més pura
Com la fulla que es desfulla
com el vell i nou bon sempre
l'única cosa que ens tempra
és la dolçor que ens despulla.
12 de febrer 1997
Segimon Serrallonga, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 73-74, p. 82
22 de febrer 2015
Aquest és un,
 |
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.
Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)