Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.
La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.
Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.
De: VII. Des del retorn
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller 1989
L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.
Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.
Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.
Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.
Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Si podia donar-te et donaria
quatre potes ben sòlides —quatre—
per trepitjar la terra que trepitges:
l'una de vent, l'altra feta esperances
i dos peus d'elefant per a l'angúnia
que porta el vent de dalt.
Mari Chordà. Umbilicals. 2000
Presentació de Conxa Llinàs Carmona.
Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.
Eva Dénia
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
A Maria Àngels Anglada
És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.
Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.
Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.
Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.
Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.
Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.
Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,
Joana Raspall. Jardí vivent. 2010
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.
Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.
Esther Serra
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí.
DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.
Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.
Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.
34
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006.
Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.
Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes.
Un arbre creix i no li preguntem per què.
Text de Eugénio Roda.
Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.
Traducció de Laura Borràs Dalmau.
I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.
No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.
Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!
30 de març de 2004
Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments : Antologia poètica. 2007
És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.
——————————————————
È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.
De III. Trobar la vena.
Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016
Traducció de Joan-Elies Adell.
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
De: Vida diària (1963).
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002
Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.
Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.
La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.
Bejan Matur. Al seu desert. 2012
Versió d'Albert Roig.
Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.
Olga Xirinacs
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Planto un grapat de lletres
com si fossin llavors.
I quan en surti un llibre
el llegirem tots dos.
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
A Maria Perxés
Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;
de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;
de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;
dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;
dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.
Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.
Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Soporta la ira del cierzo
igual que un barco a la mar.
J. A. Labordeta, La savina
Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.
Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.
Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.
Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.
Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.
Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.
I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.
I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.
L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.
La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.
Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008
Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.
La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?
El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?
Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?
De Paradís (1931)
Tomàs Garcés
També es troba al llibre:
Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021
Selecció i pròleg de Josep Pedrals.
Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.
Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
He trencat amb el passat,
he desat llibres i pensaments.
Ja no existeixen
i han estat matèria:
la percepció de l'ego.
A les lleixes hi resta el coneixement
de la consciència: del que soc.
De Oasi. P. 57
Viqui López-Amo Calatayud. De ser en el cos. 2020
Il·lustracions de Montse Utset.
Postfaci de Roger Costa-Pau.
Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.
Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.
Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.
Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.
1944
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.
Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.
V
Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)
