 |
Els meus quadres solen estar per terra, sovint sense bastidor, per economia de transport però també per aprofitar la resistència del sòl quan hi pinto al damunt. Quan moc una de les meves teles fixades amb pedres grosses, hi ha una formidable agitació d'insectes que estan instal·lats a sota: tèrmits, centpeus, escorpins... Jo, treballo des de dalt; ells, des de sota. ... M'entesto, malgrat tot, a pintar aquí des de fa més de deu anys, com m'entesto ara a escriure amb les sacsejades del cotxe en marxa. (fragment) Gogolí 29.11.00 Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica, 2004 |
 |
Cala dins aquestes imatges
i et faràs sabedora de noms
de persones i paisatges
que tant estimo.
En un intuïtiu silenci. Teresa Grau Ros |
 |
Compromís
Jo vull una terra assolellada,
amb muntanyes, illes i un blau mar,
petita, però privilegiada:
bressol d’amor, de cultura i d’art.
Jo vull una pàtria comprensiva
vessant humanitats arreu-arreu,
amant del treball, no d’ell captiva,
senzilla i capaç de vot i veu.
Que el seny guiés la seva vida
I fos la llibertat el seu estel,
espargint sa veu com una crida
que omplís de llum i d’ideals son cel...
Així és la pàtria que vols tu?
Desperta’t, no deixis que s’esmunya
de tes mans la sort, cec més que ningú.
La tens eixa pàtria: Catalunya!
Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,
intel·ligent, compromès i valent
i el mal de l’enveja no toleris,
sempre fidel i sempre conscient.
Ta pàtria té parla, té bandera.
Compresa, té raó la teva terra:
Digne, pren la teva senyera
I venç, ansiant pau, la teva guerra!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
 |
| Pobra gent de la Mediterrània a qui manca el mot "desgel de migdia"! D'altra banda, tenen llimones, no han de jeure malalts com nosaltres quan llangueixen els dies i les llunyanes nits no arriben. Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995 Tr.: Lluís Solanes |
 |
| Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia soc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà. Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993 |
