Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

17 de setembre 2011

D'abans

Tan bon punt arriba setembre
els vinyaters destapen els cups,
acullen a peu descalç, el fruit
i lentament el trepitgen.

Recordo quan vèiem els carros,
curulls dels raïms olorosos
enquibits dins de les portadores
que, els veremadors amb cura
havien llevat dels ceps generosos.
El negre o vermell rajolí
amb la sentor agredolça
del most que lluïa i feia camí
cap al xupet i el brunzir
dels abellots delitosos del sucre.



Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

15 de setembre 2011

ESCOMESA del temps

ESCOMESA del temps
que no ens deixa.

Avui la porta

de la tanca del jardí
bat amb persistència.

Dia gloriós de vent,

de núvols alts,
de sol.

De transparent claror

que el temps
atura un instant.



Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Es va posar el sol sobre la mar

i l'ombra intermitent de la vesprada
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

13 de setembre 2011

Allò que digué Bill

                             Bill digué: "Hi va haver un temps en què vaig haver de menester
paraules, les meves i les dels altres.
Perquè jo era cec, sord i mut,
i les paraules eren el meu bastó, les meves orelles i la meva veu.
Avui encara sóc cec, sord i mut,
però no he de menester paraules
perquè tots els camins per on vaig
i retorn surten de mi,
i perquè allò que sent i em sent
viu dintre meu (jo, el nombre més petit),
i perquè les paraules són un llarg camí per arribar on sóc."

El Mestre no respongué (Rinzai Mazu li hauria pegat amb un garrot) puix,
al contrari de Bill, no tenia res a dir
que pogués ser dit amb paraules o sense paraules.





Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Traducció: Gabriel de la S.T. Sampol

Immersió

El llapis de la Doris, juganer,
es belluga sobre el paper
sembla que vol explicar
coses per a fer badar:

Ha vist pujar l'Ari
dalt del campanari
guarnit amb roselles
i fosques ulleres.

L'Angela i la Clementina
cobertes amb gavardina
rentaven les mandarines
de casa d'una veïna.

L'Eugénio bellugava les fulles
quan passaven totes dues
i se sentia un pardal
fent xiulets amb un didal.

L'Sven mostrava a la Juno
unes postures de sumo
mentre, la Juliette, els mirava
amb la cara enriolada.

La Dena lluïa, de dia,
una cabellera fina
i l'Ausiàs exagerava
una història somniada.

El Mariano i la Rosina
s'untaven de gelatina
i l'Ossip amunt i avall
botava sobre el cavall.

Teresa Grau Ros

12 de setembre 2011

No hi ha cosa més bella i embriagadora

No hi ha cosa més bella i embriagadora
que un matí de setembre
a la petita Parma. Passades
les tempestes de darreries d'agost,
s'ha asserenat una estació
càlida i airejada: només
el cel és estriat de ferides llargues
però netes, llises, que no produeixen dolor,
garantia de continuïtat de la bonança i alhora presagi
no escoltat
de final inevitable...


Attilio Bertolucci, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1988

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad
i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

09 de setembre 2011

Com neix el poema

Tan sols senzills indicis:


. Coneixement molt a fons dels mots per crear bellesa.


. Captació de petits i insignificants detalls:

de la naturalesa, dels animals, de les plantes o dels fenòmens atmosfèrics.
dels sentiments, de la mort.
de la convivència, del millorament de la persona, de la societat i del país.

. La inspiració. Les muses. Del seu difícil i mal comportament.

Un lleu llampec, desvetllat a alta hora o de matinada.
A les fosques i amb el cap despert.

. El lèxic i la forma es resisteixen molt.


. Cal conèixer l'ofici. L'experiència dels anys. Treballar molt.

Perseverar, corregir, insistir. No estar mai satisfet del tot.
Guardar la feina al calaix i més tard reprendre-la.

. Memòria sobre els primers temps de la vida i el ressò d'aquells records dins la consciència adulta.

Ser poeta és tenir consciència de la pròpia infantesa.


Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000


Unió

Quines arrels, quina fe atemporània
fan que m'uneixi a un indret desconegut.

Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!

Parpelles d'un sepulcre, úter d'un temple,
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?

Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?


                                   gener 90



Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

08 de setembre 2011

Rosa de tardor

Sents que avui has canviat,
que ets una criatura nova.

No: no és pas al mirall
on t'has vist crescuda
com si fossis una riuada de setembre,
un d'aquells desbordaments
que s'ho enduen tot al seu pas...
No: tu t'has sentit
crescuda i contemplant,
la viva imatge,
la més perfecta imatge
que el somni d'aquesta nit estiuenca
t'ha fornit.
T'has vist flor única.
T'has sabut
rosa de tardor
creixent al teu jardí.

I.


Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Des d'on em vaig quedar, a penes veus

Des d'on em vaig quedar, a penes veus
que d'altres veus a penes s'acompanyen,
o des d'aquest principi que m'entrega
sense disculpa alguna sobre els dies
-els únics testimonis que descriuen
l'autèntica mesura de les coses.
I pren la vida arrels, mesura i forma
de la seua perfecta veritat,
camins que decidim entre els camins,
matèria de sol i de penombres.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

06 de setembre 2011

El sadhu va dir

El sadhu va dir:
"el món és contingut
a l'interior d'una flor de lotus.
Busca en aquest santuari"
—i em vas assenyalar el cor.
Però jo m'havia distret
mirant com naixia una fulla de palmera.
Era un espectacle trasbalsador:
una pell tendra que floria d'un tronc sec.
No vas insistir.
I et vas abandonar al sol.
També la palmera és un temple.


Quarta visió, IX


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2005

Sóc a casa a trenc d'alba,


Sóc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.

Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.

I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.

I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

04 de setembre 2011

Un amor, uns carrers

Sapchatz, gran talan n'auria
qu'ieu.s tengues en luoc del marit.
Beatriu de Dia.



"TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense els noms,
són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú
que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,
o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues...
Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.
Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.
Mire, des del balcó, el carrer solitari.
Després vindran parelles, així que caiga el dia.
Aniran lentament, dient-se coses trèmules.
Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.
No estic massa segura; jo crec que no se'n va.
O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,


Fragment.



Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Petita estança

Enmig del pit hi tenc
una finestra blava,
oberta sobre el port
d'una illa blanca,
i et mostrarà la mar
tempesta i calma.

Dins el meu pit hi tenc
la meva cambra,
obri la porta, al fons
sentiràs l'aire,
entraràs al jardí:
petita estança.

Enmig dels tarongers
una font raja,
escolta la cançó
que la font canta,
i et dirà molt baixet
que l'amor passa.

Enmig del pit hi tenc
com dolça marca
la teva mà, amic,
coloma blanca:
ben endins del xiprer
nia la garsa.


Maria del Mar Bonet

03 de setembre 2011

He llençat en el mar distret

He llençat en el mar distret
dos anys desconcertants.
He trencat el pitxer prou embotit
de calendes frustrades.
Tinc el dring de la campana
entre els dits
i la folla esperança de viure
amb llibertat.



Montserrat Manent. Descoberta de temps, 1982

Paradoxa

Pescallunes a Sant Feliu de Pallerols (Catalunya) per Teresa Grau Ros
Dels errors
La nostra precarietat
ens fa refusar tot allò
que pot vestir d'incertesa
les inestables seguretats,
encara que sigui amb la guspira
d'una tímida presència.
I ho fem amb les mateixes armes
que patim, amb la mateixa força.
És el parany
de les víctimes i botxins.




Enrico Mora i Malo. Valerià Oblit, 1995

Cooperants

A Agnès


Vàreu donar més d'un cop de mà
i d'aigua al món i els seus focs.
Cases, trinxeres, ravals i consciències
minades. Abocadors de runes
i d'homes. Patrulles a la tarda.
Ull de Mostar. Pont sobre el Neretva.
La destrucció, i la bellesa més absoluta.



Manuel Rivera Moral, dins,

02 de setembre 2011

L'estiu es decantava

L'estiu es decantava, es corfonia,
i el setembre entrava a poc a poc
amb la tardor amb fruits de tardania
i acostant la llenya per al temps de foc.

Temps que als jardins hi ha les roses,
i l'estrellat florit amb tons morats,
i els coronats, els crisantems i les aloses
i la flor del fajol... oh, el fajol i els prats...

Que dolça aquesta flor que té el color de lluna
i flaireja així, com un brescat de mel;
el sembradiu el clou una vedruna
amb uns marges de pedres. Una arrel

corlliga roques amb la molsa verda
o per tal de defensar un bocinet de camp;
travessa i creix dins d'una esquerda
la tija amb unes flors que se'n pot fer un ram

amb les del prat flairós d'herbes boscanes.

(Fragment)
 

P. Hilari d'Arenys de Mar. Terra de tots. 1972

31 d’agost 2011

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
I un altre cop diria que só dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït-i cert.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979)

30 d’agost 2011

Lianes

Que el parlar em faria perdre l'escriure
ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,
que el parlar em faria perdre l'amor.

Potser perquè ella coneixia l'amor
i no en sabia res, d'escriure,
va callar els versos salvavides, les lianes

que avui la vida escriu i em llança als dits
perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.




Laura López Granell

Publicat el 12.07.2011 al seu blog: Jardins Verticals

29 d’agost 2011

Le livre est sur la table

Em distrec.
Les línies reculen,
tanmateix tu insisteixes
a pentinar-te els cabells com abans
a guarnir-te el coll amb tres voltes
de perles falses,
a passejar en l'espai que et concedeixo
acariciant la meva memòria remota
amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís
o bé una melodia més suau
però no la disposició que invalidarà
el sentit d'aquesta nit
que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.
Hi ha simetria en les intencions
i això, sens dubte, crea una certa eufòria.
Però el pas no és constant
i la mirada no s'avé amb la corba
del dibuix.
Tota la bellesa que et pertoca
es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianós. Amb pomes escampades, 2005

CAP KALIAKRA

Al llarg de la Dobrudja búlgara en camins
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.



Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

27 d’agost 2011

Sempre és molt aviat aquí dins, és abans de

l'enforcall, abans de les decisions irrevocables.
Gràcies per aquesta vida! Tanmateix em manquen
les alternatives. Tots els esbossos volen
fer-se reals.

Un motor a l'aigua, en la llunyania, estiregassa
l'horitzó de la nit estiuenca. L'alegria i la
tristor s'inflen en la lupa de la rosada. En
realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una
nau bessona de la nostra vida que segueix tota
una altra ruta. Mentre el sol crema rere les
illes.

Tomas Tranströmer
(La plaça salvatge, 2008) (trad.: Carolina Moreno Tena)

Després del bany

Després del bany, sol amb tu,
caminem, caminem, a la vora de la mar,
sota les flames del sol,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.

Que al si tebi de la fina sorra
s'enfonsin els teus peus nus,
i que una onada, bleixant,
els vingui a besar..., i no hi arribi.

Que s'embriagui per fi amb el mar, llargament,
la meva boca en el mar dels teus ulls,
sota el sol, espatlles avall,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

24 d’agost 2011

A la barriada

Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.

Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.

Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes

sense mirar-me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.



Enric Casassas. Poesia, vol. 2, 2000

22 d’agost 2011

Menorca és excel·lent i la seua gent honrada.

Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament,
jo el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència
la ena de noblesa, la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l'estime, Menorca.
L'estime amb l'amor malenconiós
de qui n'enyora la unió.


Saïd Ibn Hakam, dins,


Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

21 d’agost 2011

On hi hagi un amic

Fes que s'allargui en tu
el moment de cada dia;
grava'l intensament
a dintre del teu cor
i viu, i reviu,
l'alegria.


Fragment


Rafael Bertran Montserrat. On hi hagi un amic ; On hi hagi un amor. 1994

Llibre d'hores

Flama deguda a l'aire
que compta cada espera.

Arran d'embocadura, abelles mortes,
còdols colgats i un far meditatiu,
algunes cases blanques, la fumera
que travessa el brial de l'esplanada.

En algun lloc, dos vells camins s'estrenyen



Susana Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

Bertramka

L'heura, jardinera,
teixeix pausadament
la xarxa que uneix
el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca
entre les branques
i les fulles xiques.

Jardí-botànic,
comunicable, sentinella,
refugi inactiu i,
tanmateix, musical.



Teresa Grau Ros