Tu ets com un pont,
un pont de llum.
Tallamar de sentiments
que arremolinats
pugen cap a la llum.
Cordó de records
que lliga dues ribes.
Les gavines naveguen contra el vent, travessen el mirall de l’horitzó, arriben els vaixells, uns cavalls fatigats. Del cos del mar s’enlairen les onades, davallen blanques, nues, cap al gris, dens silenci. La tarda és una mà, la terra, una illa. La pell del món, els còdols del capvespre, els núvols i el seu gest. El mur de vidre es trenca. Carles Duarte i Montserrat |
Jo havia acabat d'escriure en un full ocasional que la poesia era el lloc de l'absència. Les mans se n'havien anat: cadascuna tindria ara la seva solitud com a coixí immediat. En l'escriptura, el seu rostre ofegat cantava al bolígraf. Jo somniava la mà que es posa en una ròtula i amb aquell gest hipoteca la mort. Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima: ell definia la poesia com una Metàfora de la Resurrecció. El sol es va descordar del tot. Brillava als esculls, s'obria als pulmons. Les ciutats guanyen relleu en estat de passió. La veu del vidrier s'allunyava. Vaig quedar sentint com desapareixia. Res no feia mal. Podia continuar donant la notícia. A Corunya, 1993 Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995; trad.: Vimala Devi |
Som una arrel en el temps
Quima Jaume
La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora
Albert Canadell, Òpal de foc