Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad

Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que

visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans,

Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat

enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins

de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés

amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer

hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial

i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat

alemanya a vendre una patent.

Fragment

Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils. 2011

Biblioteca

Condemnat un cop rere l'altre
a teixir i desfer camins
per aquesta mar tan deserta,
bastesc la crònica de la desfeta.
Company de navegants exhaustos
després de cada batalla,
assistesc temorós al canvi
de guàrdia. Jo, el covard,
el traïdor, reclòs sempre
entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser
i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda.
Qui es maleeix sempre per no haver escrit
perfecte, la metàfora
exacta (tot i ser poeta
conserve el sentiment humà
del despit i l'enveja).
Jo, que he fet amagatall
de la trinxera, t'esperaré encara
perquè em dónes un nom i que el meu cos
et siga escandall de ports i de rades.

Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010

Capvespre d'hivern a Praga

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.

L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!

Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!

Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.

Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.




Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003

17

Tinc la balança, el plat de l'esperit
i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata,
d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata
d'un dubte embruta cor, record, amic.

Deu-me guiatge, consellers sabuts
i plàcids rostres de llums conductores
per selva amena en dretureres vores:
part sou i part no em sou desconeguts.

L'estona és ampla: us deixaré parlar
a l'ample de l'estona que obre pia
la tòrtora i marit quan baixarà

la lluna a fer de bondadosa espia
que em vetlla i no aconsella no estimar
qui un dolç moment t'atura en plena via.

Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula

a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al

llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs

imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un

cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,

abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.

Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons

amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.

Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada

de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso,

t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció: Jaume Creus, Xavier Farré, Simona Škrabec.

Plaça redona

Els iaios s'entenen i el temps giravolta,

a la plaça redona algú tomba i escolta

el dring de les seues paraules com cànters

els records que van esborrant-se,

el desig que minva, solatge dels dies.

Són els troncs de vella escorça

que no s'afecten per marxes triomfals

ni per falaços mites de plàstic.

Mentrestant, la pressa de la nova ciutat

fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors

però ells ja no poden dubtar el pas,

s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.

Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis. 1998

I amb el somriure, la revolta

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.


Lluís Llach

Galilea

Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasi d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004

Valentina nas de nap

Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar 
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.


Fragment.


Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003

En resposta

En resposta...

a l'epigrama que Josep M. López-Picó

envià per any nou de 1914

La flor de l'amistat

en l'ànima es desclou,

per beure com un rou

els rims que heu enviat.

La poesia clara

ragi aquest any en vós,

en doll tan abundós

com ha rajat fins ara.

31 desembre de 1913 - gener 1914

Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

Edició: Maria Antònia Perelló Femenia.

La teva mirada

        Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.

Tens la mirada blavosa i tranquil·la

com un mar radiant i encalmat.

Tens un esguard graciós que vacil·la:

ensems tímid, serè, enjogassat.

Al mig i dintre de cada pupil·la

dorm un incendi d'amor que vigila

esperant el moment de l'esclat.

Tens un mirar molt amic que afalaga

i et fa el món més bonic del que és,

dolça mirada florida que amaga

les espines cruels dels rosers.

Uns ulls molt grans on batega i traspua

l'esperança d'un cor benaurat,

una animeta puríssima i nua

i un desig amorós sens pecat.

Una mirada on s'aboca la vida

que palpita en ton cos noble i bell,

una vida que ara veig reflectida

en la seda i la sang del clavell

que avui em poses al trau, eixerida,

en aquest teu jardí, a Sabadell.

Tens un esguard jovial que rutila

com un mar radiant i encalmat,

i al mig i dintre de cada pupil·la

tot un incendi adormit que vigila

esperant el moment del combat.

1919

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg: Helena Mesalles

adeu

arrencaré l'espasa
del cor de l'arbre
que ha conegut tots els ocells,
la saba de cent anys contra l'eixuta
perversitat d'un sòl de pedra.

la mà dels dies asclarà paraules
de fusta vella
camí del bosc on les arrels respiren,
encara.

vestiu amb fulles noves
els vells camins els que en sabeu la màgia.
si teniu por
deixeu el temps en blanc.



Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.

La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.

Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.

Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004

Confiança

Quan ens referim a la confiança en les persones,
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.

Per dir-ho millor, la seguretat que em dona el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú,  entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.

Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.


Fragment



Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

il·lustracions: Inés Luz González

Mira'm els ulls que veuràs

M'agrada la gent que em mira els ulls.

                                                    SAU

Mira'm els ulls que veuràs

els carrers per on hem passat,

una tarda d'hivern, els amics,

i aquest mar que ens agrada tant

adormint-se suaument al capvespre.

Mira'm els ulls que hi porto

tot el que sé de tu.

Carles Cervelló. Fragments de plenitud, 1997

Identitat

De l'un a l'altre et perds,

incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.

 

Narcís Comadira. Enigma. 1985

Sense retop

També soc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.

Miquel Desclot dins, 

Barcelona poesia. 1998

Sinceritat

La sinceritat és l'expressió externa d'allò que un pensa
o sent interiorment; l'absència de simulació, d'hipocresia.
I la veracitat és la voluntat d'adequar la nostra expressió
verbal al nostre pensament; l'absència de mentida.

Per tant, totes dues idees es complementen: podríem dir
que la veracitat és la sinceritat en la paraula.


Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González

Lula

Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats;

cuidar els rics és molt car i mai estan contents. Ho va dir

el president Lula al sopar del Premi Internacional Catalunya.

No us deixeu perdre el que heu aconseguit.

(Fragments)

Ramoneda, Josep (2012, 16 de desembre). "Lula". Ara.cat. Secció Raons (pàg. 64).

Esclat de llum

Esclat de llum, 
tallet de plata, 
estels al cel, 
lluna blanca
fan de la nit 
tresor i màgia. 
Sirenes d'aigua,
 follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.



Isabel Barriel

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.




Poemes de W. H. Auden. 1978

Versió: Salvador Oliva

Declaració universal de drets lingüístics

Secció IV, Mitjans de comunicació i noves tecnologies

Article 45

Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.



Fragment.

Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

El do de la poesia

La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,

acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents

poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó

sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,

enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui

la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que

es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia

està lligada a la veu de les fonts i, com la música,

lliga el dol i la joia, el passat i el present.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar

de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.

¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,

no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en

els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que

hi insistim massa?

Perejaume. Pagèsiques. 2011

M'agradaria

M'agradaria

tenir el sol,

la lluna,

el firmament.

M'agradaria

ser diferent,

ser millor,

més pacient.

M'agradaria tenir

totes les flors,

els seus aromes,

els seus colors.

M'agradaria

un món més just,

més tolerant,

menys confús.

M'agradarien

tantes coses...

l'amor

entre elles.

M'agradaria...

M'agradaries... tu.

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Desembre

Desembre, fina ventada

esbandidora d'enguany;

cada clavell de l'anyada

ha anat perdent el company.

El cor ha tancat la porta,

i no se sap pel seu bleix

si duu una esperança morta

o una esperança que neix.

Ens porten un bri silvestre

santa Llúcia i sant Tomàs,

per a la nostra finestra

ni oreneta ni domàs.

Si són negres les mentides

i negres els pensaments,

rialles endarrerides

ens ballen damunt les dents.

-Adeu, caputxeta blava,

dies ha que no t'he vist!

-Potser aquest any que s'acaba

és una mica més trist.

El fred esmola la nuca

de les noies d'ulls de mel...

Desembre blanc de perruca

i amb els bigotis de gel.

Ai, desembre, salta i balla,

que és de fira el teu sanglot,

desembre, dolça acaballa

despulladora de tot;

si ja no apunta l'estrella,

si ja no crema el caliu,

si es torna la carn mesella

i sols va fent la viu viu,

si és fastigós l'espectacle

i el pit rebenta de mal,

tothom espera el miracle,

tothom espera Nadal!

Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

L'obra...

L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. 

La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.

Perejaume. Pagèsiques. 2011

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 

fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït

ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 

planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 

emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 

es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 

la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 

passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 

meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 

amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 

altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 

i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 

dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Fragment.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980

M'ha tocat escriure

Al meu pare

M'ha tocat escriure

avui amb poques paraules

tota la teva vida.

Amb cura ho he anat fent

desglossant-ne les teves obres.

Ara potser hi haurà

qui ho llegeixi.

Però ningú sabrà,

com jo, com eres de debò.

Tota la força que hi havia

dins teu i el molt

que ens estimaves.

Construïes vaixells i

navegaves temorenc com eres.

Salvares dics desnonats

i et senties sol,

quan em parlaves

de problemes matemàtics

que jo no entenia,

i que per a tu eren senzills

i clars com l'aigua.

Eres modest i el teu nom tenia

les inicials d'aquella mar

immensa que t'acollia.

Sovint parlem de desavinences

entre pares i filles i   fills també.

Però jo puc dir que per a mi estimar-te

ha estat com respirar, de fàcil.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Com m'agrades

Quan em mires sense dir res
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.

Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.

Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.

Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.

Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.

Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.

Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada. 

Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.


Whiskyn's. Lluny. 2001