La poesia de Gaspar Jaén

La poesia de Gaspar Jaén s'alça amb versos fets de palmeres

amb una necessitat d'expressar amb contenció i radicalitat,

amb calidesa i contundència, amb la paraula viva i la cisellada,

unes vivències íntimes, en un temps i un país, amb una

necessitat expressiva que troba el seu semblant en la poesia

d'Estellés. Perquè generacions futures, potser més lliures,

sàpien d'unes veus, d'uns entre tants ciutadans de dúctil

territori, que cantaren l'instant i el temps. Com ens ensenyà

Hölderlin: "Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que

queda, però, ho funden els poetes." 

[Fragment]

Alexandre Bataller Català, dins 

Reduccions, núm. 95

Llengua dels versos

Llengua;

llengua de la parla;

llengua rebuda llavi

a llavi; bes

o síl·laba;

clara, lleu, neta;

llengua

de l'aigua, de la terra, de la calç;

materna casa de l'alegria

i de la tristesa;

dansa del sol i de la sal;

llengua en què escric;

o abans: parlo.

Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Una lectura del llibre

Obre la coberta que pot ocultar l'espasa
la falsa portada, la portadella, la portada
el títol, el nom, ara en majúscules
que ja és l'índex d'allò que es llegirà i imaginarà:
cada pàgina girada és el més pur
moviment del pensament que troba
en aquesta superació la seva millor imatge.
No és en el clar i obscur de la interlínia
que l'autor i el lector es confonen:
l'un d'una banda, l'altre de l'altra
de la reixa del text-qui hi ha a dins
o a fora?-fins que la coberta es tanqui.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006). 2007

porto el teu cor amb mi

porto el teu cor amb mi (el porto en
el meu cor) mai no me'n separo (a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada; i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva, amor meu
                                                                  no temo
cap fat (perquè tu ets el meu fat, vida meva) no
    anhelo
cap món (perquè preciosa tu ets món meu, veritat
    meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l'arrel de l'arrel i el brot del brot
i el cel del cel d'un arbre anomenat vida; que es fa
més alt del que l'ànima pot esperar o la ment pot
   amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor (el porto en el meu cor)

E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

Goig

Frueixo de beutat
sense amanir ni res.
Un pedaç de cel blau,
més olorós que el pa,
l'ombra que va guanyant
el fons de la vall,
i el crepuscle agafat,
amb un art de colors,
al pal gris d'un pollanc.

(Fragment)

Jordi Pere Cerdà. Paraula fonda = Sens profond, 1997

Idíl·lics nius a platja oberta

Idíl·lics nius a platja oberta!
Dòlmens
curulls de petxines de festa.
Transport
tranquil de l'onada i del vent...

Catifa prenyada d'olors...
Símbols...
Lluna d'encens a la carena.
Avenc
d'amor: un afalac sincer.

 

Josep E. Dallerès. De tu a tu. 1990

Xarranca

De la Terra al cel,

un, dos, tres,... Sol.

Saltem les caselles,

Saturn i els seus anells.

I el planeta roig,

a peu coix.

L'ull de Júpiter,

fent córrer el palet.

De la Terra al cel,

fem la rotllana amb el sol.

No toquem de peus a terra!

Joan Francesc Castex-Ey. La matriu : poesia, 2012

Evocació de la dama del parc

Il·lumina el parc, donant-li un encant,

el teu cos gentil aquí torrejant,

tendre i desuet, dessota l'ombrel·la,

el profund repòs perdut, en topant

el dring cristal·lí que va repicant

       una carretel·la.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany

Cant VI Nuviatge

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Per escriure

Per escriure, a més de tècnica i passió,

fa falta disciplina.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Vall closa

A la vall closa del poeta,

de matinada hi canta el vent,

i entre les pedres, la fonteta,

amb un delit inconscient.

Allà, quin bàlsam porta l'hora!

El sol n'és l'hoste benvolgut,

oh, soledat inspiradora,

on mou la pluja un cant perdut!

Nostra finestra és blaupintada.

A estones brilla un mirallet

de fusa antiga i ben daurada

en la blancor de la paret.

I vas torcint emmirallada,

sobre el teu front, l'aire senzill,

ta cabellera humitejada,

i espessa com un camp de mill,

mentre la pluja al lluny remulla

la grogor fina d'un teulat,

i murmureja tota fulla,

inspiradora soledat.

Josep Sebastià Pons

(Illa de Riberal, 1886-1962)

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Art

Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Sol d'estiu

Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu,
            capell de flames de l'estiu,
      de vegades, amb l'ànima rebeca,
maleiria el teu gran urc de sobirà
no fos que, en davallant la nit, sé respirar
l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca.



Llunari, 476

Josep Carner. Poesia. 1992

Editor: Jaume Coll

Pedalem

Cada paraula

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.



 Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

buguenvíl·lea

Sheila Sund

VI

El refugi del temps,

la terra que respira

amb un gest mineral.

Un horitzó de vida que flueix,

incessant, incansable,

de blat tendre onejant

contra els límits del cel.

A les mans duus

el nom de tots els dies,

l'esforç de fer anar l'eina,

la cura del ramat.

Guardes als llavis

el tast del pa

i el préssec saborós.

Aquest capvespre té una pell

que regalima una llum llisa.

La terra, fèrtil,

germina i creix.

Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010

M'estim la nit

Demà no tinc feina
i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
perquè sé que tothom dorm
i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
perquè de dia no es veuen les estrelles
ni se sent el soroll dels camions dels fems.
M'estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és...
és un llac d'aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia.

Andreu Vidal. Exercicis de despoblació, 1978

Si jo pogués

Si jo pogués influir sobre la fada bona que,
segons diuen, regna en els batejos de tots
els infants, li demanaria que donés a cadascun
d'ells una capacitat de meravellar-se tan
indestructible que li durés tota la vida,
com a infal·lible antídot contra l'avorriment
i el desencís dels anys següents, contra les estèrils
preocupacions per coses artificials,
contra l'alienació de les fonts de la nostra força.






Rachel Carson. The sense of wonder. 1956

Fragment  que trobareu en el llibre:

Ricard Bonmatí. Poesia a l'escola : com fer grans lectors i recitadors : poemes engrescadors acompanyats de propostes de treball creatiu. 2008

El nom

Dit de tu el meu nom
és un altre:
el bell nom que sempre
he desitjat.
En boca tua
fa música la veu
i l'escolto encantat.
Un altre esdevinc...
un dèbil però sempre
quan el carinyós so
del meu nom
ixi suau
dels tous llavis
de mare, de germana, d'esposa.
L'encontre amb la pau.



Rafael Sari, dins,
La tercera illa, 2013
Ed. Joan-Elies Adell

Margarides blaves

Unes noies eixerides

m'han vingut a visitar.

Amb un ram de margarides

m'han volgut obsequiar.

Margarides totes blaves...

No ho entenc, m'he preguntat:

Què els heu fet? Van disfressades...

Són així les de ciutat?

Jo en collia per les prades,

color blanc i engalanades

amb botó al mig, daurat.

Se'm fa estrany la coloraina

amb la qual les empolaina

el mercat de la ciutat!

Teresa Bosch. Pensaments vora la mar, 1993

Nit de primavera

Aire de maig, no diguis res,

que el sorprendrem tot d'una;

la meva mà li obre el balcó:

Oh, quina olor de lluna!

Tota la saba del jardí

s'ha tornat flor i espera;

l'infant no ho gosa destriar

ni sap que és primavera.

Mare, quin és aquest ocell

que tan bonic refila?

Cap altre al món n'hi pot haver!

-i en coneix una pila-.

I aquesta lluna que no es mou,

per què és avui tan blanca?

-Jo gairebé no li responc-

Oh, quina olor a la branca!

I calla el dolç, tot pensament

deixant a la deriva,

mentre s'esborra del seu món

la coloraina viva

de tot un dia ben curull:

(passen els jocs en dansa...

el llibre nou ple de tresors...

l'amic que va allunyant-se...).

I en la clausura dels sentits

tot es rendeix, s'atura

i lentament es va adormint

amb una pau segura.

Clementina Arderiu, dins,

Ricard Bonmatí. Poesia a l'escola. 2008

Eriçó de mar

Raspall de cabell,

que ets negre o vermell,

no et posis, si em veus,

¡a sota els meus peus!

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Introducció

Salvador Espriu ens ha llegat un món
literari bastit al voltant de tres mites:
Sinera (Arenys de Mar), amb el seu
entorn de poble mariner i l'àmplia i
diversa galeria de personatges que li
donen vida, que literaturitza la Catalunya
profunda; Lavínia, que mostra més
aviat la vida burgesa de l'urbs (Barcelona)
i de Catalunya amb els seus conflictes
quotidians i polítics, i Sepharad (la
península Ibèrica), que denuncia, a partir
d'alguns paral·lelismes amb la història
del poble hebreu, les lluites civils i
les conseqüències subsegüents. En definitiva,
una crida a la tolerància, al diàleg, al
respecte i a la pau, des de la responsabilitat
i l'autoexigència.


(Fragment)



Introducció i antologia: Antoni Prats


Salvador Espriu. Poemes i narracions, 2012

qualitat de la llengua poètica

... món que ampliem com a camp de visió
i reduïm com a espai d'experiència viva.
Passejada, evocació, contemplació, imatge,
llenguatge, ètica, experiència de viure
viscuda en els poemes.

(Fragment)

Joan Francesc Mira,
Reduccions, núm. 100

Tocant al cel

Tocant al cel, al fons del pou,
al llit, a la tomba o al pis,
ni déu no ens pot empresonar,
que el cel ens dona el seu mannà
cada matí, i el món feliç
ens diu nens, ja veieu qui sou...
Som l'univers i prou, ja està,
que el món no ha estat mai un museu
ni un temple d'aquests de la creu
ni un laboratori: ningú
pot negar que és casa teva... per tu.
Qui s'atreveix i vol, hi viu i hi jeu.



Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

La veritable pau

-Tu saps què és la pau?
...
-Seria una cosa així com l'abundància 
de béns per a tothom, el progrés de la
cultura, la sanitat, el benestar, la comunicació,
l'alegria, la seguretat del futur, el respecte
a la dignitat de les persones i dels pobles.



(Fragment)


Valors per la convivència, 2003

Text: Esteve Pujol i Pons
Il.: Inés Luz González 

Saleta de piano

Unes mans roges sobre el piano.

Bata esllanguida. Vals convulsiu.

Obra de lassos santideguixis,

Wagner s'irrita, Mozart somriu.

Auques i ventalls, Torreta, núm. 140, dins,

Josep Carner. Poesia. 1992

Poesia

No som lliures de pensar el que volem.

Pensem el que sentim. 

                                  Mompou

Big Julie

Big Julie 1945