 |
(versió moderna de Climent Forner)
A vós, Dona Verge Santa Maria
es dóna tot qui es vol enamorar
de vós tan fort que ja res no voldria,
si vós no hi sou, desitjar ni estimar;
car tot voler milloraria
sobre tot altre que no sia
el vostre amor, vós mare de l'amor;
qui no us estima cau en desamor.
(Fragment)
Ramon Llull, dins,
|
 |
Em preguntes del silenci
jo dic
amor meu tu què saps
de l'eco del silenci
com em pots demanar paraules
i temps
si només el silenci permet
a l'amor més net
alçar la veu
en la remor dels cossos
Ana Paula Tavares, dins,
Mercat d'històries, 2003
|
 |
| Viure? Si al Cosmos la vida no fos útil, quina estafada! Joana Raspall. Batec de paraules, 2013 |
 |
| La lluna dexa caure una claror mólt viva al davant del meu llit, y jo dubto un instant si no es blanca gelada lo que veig brillâ axí. De sobte axeco el cap y contemplo la lluna... Torno a abaxar el cap y penso en mon país Li-Tai-Pé, dins, Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925 |
 |
La poesia de Gaspar Jaén s'alça amb versos fets de palmeres
amb una necessitat d'expressar amb contenció i radicalitat,
amb calidesa i contundència, amb la paraula viva i la cisellada,
unes vivències íntimes, en un temps i un país, amb una
necessitat expressiva que troba el seu semblant en la poesia
d'Estellés. Perquè generacions futures, potser més lliures,
sàpien d'unes veus, d'uns entre tants ciutadans de dúctil
territori, que cantaren l'instant i el temps. Com ens ensenyà
Hölderlin: "Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que
queda, però, ho funden els poetes."
[Fragment]
Alexandre Bataller Català, dins
|
 |
| Obre la coberta que pot ocultar l'espasa la falsa portada, la portadella, la portada el títol, el nom, ara en majúscules que ja és l'índex d'allò que es llegirà i imaginarà: cada pàgina girada és el més pur moviment del pensament que troba en aquesta superació la seva millor imatge. No és en el clar i obscur de la interlínia que l'autor i el lector es confonen: l'un d'una banda, l'altre de l'altra de la reixa del text-qui hi ha a dins o a fora?-fins que la coberta es tanqui. Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006). 2007 |
E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007
Traducció d'Alfred Sargatal
Frueixo de beutat
sense amanir ni res.
Un pedaç de cel blau,
més olorós que el pa,
l'ombra que va guanyant
el fons de la vall,
i el crepuscle agafat,
amb un art de colors,
al pal gris d'un pollanc.
(Fragment)
Jordi Pere Cerdà. Paraula fonda = Sens profond, 1997
De la Terra al cel,un, dos, tres,... Sol.Saltem les caselles,Saturn i els seus anells.I el planeta roig,a peu coix.L'ull de Júpiter,fent córrer el palet.De la Terra al cel,fem la rotllana amb el sol.No toquem de peus a terra!
Joan Francesc Castex-Ey. La matriu : poesia, 2012
 |
Del Canigó gegantí
Gentil en la cima es troba,
davant d'un quadro diví
que tots los sentits li roba.
(Fragment)
|
 |
Per escriure, a més de tècnica i passió,
fa falta disciplina.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
|
 |
| Amides l'horitzó, camines cada gest de la matèria, esquinces com un crit l'ordit de l'aire, amanyagues les formes de la llum. T'aferres a la pell, a l'escorça de l'arbre, de la terra, al frec silent d'un núvol o d'uns llavis. Ressegueixes el tacte dels colors, teixeixes mons insòlits, hi esculpeixes uns ulls que has enyorat, construeixes imatges que perduren, desarreles el temps. I creix del teu pinzell com si et vessessis un glop de mar, de vent o de saliva, un somni que uns altres ulls habiten. Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010 |
 |
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.
Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.
A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.
Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.
Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.
La terra, fèrtil,
germina i creix.
Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010
|
 |
| Demà no tinc feina i tal vegada em desperti tard. M'estim la nit, perquè sé que tothom dorm i que el carrer baixa buit de silenci. M'estim la nit, perquè de dia no es veuen les estrelles ni se sent el soroll dels camions dels fems. M'estim la nit, perquè la nit és somni, i el somni és... és un llac d'aigües cristal·lines on els cignes marxen cap al sol i els xiprers siulen tranquils vora una tomba oblidada. M'estim la nit, perquè la nit pot ser dia. Andreu Vidal. Exercicis de despoblació, 1978 |
| Dit de tu el meu nom és un altre: el bell nom que sempre he desitjat. En boca tua fa música la veu i l'escolto encantat. Un altre esdevinc... un dèbil però sempre quan el carinyós so del meu nom ixi suau dels tous llavis de mare, de germana, d'esposa. L'encontre amb la pau. Rafael Sari, dins, La tercera illa, 2013 Ed. Joan-Elies Adell |
 |
| Unes noies eixerides
m'han vingut a visitar.
Amb un ram de margarides
m'han volgut obsequiar.
Margarides totes blaves...
No ho entenc, m'he preguntat:
Què els heu fet? Van disfressades...
Són així les de ciutat?
Jo en collia per les prades,
color blanc i engalanades
amb botó al mig, daurat.
Se'm fa estrany la coloraina
amb la qual les empolaina
el mercat de la ciutat!
Teresa Bosch. Pensaments vora la mar, 1993
|
