Se m'ha escurçat el temps, diem els vells,
i penso en aquells sastres
que m'emprovaven pantalons i em deien:
«Ho escurçarem un dit.»
La vida és un mal sastre
que ara escurça ara allarga
amb un criteri imprevisible,
sense seguir cap moda o cap patró.
També tenia el sastre
una mena de guix amb què marcava
el mapa dels defectes corregibles.
Encara hi ha algun sastre
que em diu, fent-me passar
els dits per un teixit:
«Aquesta americana
li durarà molts anys.»
No vull violentar-lo
dient-li que no ho dubto:
durarà més que jo.
Josep Maria Espinàs. A ritme del temps: notes d'una vida. 2015
25 d’octubre 2015
Poema dels ulls
I
Badava els ulls
Badava els ulls
i m'adonava
d'unes ombres vagues,
la vida enllà de mi.
II
M'embadalien
el sostre blau sense límits
i la mar infatigable.
III
Vaig comprendre sorprès
la força de l'esguard
en sentir-me observat,
i, de cop, l'estrebada del desig.
IV
He mirat el desert
i els colors de la fruita,
els astres i les roques,
la lluna i les onades,
els cims i el gessamí,
la bellesa dels cossos,
la mort a dins els ulls
i, trèmula, em naixia,
ferida com un crit,
la llàgrima de fang.
V
Tanco els ulls,
obro els ulls,
estimo amb foll amor
la màgia de la llum.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010
24 d’octubre 2015
Progressió
L'home culte
em parlava de la bellesa de l'Amazònia,
de l'amor en la literatura,
de la guerra del pacífic,
dels miracles segons la ciència.
L'home savi,
de la guerra,
dels miracles,
de la bellesa,
de l'amor.
L'home
em va fer l'amor i la guerra.
Va ser aleshores,
que vaig aprendre a fer miracles
per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.
Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009
Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.
Tardor
Die Blätter fallen, fallen wie von weit
Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d'alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.
I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d'impressions buides.
Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.
Però n'hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats intenta
protegir la fragilitat dels cossos. Coberts
de capes de vernís cada cop més esfumades.
2011
Xavier Farré. Punt rere punt. 2014
Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d'alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.
I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d'impressions buides.
Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.
Però n'hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats intenta
protegir la fragilitat dels cossos. Coberts
de capes de vernís cada cop més esfumades.
2011
Xavier Farré. Punt rere punt. 2014
23 d’octubre 2015
Ones roges
Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.
S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.
S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
Pr.: Marie-Claire Zimmermann
Ed.: David Jiménez Cot
18 d’octubre 2015
Cal saber esperar coses del demà
Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
vestit de silenci.
La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
cada cop més lentament.
Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
que no ens diuen en néixer.
Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.
Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
vestit de silenci.
La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
cada cop més lentament.
Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
que no ens diuen en néixer.
Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.
Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998
Pròleg de Josep Vallverdú.
Temps de tardor
Cap al tard és temps de tardor;
aigües encalmades
i finestrons closos.
Quan te n'has anat
he plorat el darrer mot:
res fora de mi.
Deixa'm omplir-me i clarificar
la set que m'habita.
Deixa'm tenir, calladament,
aquest anhel.
Encara que no et vegi, digue'm,
amb quina mirada puc ser mot
i trobar-te dins el poema?
Llavors, només llavors
esberlarem la roca.
Joan Fortuny. Les hores roges, 2000
aigües encalmades
i finestrons closos.
Quan te n'has anat
he plorat el darrer mot:
res fora de mi.
Deixa'm omplir-me i clarificar
la set que m'habita.
Deixa'm tenir, calladament,
aquest anhel.
Encara que no et vegi, digue'm,
amb quina mirada puc ser mot
i trobar-te dins el poema?
Llavors, només llavors
esberlarem la roca.
Joan Fortuny. Les hores roges, 2000
16 d’octubre 2015
Viatge
Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula
Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula
Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989
11 d’octubre 2015
Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer
Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.
Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.
Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985
Pròleg: Francesc Parcerisas
06 d’octubre 2015
Amb qualsevol pretex,
Amb qualsevol pretex, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.
Miquel Martí i Pol. Estimada Marta, 1978
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.
Miquel Martí i Pol. Estimada Marta, 1978
04 d’octubre 2015
Un tros de mar
Un tros de mar i un tros de carretera
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.
A Carme Bastardas
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.
A Carme Bastardas
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
No és pas trist morir.
No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar
espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és
no haver viscut. Una vida en plenitud porta una
mort tranquil·la. Es mor com si es complís un deure.
(Fragment)
Carles Rahola. El llibre de l'August d'Alzina. 1910 i també a:
Carles Rahola i Serra Hunter : una amistat intel·lectual, 2007
espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és
no haver viscut. Una vida en plenitud porta una
mort tranquil·la. Es mor com si es complís un deure.
(Fragment)
Carles Rahola. El llibre de l'August d'Alzina. 1910 i també a:
Carles Rahola i Serra Hunter : una amistat intel·lectual, 2007
I tornaré a Girona
I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.
I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.
Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.
Miquel Martí i Pol, dins,
La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.
I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.
Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.
Miquel Martí i Pol, dins,
La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.
Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions: Mercè Huerta
Il·lustracions: Mercè Huerta
La Castellassa
Per les clotades
es despullen les boires.
Tardor sense ocres.
Miquel Desclot, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011
es despullen les boires.
Tardor sense ocres.
Miquel Desclot, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011
03 d’octubre 2015
Des del cim del Bassegoda
Onades verdes
escalaixant-se en cingles
de roca nua!
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.
El secret
El secret de la felicitat no hauria de ser mai la resignació.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
26 de setembre 2015
Comprendre el món, usar el foc o conèixer
Comprendre el món, usar el foc o conèixer
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.
Carles Miralles
De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.
Carles Miralles
De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
Construint
Deu anys de lluita d'estudiants,
volem cinema en català ..
I fou així, tot fent camí ..
Pa amb tomàquet rialles per berenar,
les parets parlen per demà.
***
Amb el clatell escaldat,
construïm la llibertat.
***
Un bon propòsit, regar cireres vives,
i a l'estació, una amiga s'hi enfila.
***
Poeta de la vida, la calma et ressegueix,
petites coses, el teu més gran plaer.
***
Quan els poetes són tocats per la tramuntana
les cireres esdevenen carbassa.
Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007
25 de setembre 2015
Sento
 |
Sento ara el vostre esguard damunt el meu cor,
com l'assolellat silenci del matí damunt el segat
camp solitari.
Obra selecta de Tagore, 1975
|
22 de setembre 2015
El dia
El dia de feina s'ha acabat.
Amaga el meu rostre en els teus braços, Mare!,
i deixa'm somniar.
Obra selecta de Tagore, 1975
Amaga el meu rostre en els teus braços, Mare!,
i deixa'm somniar.
Obra selecta de Tagore, 1975
Encén
Encén en el meu cor, al capvespre,
l'estrella del repòs, i deixa després
que la nit em parli d'amor.
Obra selecta de Tagore, 1975
l'estrella del repòs, i deixa després
que la nit em parli d'amor.
Obra selecta de Tagore, 1975
La cançó
La cançó sent l'infinit en l'aire; la pintura, en la terra;
però la poesia, en l'aire i en la terra.
Perquè les seves paraules tenen sentit que camina i
música que vola.
Obra selecta de Tagore, 1975
però la poesia, en l'aire i en la terra.
Perquè les seves paraules tenen sentit que camina i
música que vola.
Obra selecta de Tagore, 1975
El món
El món es treu la seva màscara de grandesa davant
d'aquell qui l'estima.
Esdevé petit com una cançó, com una besada de
l'eternitat.
Obra selecta de Tagore, 1975
d'aquell qui l'estima.
Esdevé petit com una cançó, com una besada de
l'eternitat.
Obra selecta de Tagore, 1975
El millor no ve sol
El millor no ve sol.
Traducció: María de Quadras
Ve amb la companyia de tot.
Obra selecta de Tagore. 1975
Traducció: María de Quadras
19 de setembre 2015
Les fructíferes
Les fructíferes
llacors
d'una frontera.
Entrebancs
i llavor
d'un nou llenguatge.
Creix a despit.
Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011
llacors
d'una frontera.
Entrebancs
i llavor
d'un nou llenguatge.
Creix a despit.
Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011
ets fecund
ets fecund, fecund, amor
i de tu faré un llarg intent
una nova melodia
De: Poemes esparsos i esbossos, [20]
10 de setembre 2015
La cultura com a espai de participació (3)
...el repte real rau en el fet que les polítiques
culturals s'orientin prioritàriament a fer-nos
competents en els diferents llenguatges que
fan possible l'expressió cultural.
Entendre la cultura com un espai de participació,
abans que com un espai de contemplació. És
un horitzó possible. És un camp de possibilitats.
Enric Marín i Joan Manuel Tresserras.
Cultura de masses i postmodernitat, 1994
culturals s'orientin prioritàriament a fer-nos
competents en els diferents llenguatges que
fan possible l'expressió cultural.
Entendre la cultura com un espai de participació,
abans que com un espai de contemplació. És
un horitzó possible. És un camp de possibilitats.
Enric Marín i Joan Manuel Tresserras.
Cultura de masses i postmodernitat, 1994
09 de setembre 2015
Parlen les dones
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998
Subscriure's a:
Missatges (Atom)