Ho escurçarem

Se m'ha escurçat el temps, diem els vells,
i penso en aquells sastres
que m'emprovaven pantalons i em deien:
«Ho escurçarem un dit.»

La vida és un mal sastre
que ara escurça ara allarga
amb un criteri imprevisible,
sense seguir cap moda o cap patró.
També tenia el sastre
una mena de guix amb què marcava
el mapa dels defectes corregibles.

Encara hi ha algun sastre
que em diu, fent-me passar
els dits per un teixit:
«Aquesta americana
li durarà molts anys.»

No vull violentar-lo
dient-li que no ho dubto:
durarà més que jo.



Josep Maria Espinàs. A ritme del temps: notes d'una vida. 2015

Poema dels ulls

          I
Badava els ulls

i m'adonava

d'unes ombres vagues,

la vida enllà de mi.

         II

M'embadalien

el sostre blau sense límits

i la mar infatigable.

        III

Vaig comprendre sorprès

la força de l'esguard

en sentir-me observat,

i, de cop, l'estrebada del desig.

        IV

He mirat el desert

i els colors de la fruita,

els astres i les roques,

la lluna i les onades,

els cims i el gessamí,

la bellesa dels cossos,

la mort a dins els ulls

i, trèmula, em naixia,

ferida com un crit,

la llàgrima de fang.

        V

Tanco els ulls,

obro els ulls,

estimo amb foll amor

la màgia de la llum.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

Progressió

L'home culte

      em parlava de la bellesa de l'Amazònia,

      de l'amor en la literatura,

      de la guerra del pacífic,

      dels miracles segons la ciència.

L'home savi,

      de la guerra,

      dels miracles,

      de la bellesa,

      de l'amor.

L'home

      em va fer l'amor i la guerra.

      Va ser aleshores,

      que vaig aprendre a fer miracles

      per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Tardor

                             Die Blätter fallen, fallen wie von weit


Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d'alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.

I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d'impressions buides.

Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.

Però n'hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats intenta
protegir la fragilitat dels cossos. Coberts
de capes de vernís cada cop més esfumades.

2011


Xavier Farré. Punt rere punt. 2014

Ones roges

Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.

S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pr.: Marie-Claire Zimmermann

Ed.: David Jiménez Cot

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú.

Temps de tardor

Cap al tard és temps de tardor;
aigües encalmades
i finestrons closos.
Quan te n'has anat
he plorat el darrer mot:
res fora de mi.

Deixa'm omplir-me i clarificar
la set que m'habita.
Deixa'm tenir, calladament,
aquest anhel.

Encara que no et vegi, digue'm,
amb quina mirada puc ser mot
i trobar-te dins el poema?
Llavors, només llavors
esberlarem la roca.

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

Viatge

Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

Amb qualsevol pretext

Amb qualsevol pretext, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.




Miquel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

Un tros de mar

Un tros de mar i un tros de carretera
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.

                                 A Carme Bastardas



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

I tornaré a Girona

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.





Miquel Martí i Pol, dins,

La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

La Castellassa

    Per les clotades
es despullen les boires.
   Tardor sense ocres.

Miquel Desclot, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Des del cim del Bassegoda

  Onades verdes

escalaixant-se en cingles

  de roca nua!

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

Comprendre el món, usar el foc o conèixer

Comprendre el món, usar el foc o conèixer
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.


Carles Miralles

De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Construint

Deu anys de lluita d'estudiants,

volem cinema en català ..

I fou així, tot fent camí ..

Pa amb tomàquet rialles per berenar,

les parets parlen per demà.

               ***

Amb el clatell escaldat,

construïm la llibertat.

              ***

Un bon propòsit, regar cireres vives,

i a l'estació, una amiga s'hi enfila.

              ***

Poeta de la vida, la calma et ressegueix,

petites coses, el teu més gran plaer.
 

             ***

Quan els poetes són tocats per la tramuntana

les cireres esdevenen carbassa.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Les fructíferes

Les fructíferes
llacors
d'una frontera.
Entrebancs
i llavor
d'un nou llenguatge.
Creix a despit.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

ets fecund

ets fecund, fecund, amor

i de tu faré un llarg intent

una nova melodia

De: Poemes esparsos i esbossos, [20]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 1991

Pròleg de Jordi Sarsanedas.

La cultura com a espai de participació (3)

...el repte real rau en el fet que les polítiques
culturals s'orientin prioritàriament a fer-nos
competents en els diferents llenguatges que
fan possible l'expressió cultural.

Entendre la cultura com un espai de participació,
abans que com un espai de contemplació. És
un horitzó possible. És un camp de possibilitats.



Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. 
Cultura de masses i postmodernitat, 1994

Parlen les dones

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

Els vents

Els vents modifiquen paisatges i només

el moviment en massa de l'aire els fa bufar.

És el moment per a moure'ns de forma

coordinada, independent, respectuosa i

compromesa amb el poble català per a

poder convertir-nos en una font d'energia

sostenible més que fa avançar la societat

a través del pensament i per a poder contribuir

humilment en el mapa de ruta cap a les

veritats que ens faran lliures.

   La resposta és en el vent i ara és el

moment dels vents del canvi.

Fragment del pròleg a la col·lecció "Vents del Canvi".

Anna Muro i Rodríguez

Es troba en el llibre:

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

Indret de Catalunya

Abraço, abraçaré el contorn exacte

que situa una illa dins l'amor,

però no renuncio -massa amples són els braços-

a tot aquest paisatge esdevingut paraules,

i el faig i el roure estimaré amb els pins

i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,

tots ells forjats amb la mateixa flama.

Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.

Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963

Reduccions, núm. 100, pàg. 266

Totes de blanc

Totes de blanc, amb els shorts, breus els pits,
les cabelleres al vent de la tarda,
en bicicletes, creuaven les hores.
Han menjat bé, sense dubte; han dormit
i s'han dutxat, i en el cos els perdura
olor de l'aigua.




Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa II, 1974

Un poema no s'explica

Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules

no són canviables per unes altres, el seu cant no pot

ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges

que comporta, perquè justament la seva comesa és

dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu

insubstituïble.

Fragment

Carles Riba. Elegies de Bierville. 1968

Poders del mot

Hi hauria un mot
que en dir-lo
podria aclarir el món
altament és poder
sinó que puc tractar-lo
només
amb color de taronja.
El mot era un silenci.
Jo vaig entendre:
                          «Avança».



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa. 2013

La terra d'Argensa

A, Toloza e Proensa

e la terra d'Argensa,

Bezers e Carcassey,

quo vos vi e quo'us vey!

Bernat Sicart de Marvéjols

Es troba en el llibre:

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa. 1990

Autoretrat a Terrassa, a l'estiu

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.

Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Ginesta des del mar

La cinta de la platja és tota llum;
l'ona menuda té un fresseig de joia,
i juga i riu, amb mantellina blanca.

La barca, encara humida, és al sorral:
reposa amb l'ala estesa al bat del sol,
i el pal torçat s'enfila blau amunt.

Sobre el verd fosc dels pins
la casa blanca brilla i canta,
que l'alegria l'ha punxat endins.

I sobre la carena el vent s'esplaia
entre l'or i la llum de la ginesta,
i el perfum que s'escampa per les ones
tot l'espai omple de sentors de festa.

Jaume Piques  (14 anys)

Llibre de les flors, 2012

IX

He penjat la guitarra a l'escàlem

i he deixat la balada nedar sola

a l'impuls del corrent.

Poso el rem musical arran de l'aigua,

just a nivell,

i l'harmonia puja

des del pou del ressò,

xopa d'escuma, enribetada d'algues;

polsa la pauta oberta de les cordes

i vibra commoguda la ribera.

Alícia Tello. Calaix d'ocells, 1991

Pròleg: Màrius Sampere

Amor

Dos, confonent-se,

com el riu i la mar

a l'estuari.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996