Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

07 de desembre 2016

Tu al meu jardí

Quan has entrat, avui, al meu jardí,
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
           -De mi?
                          I hem esclafit a riure.


                                Flautes al vent, 1949


Josep Estadella, dins,

Tres poetes simbolistes. 1986

06 de desembre 2016

Meditacions divines i morals, 22

La falta tant de prudència com de pietat
ha portat els homes a grans contratemps,
però aquell que es troba ben guarnit 
de totes dues rara vegada cau en paranys.



Anne Bradstreet. Poemes i meditacions..., 2007

Estat de xoc

                                                              Divendres,
                                                                           faves tendres.


Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.




Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012

Les nits de reis

Esperàvem els Reis amb els fanals
encesos d'una efímera innocència.
Cuques de llum al bell mig de l'hivern
que l'emoció infantil tornava càlid:
carruatges, carroses i els colors
dels patges en la nit il·luminada,
caramels, serpentines i confits
amagats ben al fons de les butxaques
per a un convit de màgia i somnis clars.
Un breu sopar i anar a dormir ben d'hora,
aquest era el tribut i la consigna,
i aigua per als camells assedegats.
A l'endemà tot eren ulls sorpresos
i el soroll del paper que s'estripava
entre uns dits nerviosos i menuts.
Era feliç, ho sé, les nits de Reis
vivint en la felicitat dels pares,
el dia que em prohibien fer-me gran
i em somreien contents, com un miracle.



Israel Clarà. El príncep mudat, 2010
Pr.: Vicenç Llorca

Homenatge a Camille Claudel

                            A Àfrica Ramírez


El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.

El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.

¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?

Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.



Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000

02 de desembre 2016

Sonet reversible*

Tempesta devastada, ullal joiós,
unglada llum i gran ramell del cel,
bon port celest i bocaplena rel,
paller del cant i coronell fruitós;

bull astral, cercle ardent, llevant festós,
mar i fogata, plenitud, model,
arbre i lleó, rellotge clar i fidel,
bastida essència, escut, fat brillós.

Feixa i nassum, bastó, senyal i ocell
dónes, gran Sol, essent camí del guany:
real rael de tu arreu brotant,

travesses, Sol gran, arborat ramell,
temporal de tempesta millorant.
Encén tal Prometeu un tal afany.


*El podeu llegir del dret i del revés.


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996

30 de novembre 2016

Vindrà un dia

Vindrà un dia en què
la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó

vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat

que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran


Miriam Van hee, dins,


14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998

Traducció: Ferran Bach
Director del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de portada: Ràfols Casamada

A la torre de control del pensament

sisplau
deixa'm sortir

estic atrapat

dins
del teu cap



Lesego Rampolokeng, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Traducció: Dolors Udina
Direcció. del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de la portada: Joan-Pere Viladecans

El pare

Jo no decideixo.
Els àtoms es tornen sorra,
La sorra forma còdols,
Els còdols es transformen en lletres,
Les lletres germinen, treuen brot,
engendren paraules.
Les paraules es fan animals,
s'aparellen
I pareixen.
Jo no decideixo.
Mai.
Quan veig una paraula prenyada,
No sé qui en serà el pare.


Ana Blandiana, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Stela Brătescu
Dir. del Festival: Àlex Susanna

La música de les esferes

Escolta, amic, la nit, escolta les esferes
i el bruel inaudible del vent de l'univers.
No sentiràs la música de l'engranatge còsmic,
però si escoltes bé la nit preliminar,
si escoltes amb l'oïda palpitant,
sentiràs, allà lluny, el sord retruny dels quàssars,
l'etern lament d'Andròmeda perduda,
el crit glaçat del Cigne boreal.
I de cop brollarà, inaudit, suavíssim,
un cant que ve de més enllà del temps.
Llavors, deixa't portar: navegaràs per sempre
com nauta de la nit esgarriada
sense terra ni edat, ni cap desassossec.


Joaquim Español, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Director del Festival: Àlex Susanna

A la meva filla

Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.


Paolo Ruffilli, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Assumpta Camps
Dir. del Festival: Àlex Susanna


Matins de tardor

entre la llum i tu hi havia moltes portes:
l'aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, les finestres...

quan podia, es posava sobre teu,
t'obria els ulls, et murmurava
els tresors d'un matí nou,
t'enlairava,

t'obria el camí del mar.


Yael Langella. Retorn a Dahme, 2000

Pedra

Adoro aquesta plàcida pedra,
a les seves aigües m'hi he vist la cara,
hi he vist la meva poesia malbaratada.




Adonis, dins,

Tr.: Dolors Cinca
Dir. del Festival: Àlex Susanna

La gavina és blava

la gavina és blava.
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.



Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000

27 de novembre 2016

L'aroma de la llengua

Pujàrem el carrer sota el brancam de plàtans,
el xiulet del tren recorda l'aroma dels arbres
que crèiem sentir
com la teva mà recorda les meves cames
i així totes les coses acariciades s'assemblen
tanmateix no sé on passa tot això
que ens passa a nosaltres.
El mateix sentit de plàtan es perd en mi
ja que ets tu qui lletreges la paraula "arbre"
mentre el carrer puja en els teus passos.

Què faig amb les paraules "aquí" i "allí"

per on vas mentre el carrer camina?
Per quin espai sense espai
en quina llengua impossible
arribem a la paraula "nosaltres"?
Per quina màgia ens creuem en el temps
arrossegats per un "aquí" que no para de ballar.
que no para. Com?


(de La mà feliç)




Rosa Alice Branco, dins,


14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998

Dir. del Festival: Àlex Susanna

26 de novembre 2016

Rèquiem per a la mà esquerra

                                               per a Marta Valdés


...també hi ha mapes grans grans grans
      en la imaginació
i infinits globus terraquis
      marta

però avui sospito que damunt un mapa petitíssim
       mínim
dibuixat en un paper de llibreta escolar
       hi pot cabre tota la història

       tota


(Fragment del poema traduït per a aquest blog)




Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti


25 de novembre 2016

Tardor

El vent de la tardor arriba, Amor,
amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Hi ha els albercoquers

1.

Hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers

2.

hi ha les falgueres; i les mores, les mores
i hi ha el brom; i l'hidrogen, l'hidrogen

3.

hi ha les cigales; la xicoira, el crom
i hi ha llimoners; hi ha les cigales;
les cigales, cedre, xiprer, cerebel

4.

hi ha els coloms; hi ha els somiadors, les nines
hi ha els assassins; els coloms, els coloms;
broma, dioxina i els dies; hi ha
els dies; els dies, la mort; i hi ha
els poemes; els poemes, els dies, la mort

5.

hi ha la tardor; hi ha el regust i la reflexió;
i hi ha la solitud; hi ha els àngels,
les vídues i els ants; hi ha els detalls,
el record, la llum del record;
i hi ha la llum romanent, el roure i l'om,
i hi ha el ginebró, la uniformitat, la soledat,
i hi ha l'èider i l'aranya; i hi ha
el vinagre, i la posteritat, la posteritat

6.

hi ha el bernat pescaire, amb el seu llom voltat
blavenc; amb el seu plomall negre
i les seves plomes caudals clares; en colònies
hi són; hi ha també al susdit Vell Món
els peixos; i l'àguila pescadora, el francolí,
el falcó; la civada olorosa i els colors dels moltons;
hi ha els productes de fissió i hi ha les figueres;
hi ha les faltes, les greus, les sistemàtiques,
les fortuïtes; hi ha el telecomandament i els ocells;
i hi ha els arbres fruiters i les fruites i el fruiterar on
hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers,
a països on la calor produirà exactament
el color que té la polpa dels albercocs


Fragment


Inger Christensen, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Traducció: Ana Sofía Pascual Pape

hi ha els alfabets

hi ha els alfabets

la pluja dels alfabets

la pluja que cau forta

la gràcia, la llum

els intersticis i les formes
dels estels, de les pedres

el curs dels rius
i els moviments de l'ànima

les traces dels animals
els seus carrers i els seus camins

la construcció dels nius
consol d'homes

la llum del dia en l'aire
els signes del xoriguer

la unió en el color
del sol i de l'ull

la camamilla salvatge
al llindar de les cases

la congesta el vent
el cantó de la casa el pardal

jo escric com el vent
que escriu amb l'escriptura calmosa
dels núvols

com esperances agitades
com les tempestes de llum
a través d'un record bromós

jo escric com escriu
l'hivern com la neu
i el glaç i el fred
i la foscor i la mort
escriuen

jo escric com el cor
que batega  escriu
el silenci de l'esquelet  i de les ungles
el silenci de les dents dels cabells
i del crani

jo escric com el cor
que batega escriu
el murmuri de les mans, dels peus
dels llavis de la pell
i el del sexe

jo escric com el cor
que batega escriu
els sons dels pulmons dels músculs
del rostre del cervell
i els dels nervis

jo escric com el cor
que batega escriu
el crit de la sang i de les cèl·lules
de les visions, del plor
i el de la llengua


(Fragment final)

Inger Christensen, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999

Tr.: Ana Sofía Pascual Pape


Un home

Un home
va en el seu cos
i de sobte
cau. Sento
com s'ensorra
la sílice del cor.
I sento també
la terra i l'aire
que acullen els ossos
del fill pròdig.
En si aquest esdeveniment
no és gens original
però fa mal. El vent
de la tardor
em mossega els ossos
i fa mal.




Casimiro de Brito, dins,




Tr. i dir. del Festival, Àlex Susanna

22 de novembre 2016

El gall d'or*

                                 (Conte en vers)


En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."

Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.

Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.

Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.

Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.

Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.



                                    1834


* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.




 Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus.


20 de novembre 2016

No conec cap espai

No conec cap espai que respongui al nom de casa.

Casa és el contorn net d'una sola cèl·lula.
Casa és la verticalitat insubornable del vent.
Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa.
Casa és la nit poderosa on un braç pot ser ocell.
Casa és una veu que és alhora silenci.
Casa és un rellotge amb atacs d'amnèsia.
Casa és la humitat on s'imagina tota fulla.
Casa és la dignitat del cos.




Gemma Gorga, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició a cura de Vinyet Panyella


Metàfora

Metàfora sovintejada de la poesia és l'aigua, entre els grecs.
L'obra entera de Maria Àngels Anglada, ençà del límit ineluctable,
s'ofereix, com un pom de clares paraules, com un got d'aigua
que és record i vida, als vianants, apressats o cansadíssims, 
a tocar de les velles pedres, altes paraules de tragèdia, 
amb humilitat i esperança.


(Fragment)


Carles Miralles, dins,



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Tirynthos

                                             A Joan, Maria, Jordi i Panayotis


Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
I les pedres serenes han ofert la collita
Dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
Taronges i llimones més que màscares d'or
I pel mar on el guaita esperà l'arribada
De les còncaves naus, només al lluny ancora
Un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
Assolellat em lliura un intacte tresor:
L'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

17 de novembre 2016

Mai no he notat

Mai no he notat que a tu et calgués cap tint
i així no t'he entintat la silueta.
Et veia, o creia veure't, excedint
l'erma oferta del deure d'un poeta;

i així vaig adormir el que et sobresurt,
perquè mostris, visible, tu mateix
que sempre el tremp modern es queda curt
sobre els valors al dir el valor que et creix.

M'imputes el silenci per pecat,
però em serà gloriós fer com els muts;
no he danyat la bellesa si he callat,
i altres volent fer vides fan taüts.

Viu més vida en un sol dels teus bells ulls
del que els dos bards inventen als seus fulls.



William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

11 de novembre 2016

La senzillesa del meu món

És tan senzill el meu món...
La família, les amistats,
els meus alumnes.
La caseta enmig de la natura,
algun viatget de tant en tant,
els recitals de poesia,
escriure poemes.
Les llargues passegades
vora el mar,
escoltar música,
escoltar el silenci.

I aprendre, sempre aprendre.
Aprendre a estimar,
aprendre a perdonar,
aprendre a ressorgir,
aprendre a dur les mans
sempre plenes de llum.
Aprendre a caminar,
cada cop amb més subtilesa,
per aquest món meu tan senzill
i tan apassionant!



Imma Fuster i Tubella. Capricis, 2007

I Kung va dir

...I Kung va dir:  Wang va governar amb moderació,
                   sota el seu mandat l'Estat funcionava bé,...


...I hi havia aquell tipus tan tocat i posat a l'altre
racó que llegia The Tatler,
no cap per avall, però mai no en girava les pàgines,...


Després el telèfon no va funcionar durant tota una setmana.


Miri, durrant sis mesos de la meva vida,
cada cop que me n'anava al llit, em deia:
Noigrandes eh, noigrandes,
què DIANTRRE, poden volerr dirr!


L'olor d'aquell lloc us faria feliços
i mai no us cansaríeu de ser-hi, sols
o acompanyats.


I les onades com un bosc
on el vent es fa lleu en cada fulla
sense parar de moure's,
                de manera que el so enlaça el so.


I a l'agost d'aquell any va morir el Sant Pare Alessandro Borgia,
                                         Il Papa mori.

                                        Explicit canto
                                               XXX


(Fragments)



Ezra Pound. A draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000

Traducció de Francesc Parcerisas


Un llibre

Un llibre també depèn de la qualitat del lector.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014


08 de novembre 2016

Retrat*

Amb la seva ànima inflamada,
les passions tempestuoses,
dones del nord, entre vosaltres
de tant en tant apareix ella
i enfront de les regles del món,
fins a l'esgotament es llança
com un cometa sense llei
al cercle regular dels astres.



                                    (1828)




 Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

* El retrat correspon a una bella dona, anomenada Agrafena F.
Zakrévskaia, esposa del governador general de Finlàndia. Puixkin,
fascinat per ella, la considerava la Cleopatra del Neva.