Divertiment

En el raconet del teu hort
collim les darreres mimoses;
el març tot vestit de raigs d'or
ens fa l'oferta de ses roses.

En el teu hort del riberal
els perers són com l'estelada,
i la llur blancor verginal
d'aiguatge és tota perlejada.

Brunzinen en cada cantó
la vespa fosca i les abelles;
la favera per llur fiçó
ja desclou ses pal·les parpelles.

Canten sota el cel de safir,
en la bosqueta negres merles,
i el puput del teulat veí
de quan en quan jita dos perles.

Manyaga, el teu cor s'obrirà
com una rosa embalsamada,
i el teu llavi moll me dirà
lo que ja deia ta mirada.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

També l'amor

La poesia se escribe cuando ella quiere,
                            no cuando uno quiere.
                                      JOSÉ HIERRO



El sents com un alè que crema des del ventre,
des de la llar del cos, calenta com la sang
-color innat i viu, també color de mort.
L'accelerat batec confirma dit plaer
com pluja inesperada que de la llum flueix;
podries protegir-te amb un paraigua obert,
entrar-te'n dins de casa o sota un vell balcó
esperar que amainés la saó de la pell:

Fertilitat del cor, dels ulls i del demà.

Voler canviar l'estat natural de les coses
és un joc impossible, fantàstic, irreal,
com voler fer poemes, com voler un amor;
capricis són tots dos si no venen donats
per l'atzar del camí, pel treball de les hores.

La fosca és una selva per a podar auguris,
per conformar-nos lúcids de l'infern que vivim;
no un jardí ple de roses d'envellutada aurora,
més bé esquinçades tiges a punt per a la fi.
Tantes vegades penses de trobar la persona,
de parir uns bons versos, d'afillar-te la vida,
que mai no té cabuda un interludi obert
que ordene la certesa als buits del teu boscatge.




Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

Invitació

Un altre cop s'ha mudat blanca l'illa:
els ametllers s'il·luminen de flor.
Tota la terra de bell nou s'abilla
i en la hivernada vetlla ja el ressò

del cant de la sirena en la conquilla,
de l'ombra amable quan és el temps bo,
de la poncella que espera una filla
que en primavera ha d'oferir-la en do.

Veniu i contempleu-ne l'espectacle,
vós que en ponent palpeu encara el fred.
Lluny del caliu o del sol d'hivernacle,

solcat el cel amb remors de fuet,
viureu un temps en terra de miracle:
en tornar a casa encara en tindreu set.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Aigües d'aurora

Encara l'ombra de la nit
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!

Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Codi d'amor

Tots els mots hermosos del món puc dir-te
sense ni tan sols obrir la boca,
cansat ja de falses promeses, d'eterna mentida,
parlant-te amb la mirada, dolça i tendra mirada,
i escrivint, ai mans d'amants!,
més que paraules a l'atles del teu cos.
I així fer del silenci codi d'amor.


Pere Joan Martorell. Curs de matèria reservada, 1997

Vam preservar del vent i de l'oblit

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.




Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits, 1996
Pr.: Salvador Espriu

Aquesta espera

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.

Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se't renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps, 1972

Postal ran de mar

I he restat al port
amagat d'una illa.
Quin deler més gran
les roques florides,
les veles de calç,
el cel de falcies.

Ah!, tenir l'esguard
ran de mar, canvia.
Si no fos marí,
prou me'n volaria.


(Fragment)



Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Teorema de Hirsch

Simplificar fins a trobar el contraexemple
de la conjectura limitada que prometia
el màxim guany,
el mínim dany
i inversió escassa.
Fer-te teorema irrefutable
de solucions infinites.


Míriam Cano. Ancoratge. 2016

El mes de març

A l'hora fresca del matí,
a ran de finestra posada,
l'oreneta prima ha de dir:
la primavera és arribada.

La neu hivernenca s'està
en la muntanya il·luminada,
com la tovalla d'un altar,
de banda a banda desplegada.

A punta d'alba, a Rosselló,
la vinya jove se bressola,
i els aires ens porten l'olor
de l'arraconada viola.

Ja fa dies que en el cel clar
han fet brillar en cada branca
els ametllers de vora mar
la llur roba nuvial blanca.

La terra roja del cotiu
se cobre de verda civada,
i en l'aixerit salze del riu
torna la fulla platejada.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició: Cristià Camps
Pròleg: Àlex Susanna

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

De fet

De fet, si la poesia a hores d'ara -a hores d'ara!- encara
pot servir per a alguna cosa, jo crec que ha de ser per
reconciliar-nos amb el nostre jo reflexiu, analític,
exigent, gràcies a l'expressió acurada, generosa, clara
i senzilla del sentiment tal com passa en totes i 
cadascuna de les tres parts de La mirada de la gavina.



Fragment del pròleg de Miquel Martí i Pol.

Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Fe ordinària

La fe no consisteix a creure només
en mites religiosos o en unes supersticions
determinades, és una cosa més àmplia
que pot portar l'home al cim de
la seva realització.



Joan Brossa. La clau a la boca. 1996

Llambordes

D'un viatge recorde
l'espessor dels matins,
els salts entre llambordes,
les olors sorpresa que fan de guia
i embriaguen de llum l'oratge insípid,
els ocres presó en moments de silenci,
els somriures sense destinatari,
les coses suspeses en l'aire del carrer
-que desconeixes i mai no despulles-,
les ombres tímidament descarades,
el batec de les gemmes a les tasses
de cafè de les ciutats que t'acullen
-temperatures que s'escolen
amb l'aigua ensabonada
per l'ull de la pica.

Gestos que rebroten al paisatge dels dies;
retalls vestimenta d'un cos fora del marc,
d'uns ulls fora del temps d'aquell present,
d'aquest abans que mor tractant de viure
essències de quimeres que transiten
l'avortament entre llambordes,
la màgia en crisi dels rodamons vorera,
les fites de pols d'aquest poema.



Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March XXVI Beniarjó

Prats en la primavera

Les herbes, les herbes que vénen de nou!
Sorpresa dels ulls, les herbes tan verdes!

Els prats, d'una calma serena i suau,
s'estenen al sol i el cel els empara.
Humida, la terra dels cims i les valls
és càlida i dolça, que infanta les herbes.
Són fredes les aigües encara de neu,
i l'aire és cristall més clar que les aigües.

Contemplo la fuga dels núvols lleugers
i sento com creixen les herbes més tendres.



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes, 1993

Vespre a Sant Martí

La llum de Sant Martí té la mirada blanca
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

El llac

Per arribar al llac
cal matar l'aranya,
vestir-se de fang
i esdevenir flama.

Tramuntar clarors
quan les llums s'apaguen,
cercar el senderó
per entre les mates.

I el fang que amb el fang
s'arbora i abranda,
i un paratge clar
dins uns ulls de balma.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989
Pròleg: Pere Farrés

Com tu dius sempre

Com tu dius sempre:

«No descarreguen pedra

els núvols grossos»

Jaume Creus. Calotips i instantànies. 1993

Pròleg: Salvador Oliva

Tants anys, en fi

No importa el cos. Per molt

que el temps mossegui,

allò que compta és l'ànima,

tan fràgil.

                Quan sigui prou forta

per suportar la soledat

i hagi trobat el seu camí

podrem comptar treballs

i dies dignament.

Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

Intent

Intent clarificar el meu vers per poder
entendre la vida. El món em dispersa.
L'escriptura em concentra.



Pons Ponç. El rastre blau de les formigues, 2014

La nena deesa de Nepal

La Kumari és escollida pel Sacerdot Reial de
Katmandú entre les nenes de la casta Sakya.
Una Kumari ha de tenir 32 signes distintius:
haver nascut sota la lluna plena d'abril; tenir
la pell blanca i perfecta, sense cicatrius; els
ulls negres o blaus; la veu suau i greu; les 
dents en forma de llavor de cogombre; les
orelles de Buda... i passar per una difícil prova
de valentia: durant tota una nit s'estarà sola
al palau amb la imatge de la deessa Taleju,
envoltada dels caps dels búfals sacrificats
especialment per a la cerimònia. Si no plora
ni dona cap senyal de tenir por, voldrà dir
que la deessa s'ha encarnat en ella.

Chania porta dintre seu l'esperit de la deessa Taleju.


(Fragment)


Anna Boyé. La dona i Déu, 1995

La poesia

La poesia
plana sobre 
la vida fulgors d'altres mons
t'esclata als ulls també
estrelles
d'aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d'estendre les paraules l'hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t'encengui el poema.



Antònia Vicens

Marcòlic

Isidre Blanc

La gran cursa del mar

                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta

(jo he navegat la Grècia catalana),

m'atrau per les sirenes impossibles

i pels dofins lluents -fulgor d'espases-

i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparent, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

llavors de març

           Els arbres ja van florint
           al ritme de l'aigua
          del vent i els núvols

En els cels clars  tendreses
i esclats   gràcia en el gest
de la vostra jovenesa suau

Encís dels somriures
emboscats i al cor bondat

L'aire us proclama els

goigs dels camins on habiten
verds lluents i  lluminositat.

Teresa Grau Ros

Montserrat

Et somniava encara infant, Muntanya,

com si la llum que sempre en tu retens

il·luminés la il·lusió i els vents

del meu anhel profund com una entranya.

Has presidit el meu combat, després,

la meva lluita amarga i trista i dura,

i m'has vist home en qui potser perdura

el goig antic entre els dolors darrers.

Fos aquest plany la veu per sempre viva

que em retornés l'alta esperança lleu

i em fes renéixer en la vorada aspriva

del meu fatic i del meu pèlag greu

sols per la gràcia que de tu ens arriba,

font de miracles on s'encanta Déu!

1946

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Pròlegs de: J. M. de Segarra; S. Espriu; 
J. Bofill i Ferro, i V. Llorca.

A la primera epístola

A la primera epístola,
no són només paraules
el que hi ha escrit:
són roses allò que ha florit al jardí.
Un jardí, una carta, són el mateix:
una ofrena.



Cinquena visió

Tu estàs dentro de mí y estarás viva
cunado digan de mí que ya no existo.

 Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot



Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2004

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10

Imagina't

Imagina't que ets un ocell,
volant pel cel,
buscant un niu,
que et mira i somriu.

Imagina't que reciclem,
I que els que ho fem,
ens multipliquem.

Imagina't que s'esvaeix l'explotació infantil
a Guatemala
i al Brasil.

Imagina`t la igualtat en el món,
on ningú va primer,
on ningú va segon.

Imagina't que ets l'amo
d'una gran ciutat,
on tothom és amic
i et fa costat.

T'imagines un món millor?
Val a dir que jo no.
Però m'agradaria poder-ho fer,
seria un gran plaer.



Tània Matiushkov Badia
3r cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta

Jocs Floras Escolars : Barcelona : Gràcia
Certamen Literari Gràcia 2006

El gall d'indi

Tot elegant el vailet
amb el seu plomatge diví
se'n va a festejar pel camí.

Estarrufa un arc iris
quan ensenya els colors
i s'omple la cua
d'ulls guaitadors.

Quan s'acaba la gresca
es canvia el vestit
i passejant poc a poc,
se'n torna feliç.

Fa l'ullet mentre diu adeu.



Maria Gisbert del Río
2n cicle d'Educació Primària
CEIP Reina Violant

Jocs Florals Escolars : Barcelona : Gràcia. 
Certamen literari Gràcia 2006.