The world that I regard is my self.
T. Browne
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i
quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
que potser es conserva en alguna memòria que
ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que
en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
poguera dir-se.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
