Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle

Jia Dao (779-843)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

La fruitera

             A Josep López Fabregat,
                                el meu pare

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.

Laura López Granell. Forat. 2014

Voler nou, saber vell

Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.

Amb llei de pell arribem a l'entranya,
retrunyir de muntanya.
Dringa cascavell! Que això és saber vell!
Perd cap i per cor, i s'afanya.
Morim per ell.

Aferrussat, va i reneix cada dia,
com boja asimetria.

ーÉs voler nouー.
I reviu a les nits.
Oh la melòdica biologia!
És clova d'infinits.

Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.

És saber vell.
És voler nou.
Vivim per ell.

Tot fa sentits.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Hivern

La llum s'és apagada en mon esprit...
             lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.

Tot reposa en lo món entenebrit,
              les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.

De l'esquelet d'un arbre retorcit,
             un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.

Un angelet traidorament ferit
              per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.

De la vora del foc on s'ha tollit
             duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.

A dins del menjador, fred i humit,
            dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...

La mort sembla regnar en l'Infinit,
             i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.

Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
             sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!

Víctor Català. Llibre blanc Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses

Sense poemes

Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.

XLII, p. 249

De Tankes escrites entre els anys 1965 i 1988

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Més breu, encara

Una vegada, un home envià aquest poema a un amic
que havia perdut la persona que estimava:

Més breu, encara,
que la de la florida,
la vida d'ella:
¿quina crèieu que fora
la primera a deixar-vos?

p. 161

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.

Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020

Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

Un dels poders màgics de l'art

Un dels poders màgics de l'art
és la seva capacitat de fondre l'isolament
tot transformant les nostres emocions de futilitat i desesperació.

————

One of the magical powers of art
is its capacity to melt isolation
by transmuting our emotions of futility and despair.

Carolyn Mary Kleefeld. Soul seeds : revelations & drawings = Llavors de l'ànima : revelacions i dibuixos. 2020

Pròlegs de Laura Archera Huxley i Teresa Costa-Gramunt

Traducció d'August Bover

Brava ortiga

 Brava ortiga, virtut tens que salva,
          així com la malva
          que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
          la malva i l'ortiga
          costat per costat!

De Lloança de les flors camperoles

Maria Antònia Salvà

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions de Montse Ginesta

en veritat

 En veritat us dic
 que no es fa res en veritat sinó
 per la paraula creadora de silenci.

                                Joan Vinyoli

Com hi ha la llum de la lluna
hi ha l'agosarada blavor de la mar,

a les fondàries.

El migdia temperat que s'acaba,
cançons ballables,

un raonament lúcid i senzill.

Esguards de glaç o de tendresa immensa.

Els versos han sorgit sentint 

la llum i la solidesa de la lluna

i el fred del dia que s'acaba.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Memorial a Silbertal

no seran pedres
sinó lloses
pels passos
i entre les lloses
unes plantes medicinals
elles també de les vostres muntanyes

país de fronteres

on anar perquè la terra
no sigui de plom
no gemegui més sota els passos
la neu tan lleugera?

una casa de país
per als que no tenen país

—————————————

Mémorial à Silbertal

ce ne seront pas des pierres
mais des dalles
pour les pas
et entre les dalles
des simples
eux aussi de vos montagnes

pays des frontières

où aller pour que la terre
ne soit pas de plomb
ne gémisse plus sous les pas
la niege si légère?

une maison de pays
pour ceux qui n'ont pas de pays

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021

Edició i traducció: Antoni Clapés
Prefaci: Dolors Udina

L'escletxa de l'ànima

Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.

Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?

No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?

Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.

M. Roser Llopart i Trias, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014 

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Avancen

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs   tots els cavalls.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

Un compromís

Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
                        Prenc ara
un compromís amb la tendresa.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia

Ars poètica

 Per a alguns l'existència dels poetes (faig servir la paraula en un sentit
ben ampli, el que va de Charlot al meu net) és un descans, com si ells
fossin la garantia que encara hi hagués una petita salvació per a nosaltres.

 Però els poetes no garanteixen res, ni tan sols saben si el que fan té
algun valor, com pel que sembla tenen les accions societàries, els immobles
i algunes esglésies.

 Per a altres els poetes són tan innecessaris com el llatí o la filosofia kantiana;
el món, diuen, aniria millor sense ells, sense el seu sentimentalisme
egocèntric i miop, sense la seva irracional evanescència.

 Però els poetes vertaders habiten en un món que no és el d'aquestes gents.
I això desorienta, això trenca esquemes, això empipa. I d'això es tracta.

 Senyors: no llegir poemes és un abús de poder.

Breu i contundent discurs llegit per Felicitat en el transcurs de l'homenatge
que li fou tributat pel Casal català de Vilnius.

Poemes de Felicitat Escrivà. 2020

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.

Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,

Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.

Lorena Cayuela, dins.

Estels de paper : mostra poètica. 2012. P 138

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.

Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

Kiwi

Es veu que a Nova Zelanda
hi viu un ocell sense ales
que surt sobretot de nit
però, és clar, no pot fer volades!
Es diu kiwi, com la fruita,
i és que s'assemblen tant!
Però un penja d'una planta
i l'altre va caminant!

Vanesa Amat. Abecedari de cel i terra : poemes i curiositats. 2021

Il·lustracions: Judit Piella

Jacint Verdaguer

Cim que et perds en les boires del Pirineu,
rosa mística oberta sota la Creu,
himne de veus heroiques, perfum d'abril.
El més gran dels poetes, i el més humil.

De Poemes inèdits, Apòstols de Catalunya

Jeroni Zanné. Poesia original completa. 2019

Edició a cura de Martí Duran i Mateu

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.

Anna Cortils Munné, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

De l'amor a la vellesa

De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.

S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.

Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Tendència a la millora

Vagarós en un bosc de paraules,
es troba a la butxaca
ーcom qui diu per sorpresaー
un lleu instint de rebel·lia
que, ignorat tant de temps,
li costa reconèixer,
i se sent impel·lit a improvisar
l'esborrany d'un somriure.
Desconcertat caçat en fals,
com l'alumne escomès a la impensada
per la pregunta de l'examinador,
agafa alè, s'escura la gola
i amolla un pensament agosarat:
El fred ja va de baixa.

Miquel-Lluís Muntané. Qualitats de la fusta. 2016

Pròleg d'Eduard Sanahuja

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.

Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

Diada de Reis amb els nets

Els Reis d'Orient
               no han dut joguines,
ni grossos camions
              ni boniques nines,
ni grans capses plenes
              d'entreteniments;
m'han dut el somriure
              d'unes boques fresques,
d'unes galtes tendres
              i d'uns ulls lluents.

Al cel de la nit,
              soc, per ells, un astre
que a penes fa llum
             i sols deixa un rastre
d'amor, tot marxant.

Si a l'hora de fondre'm
            pel cantó de posta
algun d'ells em cerca,
           trobi per resposta
un raig de llum nova
          que surt de llevant.

1987

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Reis d'Orient

Reis d'Orient, gairebé mítics
personatges, semítics
precedits per l'herald d'un cometa,
hieràtics esclaus de l'etiqueta.

Màgics,
amb seguici de camells atàvics
i patges.

Graciosos personatges
amb atributs d'ermini!

Damunt el carrusel de mini
de les il·lusions primiceres,
estrall de núvols i senyeres
amb la meravella peremptòria
de l'esclat de llor de la glòria.

Reis generosos d'Orient
que dueu coses a la gent
i cenyiu, girientorn de l'espona
de l'infant, la lumínica corona.

I amb el ceptre d'or ーvaretaー
cloeu els ulls amb somnis de poeta,
aura de pau de tota la família,
la vigília.

Carles Fages de Climent. Poema dels tres Reis. 2001

Llindera: Enric Casasses

Pòrtic:     Octavi Saltor

Il·lustracions: J. Commeleran

Matí d'hivern

                               Però per a tu no són fosques les tenebres,
                                                 la nit t'és tan clara com el dia,
                                                         llum o fosca et són igual.
                                                                          Salms 139;12

La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?

Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.

La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.

S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?

El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.

En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

(De Variacions, work-in-progress)

Marta Pessarrodona, dins,

Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.

Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008

Poesia i +

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana

Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008                          

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca

càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu