En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.
Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022
En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.
Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022
El temps tot ho esborra
L'art
és la gràcia d'empènyer
els dies.
La ciència
és també la gràcia d'empènyer
els dies.
La consciència
és l'art i la ciència
d'empènyer-los amb gràcia.
Susan Buzzi. Matemàtica verbal. 1990
Pròleg de Guillermina Motta
Deixa que tot s'esborri
i, a l'alba dels desficis
(quan tot es fa visible i gràcils
ens retornen els corriols del bosc
vora el riuet on les maduixes tempten
la dent sagaç), coronats
de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes,
dansem,
lliures del tot de nosaltres mateixos.
Oblidats, som déus.
Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001
Una bona lectura és un massatge al cervell.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
dit.
Forta, renuncio.
Élise Turcotte. El que ella veu. 2022
Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau
amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans
amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat
Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020
Pròleg de Tònia Passola
Les hores minven
a les aures del somni.
Núvols de tardor.
Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
d'encesos colors.
Una selecció. P. 42 i 56
Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003
Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia
Dia Mundial del llibre 2002
Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.
X.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999
Pròleg: Joan Callejón
Il·lustracions: Conxa Ibáñez
Ora passa e declina,
in aquest'autunno che incede
con lentezza incecibile
il migglior tempo della nostra vita...
VINCENZO CARDARELLI
El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.
Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002
Pròleg de Manuel Carbonell
I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.
Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:
Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997
Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés
Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua
cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
els grans grans abrics
que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.
I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
curulles de les cartes
silencis i números promesos
dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.
Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.
Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.
El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.
Anys setanta
John Berger. Poemes escollits. 2019
Traducció de Montse Basté i Martí Sales
a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis
una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel
remor...
qui diu?
un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal
urpant-se'm
Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020
Pròleg de Tònia Passola
«Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
FELIU FORMOSA
Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.
Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.
Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.
Laura López Granell. Coratge. 2020
A Ricard Creus i Esther Boix
HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.
————————————
HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres
Traducción al castellano de Rodolfo Häsler
La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.
És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.
Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres
———————————————————
Matinée
avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui
Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005
Traducció d'Antoni Clapés
En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.
Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.
En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.
Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.
L'altre cos és llum. Només.
Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.
Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016
Dibuixos portada i interior: Carles Azcón
El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.
Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.
p. 77
precedida pel text:
"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"
Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995
Premi Josep Pla 1978
Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.
De: Qui té por de T. S. Eliot?
Marta Pessarrodona. A favor nostre. 2019
Antologia i pròleg d'Àngels Gregori.
Epíleg de Jordi Cuixart.
Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.
Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pròleg de David Castillo
Premi Carles Riba 2000
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent