Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.

- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Un dolç món

Si la mimosa em donés

una branqueta florida,

i perfum, el llessamí,

i un cel d'ulls, la margarida...

me'n faria un món tan dolç

que cap altre no en voldria:

sense punxes,

tot vellut,

tot aroma i alegria,

sense cap color violent

ni flors de figura altiva.

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Miro la tela en blanc

Miro la tela en blanc,
no hi ha punt més exacte al meu planeta:
per ell han envellit sextants i brúixoles,
rutes i llocs, les formes del relat
en llavis molt antics forçats a viure;
anemones i algues, la matèria
tantes tardes creada des del foc.
L'ofici de mirar-lo em sacrifica,
ocupo el seu present, m'acosto al mite




Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano.

SÓLLER-EXPRÉS

Cada dia com una llançadora

de ciutat a ciutat corre l'exprés.

L'una li riu damunt la mar sonora,

l'altra dins una vall de tarongers.

Deixant la plana d'hortes i ametllers

ràpida puja la locomotora,

i la muntanya d'ignorats recers

travessa com espasa colpidora.

Comença a davallar, des de l'abrupte

penyal, damunt els arcs del viaducte,

fins arribar a la ciutat florida.

A sos peus canta l'aigua del torrent,

al front, el Puig Major fosforescent

i, al lluny, la mar plena d'amor la crida.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

La Serra, I

Amb les lleus passes del record

Ara camino en la nit closa

Sota aquells roures sempre verds

Salvats d'un temps de glaç i boira.

Trec el branquell que reté el cant

I la font clara dringa sota

Dels marronyers mai desflorits

Mentre bereno a la seva ombra

Mel sumptuosa del passat

Que omple a vessar les llesques rosses.

Amb els ulls clucs veig el Boixar

On puja l'heura envaïdora

Amb braços foscos com l'oblit

Que escanyaria brancs i soques.

Després m'aturo al porxo blanc.

Aviat ja cauran les ombres,

Pugen suaus pel Sot del Forn,

Des del Serrat grills les invoquen.

Encara et puc dir adéu, amic

Montseny de clines amoroses.

La pollancreda de la font

Ara roman silenciosa.

Filen falenes de record

Un vol de seda somniosa

Camí de l'alba que vindrà

Amb molt lleugers passos de rosa.

M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990

Viu cristall

Viu cristall

Mínima llum platejada

endins dels espills

netament viscuts

en àtoms brillants

d'ull pur i continu

Viu cristall

Moviment en el fons

de la mateixa transparència

ahir avui demà

Cristall obert i nítid

en els ulls ondulats del temps

De: Llibre de l'aigua

Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada

Traducció: Ramon Dachs

La neu cobreix el circ dels segles

La neu cobreix el circ dels segles.

Els nans fa temps que es mengen les paraules

i els tigres van morir d'assalts ardents.

Només les fulles guarden foc

als bancs deserts.

Espero encara el braç del trapezista,

blanc de la pols de les victòries.

Cadmis i mangres han fos els seus velluts

però jo, tot i tenir els ulls tan plens de sorra,

i els ors circumstanciats de vespres vells,

camino en direcció a la vela,

assaboreixo pors sense fluències,

m'admira el cor obert de tant confeti.

Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano.

70

Prenc el meu bastó i lentament faig el camí
fins a la cabana on vaig passar tants anys.
Les parets són mig caigudes i s'hi aixopluguen conills i guineus.
El pou vora el bosquet de bambú s'ha assecat,
i espesses teranyines tapen la finestra, on jo tant havia llegit
                                                                        a la llum de la lluna.


Els esglaons són envaïts de males herbes,
i en el fred glacial canta un grill solitari.
Deambulo per allà, incapaç d'apartar-me'n
mentre el sol es pon amb tristesa.



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i tr.: Natàlia Barenys

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques

com un llençol brodat d'estels,

làpides cobertes de líquens

i heures, posen uniforme

a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,

cap amunt esglaons ens guien,

reviuen un temps on vosaltres

cercàveu argent a les mines

i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent

recorda les vides segades

per la intolerància i la por,

les pedres damunt de les tombes

són testimonis d'esperança:

Com còdols del riu de la vida

que acaba en un mateix delta.

Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

La casa

Casa escombrada,

casa endreçada.

Bon treball i bon semblant

fan anar la casa endavant.

La bona casa

la fan els veïns.

Dites populars catalanes, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

L'altra porta

Estava tan distant de l'alba com del capvespre.
En un paratge de neu s'havien esborrat
tots els camins: si avançava em perdia,
si retrocedia em repetia. Però ara rai!
Un conflicte, en resoldre's, perd les seves
proporcions d'enigma.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Mussol

Una vegada hi havia un mussol
que quan volava no feia soroll.
Des de la branca gruixuda d'un om
tot s'ho mirava amb uns ulls ben rodons.

Si no podia dir res a ningú,
es consolava llançant un bon «xut»
i els ocellets que dormien en pau
es despertaven amb un sobresalt.

Quan veia un rèptil o algun ratolí
que es passejaven en lloc de dormir,
obria les ales, baixava en picat
i en un batre d'ulls ja els havia caçat.




Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions de Caterina Roca.

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment entre les pàgines 8 i 11


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

Tardor

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

ves mirant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira

Es troba en el llibre:

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Edició de Maria Antònia Pujol, Tina Roig.

Il·lustracions de Nöelle Granger.

Lectura

En uns versos xinesos

de fa mil anys el vent

espolsa canyes altes,

els núvols de ponent

enfosqueixen la tarda.

Barreja de presents,

nit i llum abraçades:

els fulls cauen pesants

a la copa i s'escampen

com el vi per les mans,

repetint la proclama

que la posta és germana

de l'alfabet de l'alba.

Jaume Subirana

En el llibre:

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana.

Pestanyes

Amb suavitat,

         amunt i avall,

cada ull

         mou un ventall.

Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

Sentors de natura

Cercant estols de romaní,

                                           la mà se'm feia ala ardida

                                           volant pels boscos de la vida.

                                                        Josep Colet i Giralt

El romaní m'aroma l'esperança

florint-me brots de blau i la promesa

d'una callada i viva confiança

per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,

fina sentor, perfum de saviesa

oberta a jorns de brises, per on dansa

la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell

del pensament, talment màgic miracle

que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,

la vida visc amb l'íntim espectacle

de la Natura feta llum i olor.

Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt.

La família

Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.
El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Nets i netes
d'avi i d'àvia.
Els cosins de cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, que és llarga, la família!
Ai, que n'és, de complicada!



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions de Caterina Roca.

Tan petita i ja saps

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?

Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?

-Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no et deixo saltar!

Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014

Il·lustracions: Marta Altés.

Tria i presentació: Jaume Subirana.

Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions de Caterina Roca.

Quan una persona

Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat 
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i 
sentits.



Anna Carpena

De: Creixement emocional a l'aula. p. 70



Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

Només puc alegrar-me'n

Que no facis del capvespre el teu repòs

ni de la nit la teva existència.

Que no et miris en espills de silenci

ni amiguis amb vetustes solituds.

Que t'allunyis del vent enclotat

en herbosos torrentols i de pròdigs

aiguamolls en facis clam i encert.

Només puc alegrar-me'n.

En imatges de mar oberta, tu fresqueges.

Sola, i amb traç segur, al teu coratge

vespregen naus i alcoves.

A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.

Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De: Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

La ravenissa

Aquesta olor de mel que fan els camps,

aquesta olor suau i fonedissa,

vol dir, no que treballin els eixams,

sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor

que ve darrera el xàfec, quan la trompa

dels vents saluda la tardor,

i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau

a l'erm eixut i al senderó de cabres:

que tan bé lliga amb la tendror del blau

i amb l'agonia displicent dels arbres.

Trinitat Catasús

Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri

Il.: Nenen Ruiz

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció: Antoni Clapés