Se m'asserena

Se m'asserena
l'ànima quan et veig,
estel de l'alba.

De: Haikus

Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 73

Pròleg per Carme Tulon.

Més tard

Més tard, et caldrà salvar,
d'allò oblidat, l'inici
de vida; lapse impol·lut,
on s'hi amaga, vibràtil,
una inquietud infinita.

Montserrat Rodés

Del llibre Tot és altre (2020)

També es troba en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 165

No ens girem cap als llampecs

No ens girem cap als llampecs dels suburbis
per tots aquells carrers on el migdia
fa molt més gran encara la misèria,
més sords, més desatesos els silencis,
la veritat no és bella ni ha de ser-ho.
Humana, balbuceja entre paraules,
lletreja pèrdues, gasta el sentit,
s'enrola als mots gastats i els repeteix
humanament insatisfeta, insomne,
ens parla de fe, trenca la promesa,
presagia bondat i ens torna a la veu.

Teresa Pascual

Del llibre València Nord (2014)

També es troba en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 194

Quietud

            Porta'm al centre del teu silenci
  perquè el meu cor s'ompli de cançons.
                           Rabindranath Tagore

He aclucat els meus ulls
dins la claror que duu
la llum de les estrelles...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

He descansat la ment
dins la foscor del temps
vestint-lo de colors...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

He trobat les respostes
del "com" i del "per què"
en la veu que ressona...
Sense brogit
sense murmuris,
sense cap mot.

És el crit del silenci
que m'eixorda l'esperit,
saviesa que brolla...
Sense brogit,
sense murmuris,
sense cap mot.

I fa de cada instant... un TOT!

Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025

Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.

Algoritme

Tinc un algoritme
amb tantes incògnites
com voluntats vostres:
es tracta de masegar
unes quantes categories rígides,
combinar-les fent servir
la memòria remota
i deixar de ser un projecte.

En la llum d'uns ulls ho he vist:
l'acumulació és festa d'estrats.

Alexandre Planas. Sense àtoms. 2025

Pròleg de Jaume C. Pons Alorda.

Non-non de Nadal

T'ompliré el bressol
     de palleta fina
sense gens de boll,
     sense gens de pols.
Encendré un bon foc
     perfumat d'espígol
per fer-te el son dolç.
Cobriré el teu cos
     amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
     mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
     borrallons de llana
un mantell pels peus.
Et cantaré un bres
     amb la veu més dolça,
i quan ja t'adormis
     et besaré el front.
Després, de puntetes,
     tancaré la porta
perquè no et desvetllin
     els sorolls del món.

De: Festes

Bon dia, Poesia! 2013

Text de Joana Raspall.
Il·lustracions de Montse Ginesta.

Barcelona

El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.

Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-

Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.

De: On la paraula

Maria Luisa Spaziani

Traducció de Jordi Domènech.

Es troba en el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69

A cura de Víctor Sunyol.

Pont de Pedra

I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.

Vinyet Panyella

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 78

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Entre la vinya

Entre la vinya
i el mar estreta franja.
Repòs de barques
que el mar s'endurà endins
quan s'amagui la lluna.

       ...............

Hi ha una cruïlla
al fons de cada vespre,
una incertesa,
una llum que no es veu
covant les esperances.

De: Tankes

Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 38

Pròleg per Carme Tulon.

L'experiència de l'art

                             Després de Tàpies

Quan penses que el veïnat ja s'ha adormit
i ja no et pot abrigallar cap ésser
— salvant la substància de la fusta,
que conté la saba dels inicis —,
s'acosta un perfum: cremen tots els troncs
a la llar de foc de recomençar-se.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Esperança

Fem un cant a l'esperança
ja que el Nadal ha tornat!
Si bé l'odi no descansa
ens espanta la maldat.
No podem tancar les portes
quan truca la il·lusió.
Deixem que s'hi facin fortes
bases d'un món millor.

Si la fe mou la muntanya
més poden la voluntat
i l'amor de qui s'afanya
pel germà que té al costat.

Cal decantar la balança
cap un món més just i clar.
Fem activa l'esperança!
Nadal sempre tornarà!

                                 1991

De: Obra poètica inèdita. Poemes de Nadal. P. 365

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Núvols

Les ovelles són núvols:
volen lluny quan dormim.
S'escapen dels teus somnis
quan descanses al llit.

De: Poemes rugents

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Una pedra que es llança a l'aigua no té por del fred

Davant del City Hotel a Kumasi
arriben al capvespre dos caragols banyuts
per menjar-se una serp tacada d'un peu de llarg
morta sobre d'un mur d'un mur vespertí
en una sobtada i violenta tempesta.
Les seves formes blanques i esteses
beuen delicadament
xuclen la dolçor del cos engarrotat
mentre la foscor els embolcalla.

A ROCK THROWN INTO THE WATER DOES NOT FEAR THE COLD

In front of the City Hotel in Kumasi
two horned snails come at twilight
to eat the foot-long speckled snake
dead on an evening wall
from sudden violent storm.
Their white extended bodies
gently sucking
take sweetness from the stiffening shape
as darkness overtakes overtaken them.

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

Quin color?

Quin color té l'alegria?
Jo diria,
el de taronja madura,
el de ginesta florida,
el de rosella del blat...
amb olor fresca d'espígol,
d'aufàbrega i clavells dobles...
i gust, com de ceba tendra,
de raïm, de brot de menta
i rom amb sucre cremat. 

De: Sentiments

Bon dia, Poesia! 2013

Text de Joana Raspall.
Il·lustracions de Montse Ginesta.

Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

Cor de les pedres

Nosaltres, les pedres,
quan algú ens alça,
enlaira temps remots...
Quan algú ens alça,
enlaira el jardí de l'Edèn...
Quan algú ens alça,
enlaira el coneixement d'Adam i Eva
i la temptació de la serp menjadora de pols.

Quan algú ens alça,
alça bilions de records amb la seva mà
que no es dissolen dins la sang
com la tarda.
Perquè som pedres commemoratives
que donen cabuda a tot allò que és mortal.

Som una motxilla plena de vida viscuda.
Qui ens alça, alça els sepulcres endurits de la terra.
A vosaltres, testes de Jacob,
us mantenim ocultes les arrels dels somnis,
deixem que les escales orejades dels àngels
brotin com circells d'un bancal de corretjoles.

Quan algú ens toca,
toca un mur de lamentacions.

Com el diamant, talla el vostre lament la nostra duresa
fins que es desfà i es torna un cor tendre...
mentre vosaltres us petrifiqueu.
Quan algú ens toca,
toca l'encreuament de camins de la mitjanit
on vida i mort ressonen.

Quan algú ens llança...,
llança el jardí de l'Edèn...
el vi de les estrelles...
els ulls dels amants i tota traïció...

Quan algú ens llança amb ràbia,
llança eons de cors trencats
i de sedoses papallones.

Guardeu-vos, guardeu-vos
de llançar amb ira una pedra...
La nostra és una amalgama traspassada d'alè.
Es va anar endurint en secret,
però es pot despertar amb una besada.

De: Cors després de mitjanit.

Nelly Sachs. Als estatges de la mort = In den Wohnungen des Todes. 2021

Traducció de Feliu Formosa.
Epíleg de Heike van Lawick.

Text en alemany i català.

Navata

A la paret de pedra hi ha un altar
de roca foradada, com un cor
obert completament, d'aquesta casa.
Que gran que se'ns ha fet quan hi hem deixat
uns trossos de records que no són nostres.
Que petit tanmateix quan hem volgut
deixar-hi en ple desordre
                                         el blat tan verd
i entre espigues
                            roselles,
                                                 entre pètals
meravellosos éssers que brunzeixen.

Ens ha estat impossible venerar
el present com a ofrena: massa gros.
Entra el matí entre els vidres com el mar
si les onades lliures es trenquessin
per les parets vellíssimes de la casa.
La poesia de l'aigua mai no cessa.
El present incendiat no ens cap enlloc.

Estudis III. La llum de la plana.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Llegir

Fa un dia rúfol, avui.

La petita es neguiteja,
es belluga, es remou,
massa hores engabiada.
«Juga un xic», li diu el pare.

Se'n va cap a la cuineta
sense ni mica de ganes
de fer sopes per a la nina,
i encara menys de banyar-la.

Tombada sobre l'estora
amb la pluja per companya,
entre un escampall de llibres,
tria aquell que més li agrada.

Treu de sobte el caparró
per preguntar-li a la mare
si llegir també és un joc.
Què li diríeu, canalla?

Surts a jugar?. 2018

Text de Núria Freixa Domènech.

Il·lustracions de Sofía Lana Martín.

Pròleg d'Isabel Ortega Rion.

Tot allò que puc fer

Tot allò que puc fer amb imatgesᅳ

Mira, he sortit.
He sortit: amb imatges.

Amb paraules m'has demanat que em quedi.
No m'he quedat, he sortit.
He fet passar un corrent per entre les paraules.

Ja no soc dins.
Tu no hauries de ser dins.
Què ens hi queda, dins?

Fora, enllà
un enllà sempre més enllà

travessem-lo

16

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

L'endemà de Vandellós

«Aquesta mar havia estat blava,
innocent la seva escuma
cavalcada d'infants riallers.

Olives de soques antigues
oferien crineres de seda
verd i plata a la pinta del vent.

Ocells blancs arribats abans d'hora
s'avançaven a la primavera
els jardins d'ametllers ja florens.

Quina olor se sentia a les vinyes
els capvespres daurats de veremes,
pau i treva signada amb l'hivern!

Aquesta pàtria havia estat bella.
Ho era tant, que la veia petita
un poeta amb el nom d'un vell rei.»

El silenci va cloure aquí els llavis
no escoltats, l'endemà de l'incendi.
L'endemà, el dia abans del no-res.

Maria Àngels Anglada

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

En la fornal de la vida

Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.

En la fragua de la vida

Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.

Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.

mira't el cos

mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu

ーgràcies

De: florir

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Il·lustracions de Rupi Kaur.

Traducció de Bel Olid.

A la plaça de les dones del 36

Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.

Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.

I així, començo a respirar.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sense música

Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Que m'ompli de llengües

Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.

Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.

I

Fragment.

Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018

Traducción de Berta García Faet.

Text en català i castellà.

Se'n va l'oreneta

Quan per la tardor,
se'n va l'oreneta
no li dic: Adeu!
Li dic: A reveure!

Ferran Agulló

De: 34 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I3)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Tardor

Muntanya avall
grocs i vermells encenen
roures i alzines
i els xops s'acomiaden
de les darreres fulles.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,
penso què pensaran
els fills dels nostres fills
allà a sota del mar
sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Llampaies

Llampaies, llogarret
amb camps, veïnats i riera,
masos a l'entorn de l'era,
hort menut, carreró estret.

Finestra, ràfec, llindar,
pilastra, porxo i entrada,
l'escut a la portalada
i la creu al campanar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83

Ets l'aigua

Ets l'aigua que el sol evapora,
vapor dins dels núvols
corrent amb el vent.

Ets la pluja de veu melodiosa,
regalims d'aigua
als vidres del temps.

Ets la cortina d'aigua,
la tempesta, el tro
que no sempre vol emmudir.

Ets la neu glaçada
que cobreix la teulada
i la muntanya a l'hivern.

Ets el rierol que canta
polint les pedres
a l'hora del desglaç.

Ets l'aigua subterrània
que absorbeix la textura
porosa de la pell.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tots Sants

I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze  una rosa es vincla sobre
un fons negre  una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i  un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern  i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues  les nits i ja
fosqueja.

De: Els traus infinits

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.

M'agradaria

M'agradaria ser com tu,
que ens estimes
sense condicions,
que aculls dolor i alegria
en els teus braços,
i que vius els nostres projectes
com si fossin
el més important del món.

Voldria ser com tu,
que ens ajudes
en tot el que calgui,
remous cel i terra
per fer possibles
les nostres fites
i, per nosaltres,
no tens mai un no.

                    Per als meus pares

De: Tornar : Barceloneta i Barcelona, gener - setembre de 2017

Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

la insubmissió

la insubmissió: amb el coll indicar
un no ampli i ferm
després cercar entre els mots una escletxa
rosa que roda amb furor en cada pètal

ulls de bisó i d'infant en sortir de la ciutat

l'insoumission : du cou faire signe
d'un non ample et ferme
depuis cherchant parmi les mots une brèche
rose qui roule avec fureur en chaque pétale

yeux de bison et d'enfant au sortir de la cité

De: Figura de l'esclau  (Carnació) = Figure de l'esclave (Carnation), 6.

Nicole Brossard. Museu de l'os i de l'aigua. 2013

Traducció d'Antoni Clapés.

El vestit vermell rovellat

La saba de color rovellat
cobreix els fils del meu vestit:
així que porto el color d'una fulla de tardor.

Hi ha molts milers de fils en un vestit
i comptar-los: cada fil
cansa, com el rovell de tres i sis mesos d'espera.

Que cansada que deu estar la roba
teixida amb fils de cansament:
com un arbre a la tardor. Com el meu cos.

Quan em poso el vestit vermell rovellat
soc un castanyer cansat al mes d'octubre,
al mes de novembre.

Devora Vogel. Figures geomètriques : antologia poètica. 2024

Introducció i traducció al català: Golda van der Meer.

Edició bilingüe.

Fila quatre

Si ens diguessin segur
        que serem oblidades
i haguéssim de triar
        un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
        que no fos pretensiós
diria que tu i jo
        desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
        d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
        dins el circ en silenci
els darrers a callar
        quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.

Que es digui de nosaltres
        que vam persistir sempre
en la credulitat,
        en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
        O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.

D' Estudis II. La llum dels marges.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

gairebé havia oblidat

gairebé havia oblidat
que de petites ho feien sovint
havent dinat a les celebracions
i després amb les amigues

gairebé havia oblidat
que de joveneta se les aprenia de memòria
en gaudia als concerts
o en la intimitat de la seva habitació

ara hi té una nova cita
un cop al mes, dissabte al migdia

gairebé havia oblidat fins a quin punt ho necessitava
gairebé havia oblidat que és filla d'un poble cantaire

ia ahaztua zuen

ia ahaztua zuen
txikitan halaxe egin ohi zutela
ospakizunetako bazkarien ostean
eta geroago lagunartekoetan

ia ahaztua zuen
gaztetan buruz ikasi ohi zituela
haren gelako intimitatean gozatu
kontzertuetan partekatu

hitzordu berria du orain
hilean behin, larunbat eguerdian

ia ahaztua zuen noraino zuen behar
ia ahaztua zuen herri kantari baten alaba zela

De: Aro berrirako ariketak = exercicis per a una nova època.

Mari Luz Esteban. Reformes carnals = Haragizko erreformak. 2024

Traducció: Ainhoa Aranburu Puente i Ferriol Masip Bonet.

Text en català i basc.

Traducció al català de la cita inicial:

   Reformes corporals:

Formes d'accions col·lectives
que reorganitzen els usos del cos,
que modifiquen les relacions
entre els individus i els processos socials
i generen nous subjectes històrics

Jean i John Comaroff

No hi ha Fragata com un Llibre

No hi ha Fragata com un Llibre

per dur-nos a Terres llunyanes
ni Corser com una Pàgina
de juganera Poesia -
Aquest Viatge admet el més pobre
sense el pes del Peatge -
Que frugal que és el Cotxe
que du l'Ànima Humana!

Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Obrir la finestra

Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.

Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Els barrufets

Ensumava jo un bolet
perquè feia bona olor,
quan vaig veure un barrufet
que venia amb un bastó:

«Fuig d'aquí, gegant malaire!,
casa meva no és per' tu!;
que jo soc el Rondinaire
i no puc sofrir ningú!»

Porta el barrufet Bromista
una capsa de regal;
me la dona i es despista,
i fa un pet fenomenal!

Ara arriba el Pocatraça
amb pintura d'avions;
ara fa una mala passa
i em tenyeix els pantalons!

Veig el barrufet Poeta
que fa versos sens parar;
li demano una ajudeta,
i em barrufa un cop de mà.

El Golafre, amb panxa inflada,
duu castanyes i pinyons;
ja fem una castanyada
i amb el Músic fem cançons.

Ricard Bonmatí. L'any tirurany. 2003

Il·lustrat per Roser Rius.

Des de la plana

Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
                     D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.

Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002

Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.

Pròleg de Joan Argenté.

Cauen les fulles

Cauen les fulles,
els ocells marxen,
mengem castanyes
a la tardor.
Obre el paraigua
que ve la pluja.
El fred arriba.
Adeu calor.

Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès.

De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Versos banyats

Aigua gelada en els pols;
aigua que brolla als ullals;
aigua dolça a les llacunes;
aigua salada a la mar;
llàgrimes d'aigua a les galtes,
aigua de pluja als bassals.

Sense aigua el món seria
un lloc desert, inhumà.

He volgut que aquests versos
d'aigua estiguen amerats.
Per això, pots comprovar-ho:
m'han eixit versos banyats.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

L'espera de la paraula

Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.

Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Premi Benvingut Oliver 2004.

També es troba en el llibre:

Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pels camins del Maresme

                    quan la Momerota,
               amb cap de cartró negre
                      i vellut granatós
             d'antiga cortina de teatre,
                   baixa dels turons
         d'entre horts, canyes i rieres,
            sota l'esguard de Burriac
              i l'horitzó blau del mar.

           Marinada d'una tarda d'estiu
amb els grups d'animació Barrila i Tramvia,
                       pujant la riera
     amb xanques, cuques, música i ninots.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

En una nit a cel obert

"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
                                        de Na Magraneta

En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.

El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.

Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015

Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.

De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.

Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
 Lucia Pietrelli
 Calonge, juliol de 2015

Osteòpata

Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto              de la bici           de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.

De: Com una pedra negra.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Joan Maragall

Els vells constructors, en el mur de façana,
deixaven uns carreus
sobresortint cap al solar veí
perquè, en edificar-hi, ambdues cases
quedessin ben travades. Maragall
va deixar aquests carreus a la seva obra
perquè hi poguéssim agafar la nostra.
Amb una intel·ligència civil,
enraonada i culta, m'ha ensenyat
que un bon poema és sempre compassiu.
Que la compassió és imprescindible
per a una dignitat
que cap poeta català fins ara
no ha pogut assolir com Maragall.

De: Joan Margarit. Es perd el senyal. 2012

També es troba en el llibre:

Joan Margarit / Josep M. Subirachs. L'ombra de l'altre mar. 2016

Selecció i pròleg de Joan Margarit.
Il·lustracions de Josep M. Subirachs.

El nou dia

          Als infants ucraïnesos

Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.

Marc Granell. Versos al vol. 2024

Il·lustracions d'Anna Mongay.

Penya-segats

Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.

Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.

Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.

Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

De bat a bat el cor

De bat a bat el cor,
el nostre cor obert sempre.
De bat a bat la mà
que es lliura, amiga dels amics.
I un futur massa inequívoc,
sempre a l'aguait d'aquells somnis
que anàvem regalant.
Ja som al recer del
vent i de la pluja,
però el navili dels rebels
mai no farà gesta, si abans no
posem un fermall al temps mort.

Carmelina Sánchez-Cutillas. Per si un dia ens trobem. 2024

Il·lustracions de Gemma Capdevila.
Tria i pròleg de Paqui Cano.
Tria i proposta didàctica de Reme Gadea.

L'Esperança és

L'Esperança és una rara invenció -
Una Patent del Cor -
en incessant acció
però sense esgotar-se mai -

D'aquest elèctric apèndix
no es coneix res
però el seu impuls únic
embelleix tot allò que tenim -

 Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Somni

Hi va haver un temps en què la pau
era una mica aquesta estona d'ara:
el poble callat als peus,
les fulles vermelles de les vinyes
i els traços de guix dels avions
damunt l'estesa immòbil de la tarda.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

com la sorra del desert

com la sorra del desert
en periple de dècades
fertilitzant la selva amazònica

partícula de pols
que cega la mirada

bandejar la urgència
la multitud  el flagell

triar ser menester
esdevenir causa 

De: #eixam

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

Epíleg de Lola Nieto.

Calma endins

                          calma endins
                           el tacte suau
                              de la fulla.
                      al mateix temps
      persones de peus llunyans
             es projecten viatgeres
                       i creuen abastar
         la joia d'un emplaçament
                  on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba

David Guijosa. Memory amb postals. 2021

Epíleg de Marc Morell.

La simbologia

Qui traduirà els versos
del meu territori?

Qui desxifrarà
les paraules incrustades
als terrossos?

Plorava l'aixada de ferro
quan la guardaven a la paret
i plorava el remolc
en acabar-se la verema.

Hi haurà algú que enregistri
la música de les branques
quan el vent esclata a mitjanit
i les exalta?

Arribarà el dia que algú s'adoni
de les danses ocultes
de les arrels vigoroses
que s'allarguen pel subsol?

Al dit hi tinc una cicatriu
de dos centímetres
de quan, amb vuit anys,
collia raïm amb l'avi.

Aquella sang pintava els gotims,
i així els meus sanglots,
les meves mans tremoloses,
la meva diminuta mala sort
odiaven el moment,
odiaven les tisores,
però ell, serè,
amansia el desconsol
tot prement el tall
amb un pàmpol.

Qui sabrà mai que això ha passat
si l'avi ja és mort i la ferida, tancada?

Potser aquella soca ho recorda.

Potser en aquell punt concret del paisatge
hi han nascut dues males herbes
- una de gran i una de petita -
que ara s'entrellacen.

Anna Gual

Es troba al llibret:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

El millor crit

Llenço cap a dalt
el meu millor crit.
El més bell i obert:
el més vermell i verd.
El més negre per ofegat.
El més sincer.
És un crit a la vida:
el crit que vull ser!

Lanzo hacia lo alto
mi mejor grito.
El más bello y abierto:
el más rojo y más verde.
El más negro por ahogado.
El más sincero.
Es un grito a la vida:
¡el grito que quiero ser!

De: L'opressió.

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Text en català i en castellà.

Versión de Orlando Guillén.
Pròleg d'Andreu Subirats.

Un bisíl·lab

rellotge de cucut
toca
els quarts
i les hores
del teu nom
des d'allà mateix
on
el teu cor
va perdre
el pèndol
i les busques.

(Allò que tu i jo vérem
dins els potets
semblava caviar,
però eren espies,
perdigons russos).

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Cèrvols i pluja

A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.

De: joia de les fulles altes, p. 9

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Del comediant

      Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
                   aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
               l'àngel arriant-se del núvol,
           pluja de paperets i carrer guarnit,
           el dimoni que s'ho mira i dispara
              amb vermellor de pirotècnia.
                     Quan tot comença,
                       quan tot acaba,
                   capgrossos i música
                 amb somnis de carrer,
                     traca que esclata
                    i bomba de paper.
            Poemes enlaire, enfilant-se,
             amb els dimonis de la nit
                 i el drac de la terra.
             Sol Solet de Comediants,
                fent l'ullet a la Lluna,
                    titella del portal
               i la plaça fent-se teatre.
           Circ de la vida i de la màgia,
     joc de mans, gest i bombolles d'aire.
                  On tot recomença,
                       on tot es viu,
                       on tot passa.

De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.

De: I. Terra de nit

M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

Sidra

 A principis de setembre collíem
la poma i a l'octubre ja estàvem
amb la sidra. Els meus oncles matxucaven
amb cops secs, suant dalt de
la pastera. Els més joves carregaven
a l'espatlla sacs i ampolles.
El meu avi premsava el cup, només
l'imprescindible, els deia.
I aquell suc degotava
pels taulons com un petroli
fred, dolç, dens.
I era un món només d'homes,
un món tallat
a la mesura d'ells.
Tota la violència era allà amagada.
Tota la violència, com una guineu,
es resistia a mostrar llavors
les seves urpes.

Berta Piñán. La ferida = La mancadura. 2018

Nota de l'autora.

Nota i traducció de l'asturià de Jaume Subirana.

Textos en asturià i català.

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món

⇓

L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde

De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.

Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable

- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.

El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.

                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.

De: Al cor de Girona

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

la constatació

fa temps que reculls tots els pecats
en un cest de vímet que es forada / i s'escola
l'aigua cap als peus / i els rega
amb el cor esbatanat / i vols
fer dels teus mots un grumoll primigeni
que ho permeti explicar / tot.

Pol Guasch. Tanta gana. 2018

3r Premi Francesc Garriga, 2018.

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

paradís o autòpsia

oberts en canal
dos peixos espasa
després d'haver-se estimat tota la nit.

De: II. Apologia de la violència afectiva.

Raquel Santanera Vila. Reina de rates : crònica d'una època. 2021

36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.

Tempesta i mar

Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.

Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.

La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.

Assumpció Forcada

De: joia de les fulles altes, p. 34

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

Cerimònia conjunta

Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.

Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.

Anna Gual. Altres semideus. 2019

Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.

Gris

La boira el teixeix quan puja
com un ramat, fins als cims
i cau a dolls o a gotims
de l'alta mà de la pluja.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Setze haikus

                              L'instant fugaç...
                              MARC AURELI

                 I 

Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.

               II

Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?

              III

    AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.

             IV

¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?

             V

Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.

           VI

Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.

           

           VII

De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.

            VIII

Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.

             IX
         PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.

             X

Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.

            XI

Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.

            XII 
           
      RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.

            XIII

        ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.

              XIV

Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?

            XV

El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.

            XVI

Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.

 Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022

Traducció de Joan Frederic Calabuig.     

Text bilingüe encarat en grec i català.

Origen

Em miro a contrallum el cor daurat
del kiwi groc que duies i ara em menjo.
"El principi del món ha de ser això."
Els teus dits ressegueixen la pell tova
d'un nespre com un puny que fas cedir
entre les teves dents. Dues meitats.
"També és això el principi", m'assenyales
amb el polze el pinyol rugós del nespre.
Mengem sense parlar segurs i molls
que el plorar de la fruita a cada galta
és pols d'estrella humil, ara dolcíssima,
que un dia va fer el món i tot alhora.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Atles

Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.

Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.

Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.

De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus

Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024

XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.

Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!

De #en vol lleuger

Miquel Bezares. Mal pas. 2020

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

De: Perspectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.

Azucena Momo. Miopies : poesia de distàncies curtes. 2019

Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

Diferent

una ciutat instal·lada només com a poeta
només escriure només ser no doble només una
recórrer llambordes rebentades de necessitats obviades
tu sense cap mena d'escrit de vestit que no casi que no lligui
amb la teva identitat fonamental només

Mireia Vidal-Conte. Orlando natural. 2010

Pròleg de Meri Torras.

Postfaci de Rosina Ballester.

Soc

Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.

Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.

Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.

Soc feliç.

Lola Camps

De: Mare in itinere. Babilonia. 2016

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41

Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

Salzereda

S'han cremat les salives
del mercuri. Tremolen les cendres
en ser vistes.

Ràbia
entre els que trepitgen
el que vaig ser.

No remugueu tant.

Al clatell
m'hi sobren
els futurs.

Anna Gual. El tubercle. 2016

Il·lustracions de Lara Costafreda.

XXXVI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, l'any 2016.

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.

Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?

Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.

Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.

¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?

Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.

(Fragment)

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024