Sense títol

No m'esperis. Ves tancant els arbres.
Els ho explicaràs. Estan pensats per a això.
A les fulles no els diguis res. No cal.
Que es girin vers la cinquena part del món.
Les portes tanca-les. Amb això ja en tenen prou.
Però no pas amb clau. Només figuradament.
Al vent digues-li-ho. S'arronsarà d'espatlles
i bufarà de nit. Bona coartada.
I digues-ho a les finestres que guarden la casa
amb els seus ulls perpètuament vigilants.
Això és tot. Res més no diguis a ningú.
Aparta els núvols nuvolats tan tossudament.
No m'esperis i les paraules no les obris.
La nit és massa abrupta. Fuig d'una nit així.
La nit és massa abrupta i no m'esperis.
Avui no vindré. Avui haig de morir.



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Un capvespre d'estiu

Par les soirs bleus d'été j'irai dans les sentiers. Arthur Rimbaud




Un capvespre d'estiu
aniré pels camins
buscant la caravana
que em porti a pas suau
on t'arrecera l'arbre:
serà llarga l'estada.



Josefa Contijoch. Les lentes il·lusions. 2001

Vull ocultar la pell

Vull ocultar la pell al tatuatge
que ara grava la teua mà segura,
vull eixe engany que trames amb la brotxa
primer sobre la cara, sobre els braços,
que em transformes el pit en un misteri,
que em simules al ventre una capella,
en les cames dibuixa'm un viatge
amb un únic projecte de partida
i sobre els peus escriu-me sols la pols
d'una terra sempre desconeguda.




Teresa Pascual, dins el llibre:

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Introducció, selecció i notes: Josep Palomero.

Epigrames

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

No hi ha albada sense llum
ni rosa sense perfum.

La terra negra al jardí
i el pedruscall al camí.

Crida el metge si no ets mort
i, ploguent, no reguis l'hort.

Si al pròxim traeix l'enfit
no li diguis: -Bon profit.

Qui de llibres bons fa estoc
sap que el saber ocupa lloc.

Toca més de peus a terra
el regidor de l'esquerra.

L'avi et deixa sense un ral,
la tia et pren la verema,
però ja t'han donat un tema
per a la tesi doctoral.



Una selecció per a aquest blog.

Carles Fages de Climent. Epigrames. 2002

Serenitat

                         A les mares

Tu que atorges el bé,

sense un bri de metzina,

de restar sana i estàlvia

dins de la pell humida

sota la pluja benigna.

T'has sentit confiada

a resguard de la infàmia.

Decisiva, has vetllat

per un futur millor

en minúsculs detalls.

Corprens a l’alba,

pedaleig de l'ànima,

suavitat a cada galta.

I et sents enmig d'ones

d’una mar en calma.

Gratitud abissal

que refresca les gotes

valuoses de sang

que circulen, dansant,

dins aquest cos amable.

Teresa Grau Ros

Tot el que visc

Tot el que visc s'assembla a aquell poema

que em creix de sobte a dins i s'apodera

de mi i em magnifica.

No soc jo

qui creix, sinó el desig de sobreviure;

i un cop ja buit de mots resto expectant

i se m'adorm el temps a la mirada.

Miquel Martí i Pol, Els bells camins. 2004

Alguns poemes

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.




Maria Soledat González. Mar d'heura. 1995
Il·lustracions: Xavier Arenós

Premi de Poesia del Certamen Literari Ciutat de Vila-real 1994

Axioma

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Mar

A primera hora del matí
els de la brigada
et van treure de l'aigua.
Havia plogut tota la nit.
Deies que els metges
et recomanaven cervesa
i que la llimonada et feia mal.
Al mar, què li volies dir?



Noemí Bibolas. No passa res, 2002

Roser

Tot just t'adorms després que les besades
i el teu somrís final llimona dolça
culmina un dia més la vida encara
pos oli al llantiol, decant la roba
m'assec descalç, per la finestra guaiten
estels, prenc tinta i ploma
doblec un foli usat
al moll, les barques
onegen el teu nom
la cambra vessa
coral, liquen, petxines...

Ponç Pons. Al marge, 1983

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

D'ametlles tendres

D’ametlles tendres,
ginesta de tintorers
i fresquíssima mel.

Batre d’espigues,
nues feixes ratllades,
roges magranes.

Gotes maragda
de sol assadollades
pampallugues de vi.

Branques gebrades,
penjolls de fredolics,
fils de rosada.



Teresa Grau Ros

Una adolescent en la nit de maig

Contra l'arbre florit ton cos descansa;
defalliries i no saps per què,
i romp per primer cop la cobejança
el fil de ton alè.

Ta boca closa, part de dins murmura,
i ton braç, sense moure's, fa un convit:
més que la llum en els estels, fulgura
en els teus ulls la nit.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

A la peixateria

   "He donat el meu cor a una dona barata..." Palau i Fabre


Tot brilla sobre la parada:
la ganya resplendent i el blau
i aquell gel amb la falguera,
i el rosat grisenc del cranc.
Al mercat no hi ha qui no escolti la peixatera
amb l'eterna cantarella de sirena i davantal.
Reina meva, carinyo, bonica, reina meva...
Sóc l'aristòcrata que torna al mercat.
El meu cor és un estómac amb un immens forat,
on l'aire s'hi passeja amb gust d'escarabat.
Potser compraré avui també alguna peça...
He donat ja el meu cor a tants homes barats!
Ara voldria un home lluç o un home rap
o un home escamarlà, amb les antenes roges
o fins i tot un mascle anguila entre les cordes
o un home gamba amb el cap gustós i bla.
He donat ja el meu cor a tants homes barats!

Dolors Miquel. Amb capell. 2003

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005

El llibre del riure i de l'oblit

Miri -va dir Banaka-, una novel·la és fruit
de la il·lusòria idea que podem comprendre
els altres. Però, què en sabem, dels altres?

-Res- va dir Bibí.
-Res de res- va dir Jujú.

El professor de filosofia va fer amb el cap
el gest d'estar-hi d'acord.

-L'única cosa que podem fer cadascun de
nosaltres -va dir Banaka- és deixar testimoni
d'un mateix. Tota la resta és un abús de
poder. Tota la resta és mentida.


Fragment.


Milan Kundera. El llibre del riure i de l'oblit. 1988

Traducció:  Monika Zgustová

Els encants

I tu, badoc,

t’interesses

per Durruti?

O per la noia,

de verd, menuda,

que devora versos.

Entrants llaminers,

exquisits,

lliures de fum.

Mirades còmplices,

dolls de gràcia,

i gastronomia.

Absència de dolor.

Una fita guanyada

a la casa del llibre.

Teresa Grau Ros

Dels beneficis de cultivar un bancal

Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens
en diuen res els homes a pagès. Pendents
de la meteorologia i les subvencions,
s'inclinen poc a recomanar un esforç que
no han volgut transmetre als fills. De
cavar, n'he après dels poetes: llevar-se
enmig del son, obrir un forat al cor i
mantenir l'opacitat dels mots sense trencar
el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb
fins a sentir-lo transparent.



Susanna Rafart dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, febrer de 2003, p. 31

Després de la notícia de la seva mort

Més que en els seus poemes, en les breus
cartes que em va escriure
es retratava aquella reserva seva
voluntariosa, i a la vegada atenta.

I vaig fruir d'una cosa estranya actualment,
que és la virtut -clàssicament bella-
de suportar la injúria dels anys
amb dignitat i força.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975

Infant

El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous

els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita

tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,

no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.




Sylvia Plath


Dins el llibre de poesia:

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002 
Tr.: Montserrat Abelló

Gramàtica del cor

Tens l’ànima aferrada a la vida,
i a cada dit, t’hi creix una flor.

Dels teus ulls en trec l’energia,
dels teus llavis, besades d’amor.


Teresa Grau Ros

Foix

Ha fet vuitanta anys.
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!


Maria Oleart. Enllà, 1974

Si pogués algun matí

Si pogués algun matí

caminar per sobre l'aire...

Mentre la ciutat feineja,

saltar d'un núvol a l'altre.

Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998

Coroneu-me amb roses

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.



Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992

Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate

Al crepuscle

Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.


Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008

Cançó del mar (Capri, piccola marina)

Buf de sempre del mar,
vent del mar en la nit:
no véns a ningú;
si algú vetlla,
ha de veure com
et supera:
buf de sempre del mar,
que bufa
només com per a la conca original,
pur espai
irrompent-hi de lluny.

Oh com et sent una
vivaç figuera
allà dalt, en el clar de lluna!



Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984

Qualitat de mare

Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.

Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.

Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.

Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.

Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.


Teresa Grau Ros

Flor de mel

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!





Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Des de sempre

DES DE SEMPRE, abans
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.



Montserrat Rodés. Alarma. 2008