Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,

donava el pa, l'aigua o la sal,

que hom pensava en la neu de la gelera.

Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare

i per sa mare filla de Conflent,

i bosc avall li encenien la cara

les mil roses del vent.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Pau Casals

Avui he fet un treball
sobre un músic,
un músic molt important,
que ha viscut fora de Catalunya
per culpa d'un general.
General Franco es deia
i un dictador era.
El músic es deia Pau
i el seu cognom Casals.
Era Pau Casals
i ell ja se n'ha anat
amb la seva música al cel,
al cel blau que veiem
cada dia de l'any.



Caoutar Arohun (10 anys) dins,

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Tu ets com un pont,

Tu ets com un pont,

un pont de llum.

Tallamar de sentiments

que arremolinats

pugen cap a la llum.

Cordó de records

que lliga dues ribes.

Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

En els somnis joves, Grècia era la mar

En els somnis joves, Grècia era la mar

desitjada de llum, de goig salat.

Eren parets de calç rient d'estiu

i un cel tot blau entre marbres divins,

un got de vi daurat amb gust de bosc,

una tallada de meló a les mans.

Ara, que hi he tornat, si mai es torna

enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.

Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,

la mar molt lluny i jo mirant la nit,

la foscor transparent de l'hivern grec.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Vaixells

Les gavines naveguen contra el vent,
travessen el mirall de l’horitzó,
arriben els vaixells,
uns cavalls fatigats.
Del cos del mar
s’enlairen les onades,
davallen blanques, nues,
cap al gris, dens silenci.

La tarda és una mà,
la terra, una illa.
La pell del món,
els còdols del capvespre,
els núvols i el seu gest.
El mur de vidre es trenca.


Carles Duarte i Montserrat

Al roserar

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
-¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?  

 

Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès. 1952

Desembasto els anys

Desembasto els anys
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja   la sang.

Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo. 1995

Cel a franges

Cel a franges
a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.



De: Núvols.

Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols. 2007

Prefaci: Carme Arenas i Noguera.

Traducció i semblança de Miquel Edo i Julià.

No parlo de claror per dir la llum

No parlo de claror per dir la llum
sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.



Miquel Martí i Pol. Suite de Parlavà. 1991

Cauen gotes a l'estany

Cauen gotes a l'estany,

dolçament arriba l'ona

a l'espina del roser...

Llei, fretura, captinença,

infortuni, tremolor,

la falena me'ls fa enfora...

Observant-ne tot l'encert,

tanco el llibre que em bescanta.

Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels, 1992

Mar en verd

Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona. 2008

Pamflets

No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.

Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...

¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.

De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.

La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.

I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.

Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres nets.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.

I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.


de Poemes dedicats (Encant)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Notes breus

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.


5

Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006

Versió de Maria Josep Escrivà

Anhel del cercle

L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.

En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

El poder de la literatura

Jo havia acabat d'escriure
en un full ocasional
que la poesia era el lloc de l'absència.
Les mans se n'havien anat:
cadascuna tindria ara la seva solitud
com a coixí immediat.
En l'escriptura, el seu rostre ofegat
cantava al bolígraf. Jo somniava
la mà que es posa en una ròtula
i amb aquell gest hipoteca la mort.
Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima:
ell definia la poesia
com una Metàfora de la Resurrecció.
El sol es va descordar del tot. Brillava
als esculls, s'obria als pulmons.
Les ciutats guanyen relleu
en estat de passió. La veu
del vidrier s'allunyava. Vaig quedar
sentint com desapareixia. Res no feia mal.
Podia continuar donant la notícia.


A Corunya, 1993

Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga.... 1995

Traducció: Vimala Devi

Un ramat de bens

Un ramat de bens,
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.


De: Núvols.

Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols. 2007

Prefaci: Carme Arenas i Noguera.

Traducció i semblança de Miquel Edo i Julià.

Quatre coses

M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.



Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006

Edició: Sebastià Alzamora
Traducció: Jaume Pomar

La pluja

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.



Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Venies de l'apocalipsi

Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.



Tercera visió, II.


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions 2006

Ja t'ho vaig dir

Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta

blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les

antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs.

El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega.

Quin és el color definitiu? El color del gregal? El de

l'absència? Aquest color transparent que et recull

la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el

novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és

paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Simfònic. I la

gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes

vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a

la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de

ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els

concerts. De fet, no importa res. M'agraden les

papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els

cordons desfets.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

El món on som

Mostra de refranys de com ha anat veient el món,
al llarg del temps, el poble català:

Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirà, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dona les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.



Selecció.


De: Refranys i frases fetes populars catalanes. 1994

Text: Jordi P. García Salines

Al goig

Joia i aroma de la meva vida
és el record dels moments
que he trobat i que he fet meu
el goig tal com jo el volia.
Joia i aroma de la meva vida,
per mi sol, que he detestat
de satisfer-me amb amors de rutina.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987

Som una arrel en el temps

Som una arrel en el temps
Quima Jaume

Durant molts anys
hem estat arrels d'aquesta terra,
hem donat suport a branques
que creixien lentament,
cobrint-se de fulles, en l'esperança
que un dia una bona florida
podria donar molts fruits i llavors
als nostres poemes.

Hem passat per climes adversos:
temps de sequera, inundacions,
plagues d'erugues, podades innecessàries,
silencis fora de temps, però sempre
les arrels interiors xuclen l'aigua
i les sals de la vida i som saba vella i nova,
passat i present, circulen pels nostres vasos.

Hem posat la il·lusió, com si fos clorofil·la,
en totes les fulles per absorbir
la llum de l'amor.
Hem transformat les paraules, l'aigua,
les sals, l'aire que ens envolta en versos.

Ara ja tenim saba nova que circula,
l'oxigen que es desprèn amb la seva lectura,
creixen les gemmes, arrels, branques i fulles.
Es formen els fruits i les llavors
que esperàvem.



Assumpció Forcada. Germinació. 2000

Jo en tenia una cançó

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven



Enric Casasses. Bes Nagana, 2011

Dins l'esfera del temps

Dins l'esfera del temps
contemplo sempre la mateixa imatge
que esquiva de mi se'm perd
entre fulls de quaderns inacabats,
on un i un altre cop veig escrit
el meu amor de tu.

Tu que no t'has volgut lliurar
mai al plaer dels mots, i t'has
endinsat en el silenci.


Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps. 1998

Com

Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,

com la pluja s'adorm en les fulles del salze,

com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,

com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,

com el conquistador que uneix bandera i terra,

com les vocals d'escuma de la mar riallera:

així voldria jo que entressis, Poesia,

amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...

26-III-78

Agustí Bartra. La fulla que tremola. 2009

Amic

Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré

L'hort de les palmeres

Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.

Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.

Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.

Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.



Francesc Almela i Vives, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Vint-i-u d'octubre

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré.

L'amistat

De vegades, tal com diu Jean Tannery, és bo tenir amics
absents per tal d'escriure'ls el que hom no s'hauria atrevit
a dir mai, ni tan sols a ells. L'espai virtual ens permet
comunicar-nos veloçment, transmetre els dictats del cor,
sense experimentar el temor de la presència de l'altre;
ens dona la possibilitat de sincerar-nos, perquè l'altre
és lluny. No és un acte de covardia; és una facilitat.
Amb tot, hi ha comunicacions, transmissions, que
solament poden fer-se en l'espai presencial, en
aquell màgic encontre rostre a rostre.




Fragment


Francesc Torralba. L'amistat. 2008