Jardins d'Itàlia

Tendra és la nit sota aquest pont de l'Arno.
Fiesole és d'or i els arbres alterosos.
Me'n vaig per la Toscana lluminosa,
ans sortiran Ravenna i sant Pere Grisòleg,
la imatge moribunda de la Gal·la Placídia
sota una lluna de bronze que s'oxida amb el vent.
Andrea della Robbia ho veu des del Bargello
acariciant la testa del pillet amb els rínxols.


Joan Perucho. Els jardins botànics, 1996

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

L'estiu

L’estiu

converteix les hores

en peces de roba

que estenem  

mentre el sol

ens escriu poemes a la pell.

Sara Guasteví

Estiu

Galls carboners
i grills fan melodies
a l'horabaixa,
mentre, el bosc escolta
el silenci del vespre.

La plenitud,
l'amor aconseguida,
estima, cor,
estima nit i dia
per si demà fos tard.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

Possible introducció a un epitalami

                      Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car hem après que l'amor venç la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

El planeta vermell

Mai no l'havia vist
suspès al cel de la ciutat.
Hi circula imperceptiblement
cara a la mar.
Però al cap d'una hora
Mart
s'ha allunyat de la fàbrica de ciment
i de l'esvelt campanar:
va fent la volta al poble
virant cap a Orient.



23-24 h., 26-VIII-2003, Vilanova i la Geltrú.


Teresa Costa-Gramunt. Anno domini. 2005

Per a una suite anglesa

                                  I

Amb música de Vaughan Williams

Sé que el teu cant és cert, rossinyol, en la pau

dels boscos adormits dins la boira suau.

Sé que l'argent floreix damunt l'herba remota

de l'Illa que dins meu ja no pot dir-se ignota.

Sé que navega un riu sempre vers l'infinit

en el teu plor diví, poblador de la nit.

I sé que el crit d'amor em feia segura

del meu peregrinar per una terra pura.

Un sol estel brillant obria la ferida

que em dava el signe cert de l'esperada vida.

I del teu cant d'amor cremaven violins

i els àngels m'han donat els seus somnis més fins.

Un sol estel i tu, rossinyol, llunyania

feta presència greu en flames d'alegria.

 Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

El vol de la fantasia

Al pintor Daniel Lleixà

Ho va dir un músic de cabell rogenc
i els poetes, de temps, ho sospitàvem:
damunt els flocs nevats i el cel blavíssim
teixeix la fantasia alats camins.

Daniel, pentagrames sense ratlles
cacen ressons de músiques profundes,
un acord pressentit ve que es disfressa
amb variants subtils, nítids colors.

Quan els ulls, admirats per un somriure
còmplice de la tela, s'hi avesaven,
són sobtats, sacsejats del seu repòs
per una nova música, de signes

que el misteri ha tocat. La imatge immòbil
ha esdevingut una vela llatina
solcant el mar cap a un inèdit port.

L'ull ens mena l'esperit, ona per ona,
i et seguim, Daniel, sense recança
cap a les illes verges que has creat.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Edició: D. Sam Abrams

Pere

Contaven les sirenes que en la tempesta dels seus ulls

els vaixells es condormien, cansats de les marees;

que les seves besades tenien regust a mar i que en la

seva pell colrada

pel sol hi havia l'espurneig de les ones al migdia;

(Fragment)

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

La flor de champa

Si jo esdevenia, per joc, una flor de champa, i floria en
una branca alta d'aquest arbre, i em batzegava, rient,
en l'aire, i dansava sobre les fulles nou nades, em
coneixeries tu, mare?

Em cridaries: On ets, fill meu?, i jo riuria baixet, i
romandria quiet, quiet.

Quan treballaries, desclouria tímidament els meus pètals
i et contemplaria.

(Fragment)

Obra selecta de Tagore, 1975

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 

producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   

de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 

hagi assolit també el zenit la publicació de  

traduccions, acollides per editorials de tota  

mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)

Manuel Llanas, dins,

Una impossibilitat possible : trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009). 2010

Autoria: Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Miquel Desclot

A la biblioteca de Gursky

A la biblioteca de Gursky
gires l'última pàgina, és el final
del llibre, el món cap doncs
tot sencer entre dues tapes
es desplega després es tanca
brutalment per camins
que mai no agafaràs
sinó en el món ple
i insubmís dels teus llibres.
Però la teva vida, cada vegada
la teva vida s'eixamplarà.



Hélène Dorion. Atrapar: els llocs. 2011

Traducció de Carles Duarte i Montserrat, Lluna Llecha Llop

ser-hi /ser-ne

en el trasbals de la mirada en mirar el món, allargar el moment de suspendre

la raó, fer-ne moment etern. I la mirada s'alça, autònoma, i es fa. I fa el món.

en un àmbit on la raó no ha entrat encara, però hi senyoreja la veritat.

Fragment

Víctor Sunyol, dins,

Antoni Clapés. L'arquitectura de la llum. 2012

A redós de la mar

Molt a dins dels meus ulls, a redós de la mar,
és l'udol que ens recorda el vertigen de l'ala.

Observa la tempesta com sacseja les barques,
les onades de boira, ventejades, lleugeres.

Hem d'abraçar l'estiu en lenta davallada,
abans que arribi el temps de la malenconia.



Un dels Tres poemes anglesos


Xulio Ricardo Trigo, dins, Reduccions : revista de poesia. núm. 91

Ai Mariona, saps que com mai

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
Que tinc un somni de tu tan bell
que obre les portes del meu castell,

i fa que hi entrin altra vegada
les infanteses de llum daurada,
i que quan danses, jo no sé com,
que te m'emportes lluny de tothom,

on pugui creure tot el que crec,
que cel i terra són el batec
d'uns ulls de noia o un cor d'infant,
que sols els somnis fan i desfan?

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
que el vent em porta i el vent em du
lligat al somni tan bell de tu

que em besa el front i em besa els llavis
per esborrar-ne tots els agravis,
i em besa els llavis i em besa el front
perquè se m'obrin a un altre món?

Tornem a veure'ns, vols Mariona?
La lluna plena no ens abandona.


Joan Vergés, dins, Reduccions : revista de poesia, núm. 91

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis

que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,

clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí

en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.




Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

El valor de les petites coses

Quan s'arriba com jo als 87 anys els petits detalls de la vida es transformen
en coses importants, la sensibilitat s'aguditza i res et passa desapercebut. Quan
surto a la terrassa (el terrat) no miro, si no contemplo senzillament una petita
flor quasi imperceptible que ha crescut entre les herbes salvatges i m'emociono,
i més encara, quan descobreixo un petitíssim animaló que puja per una fulla
fent esforços per arribar al seu destí jo somrient l'ajudaria... Em passa amb totes
les coses que abans no sabia que existien.  Les muntanyes que les tinc al davant,
els arbres, el sol i de nit els estels em donen una sensació de vida i ho gaudeixo
a plaer, tot és per a mi un esclat de poesia...

(fragment)

Maria Almagro i Coll. El que he viscut, 2011

Escrit a Remolins

Aquest garbí que és la meua ànima ha après també a diferenciar la pluja,
en tants viatges, moments i peripècies.

Tenim les ramalades d'aigua, previsibles però imprevistes, esbojarrades,
que al meu poble anomenem arabogues. Tenim aquells aiguats de les
tronades estiuenques, que dispersen sobtadament els xiquets quan juguen
al carrer, i no et donen temps a aixoplugar-te, i fan unes gotes amples que,
en caure, originen bufarotes. I avui, per fi, plou a Remolins una aigua dolça,
rítmica, que dona goig de sentir-la. Aquesta és una pluja domèstica, de casa,
que humiteja tot el pati interior. Ara s'ha tornat quasi bé un ploviscó que dibuixa
un ordit de fils mòbils a l'espai de la finestra. Els sarments de la parra, sarments
ufanosos de maig endins, li ofereixen els pàmpols tendres i grans, per mitigar-li
el cop. Queden una mica flonjos per la càrrega lacrimal.

L'aigua ha perlejat els fils d'aram, d'on penja la roba estesa premuda per pinces
verdes, grogues i roges.

Les plantes s'estiren i semblen novelles amb la superfície rentada. Del munt de flors,
només en conec el nom de les roses i els geranis.

Tot el dia ha plogut i potser plourà més, em diuen, perquè ha caigut un pilot d'estalzí
de la xemeneia. Ha estat una llarga xerrada amical del cel i la terra, avui.


Fragment d'Escrit a a Remolins 2


J. J. Rovira Climent. Olor de terra. 1993 

Com una blonda

Com una blonda
per fortes mans teixida,
es recargola en cercles
la barana de ferro de l'escala.

Amunt s'enfila i avall
que fa baixada, dins un món
eteri, que de la matèria
més dura en fa un somni.




Montserrat Abelló, dins,

 Jocs Florals de Barcelona. 2009

Carícies

He fet pastís de poma, l'he mossegat a estones,
he volgut ficar-me dins la rentadora,
he sortit al pati i he tornat a entrar,
he mirat enrere i cap endavant,
he demanat molt més, he dit no hi ha dret...
he canviat nostàlgia per coses a fer,
he cridat el bon temps i ha sorgit de cop
una mena d'energia que em convida a ser millor.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

He fet veure que no quan era clar que sí,
però m'he vestit de blau si el dia estava gris.
He sortit corrent i he tornat volant
i clavada al sostre no he volgut tornar.

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

I he passat de tot, perquè tot és molt,
I m'he cagat en tot, perquè tot és por...

I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny...
I tu... què has fet,
que em véns a buscar?
I tu... véns de tan lluny... i tan puntual.

Pastora. Una altra galàxia, 2012

M. Àngels Anglada : passió per la memòria (I)

Ideològicament, es declara obertament independentista. La nació catalana,

entesa com el conjunt dels Països Catalans, està oprimida. Que vulgui arribar

a constituir-se en un estat no és cap deliri! És un dret reconegut per a tots els

pobles. La seva visió cívica dels Països Catalans, completament integradora

i respectuosa, aposta per una major comprensió interterritorial i no oblida

tampoc les comarques més abandonades -poc conegudes per la resta de

catalans-. La cultura i la literatura són mitjans eficaços per a agermanar

els catalans i per contribuir a acostar-los molt més.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

Geranis

He vist uns quants geranis en terres allunyades,
en finestres obertes al reflux del color,
i sempre torno a prop dels meus geranis:
amb les fulles ratades, ben plenes de pugó,
sobreviuen les flors a les glaçades.
A casa, els meus geranis són carn i pedra i sang.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

L'última nit que vaig mirar la platja

L'última nit que vaig mirar la platja

tenia un so de partença,

un silenci d'escuma fosca,

una remor de roques invisibles.

Tenia el gest inconclòs

dels dies que no retornen,

la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,

la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes

en la falda de l'estiu

i era dolç de comprovar

que encara et contenien

com la mirada de Giulietta Masina

en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002

Si escoltéssim les seves veus

Veus de dones conscients del que portaven entre mans amb disciplina i convicció
Dones que van portar a terme una batalla sorda,
per aconseguir els drets de la dona catalana,
tot un patrimoni generosament llegat.

...

Si escoltéssim les seves veus
Ens parlarien de com van crear estructures de lluita,
xarxes de treball i comunicació davant les dificultats i adversitats
unint dones d'esquerres de diferents partits i sindicats.
Veus de dones organitzadores de la ciutat
per abastir-la i proveir un exèrcit popular sense uniformes,
sense mitjans i sense grans propagandes.

...

Tota una tasca que ens dona força per continuar endavant i poder tornar a conduir,
juntament amb els nostres companys, de nou, el nostre poble cap a la llibertat.


Fragments.


Joana Gay i Costa, dins,  

Les dones d'Esquerra : 1931-1939. 2007

Recerca històrica: Dolors Ivern i Salvà

L'amistat

Res de mi no temeu, oh, dolça amiga!
No torbaré del vostre cor la pau:
el pas dels anys el foc d'amor mitiga
i l'enamorament ja no m'escau.

Jo admiraré vostra gentil figura;
vós, els meus versos sobris i acurats,
i, enmig de versos i literatura,
jo us callaré mos somnis soterrats.

I per si mai reviscolés la pira
i us n'arribés tan sols una guspira
-car, vell i tot, mon cor encara bat-

sigueu per mi, discreta i noble dama,
no el foc que atia la primera flama,
sinó la pluja que, amatent, l'abat.


Joan Arús. Obra poètica, v. II (1937-1982), 1991

 

Tàber

Encara és fosc;
travesso el vell portal.

Als carrers del turó
el silenci nocturn
és opac.

Les parets diuen noms
i mirades distants
que no sé reconèixer.

Tot el dolor s'eixuga
en aquests murs tan lents.

Quan arribo al Palau,
escantells a la pedra,
revelacions de setges.

A les gàrgoles gòtiques,
antics lladres de temps
preservaren l'instant,
el rostre d'un malson.

El pati està ple
de taronges caigudes
i a la font un sant Jordi
venç de nou el dragó.

Un rostre de bronze,
sever,
em mira enllà del temps.

Fa fred. Escolto
la veu de les campanes
i bateguen, exhaustes,
les ombres del Palau.

Com la mar imprevista,
una onada de llum.

És l'olor de l'albada.


Carles Duarte. El centre del temps, 2003

Bo i estimant vosaltres feu sonets?

ELS QUI DUBTEN


Bo i estimant vosaltres feu sonets?
¿Per donar eixida al dolç caliu del cor,
haveu de cercar els mots, rimant-los freds?
Així la voluntat, oh joves, mor.

La deu del cor, gelosa dels seus drets,
parla, i servar-se vol, com pur tresor:
aprés bramula el torb, per tots indrets;
davalla aprés la nit, amb sa pau d'or.

¿Quina potenta força us puny així,
fent-vos remoure els codolars feixucs?
Per què, avançant, torneu al mateix lloc?


ELS QUI ESTIMEN

Nosaltres som, tostemps, el bon camí.
Per desxifrar els enigmes malastrucs,
cal que d'amor flamegi sempre el foc.




J.W. Goethe. Poesies, 2000 

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994