Jo no soc jo, soc l'altre

Jo no soc jo, soc l'altre.
En mil bocins m'esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no soc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
la falsedat, ni la mentida.



Vora l'illa roja


Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998 

València d'Àneu

El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
resplendents
es precipita avall,
s'esbalça.

Testimoni
procaç
de càrrec
o descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parla només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.

Dona només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.

I amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.

Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.




Maria-Mercè Marçal, dins,

Viatge poètic per Catalunya. 2014

Ed.: Joaquim Molas
Il.: Roser Capdevila

Gotas de sangre

En la nieve inmensa

la rojez de los frutos del acebo

es aún más intensa.

Gorostiarena

Gorostiaren pinportak, zein gorriak!

Are gorriagoak elurretan eroriak.

Gotes de sang

A la neu immensa

la vermellor dels fruits del grèvol

és encara més intensa.

Versió en català només per a aquest blog.

Juan Cruz Iguerabide. Poemas para la pupila = Begi-niniaren poemak. 1995

Il·lustracions: Asun Balzola

Perquè fa bon dia

Ara tot somriu:
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!

Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!



Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions: Teresa Martí.

Navegue a través del dia

Navegue a través del dia
sobre un vaixell de mots
provant de pescar
els trossos del present
que em reiventen



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

Ulls sorpresos

A la Katka, la més aplicada de la classe, li van regalar
ULLS SORPRESOS. Al Tomaž, el més aplicat de la classe,
li van regalar ULLS SORPRESOS. A la Katka,
la campiona de ping-pong, li van donar
ULLS SORPRESOS. Al Tomaž, expert en vela,
li va tocar ULLS SORPRESOS. A la Katka,
el Papa Noel del refugi número catorze
li va portar ULLS SORPRESOS. L'Andraž,
el més aplicat de la classe, va ser obsequiat amb ULLS SORPRESOS.
Fa més de mig any que jo no he rebut
un exemplar fresc de d'ULLS SORPRESOS. A l'Andraž violinista
li van donar ULLS SORPRESOS. El pare
que sempre s'oblida del que ja té comprat
en té quatre exemplars
propis.
Estimat compatriota de les terres litorals, France Bevk!
A casa nostra
en tenim dotze, d'exemplars de la teva biografia i,
tanmateix, encara en volem més!




Tomaž Šalamun. Balada per a Metka Krašovec. 2016
Tr.: Simona Škrabec

Llibres il·lustrats a l'hivern

Adéu, estiu, l'hivern arriba:
picor de dits, matins gebrats,
gralla i pit-roig darrere els vidres
i els nostres llibres il·lustrats.

L'aigua corrent s'ha tornat pedra
i caminem damunt del llac,
però flueixen les rieres
als nostres llibres il·lustrats.

El més bonic allà s'espera,
sota els meus ulls tot va passant:
pastors i ovelles, arbres, feres,
als nostres llibres il·lustrats.

Hi podem veure moltes coses
de tot el món: mars i ciutats,
com són les fades, com s'envolen,
als nostres llibres il·lustrats.

Aquest poema és en record
dels dies de felicitat
arrepapat a prop del foc
mirant-me llibres il·lustrats.



Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen, 2011
Il.:  Jessie Willcox Smith
Tr.: Jaume Subirana

L'estació

Quina estació de més categoria.
Sentiu què diuen per megafonia?
«surt de la via número deu
ràpid amb destinació a Totarreu».
Educada com poques, aquesta estació,
si hi ha retard et demana perdó:
«El rodalies, no sé per què,
arribarà a les Ves-a-saber».
I quan el tren per fi s'hi atura
es presenta ella, i ho fa a l'altura:
«Em dic estació SI FA NO FA,
i els passatgers ja podeu baixar».



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Mir passar la vida

                               No és que sigui bestiar perquè em mengin.
                                                                             ANNE SEXTON




Mir passar la vida   a vegades jo també hi surt però no sempre
em reconec   mal
que   algú digui el meu nom
o faci pinso
del meu
nom   per als cavalls.




Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Tarragona un matí de vent

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades

blavors i junts renillen amb vigorós anhel;

la terra s'enlluerna de la claror del cel,

i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes

de son poder, i escolta pels aires ressonar

el vent gegant que un dia calia per inflar

els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,

es drecen les muralles com protegint estols;

superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,

la Catedral s'eleva dins la claror resplendent

amb una apoteosi vibrant de polsegueres!

Josep Carner, dins,

Joaquim Molas. Viatge poètic per Catalunya. 2014

Il·lustracions: Roser Capdevila

El pessebre

Ning, nang, ning, nang!
Les campanes de Nadal
han despertat el pessebre.

Fan trip, trap, patrip, patrap,
tres camells. Ningú no sap
de quines dreceres venen.

Xup, xup, xup...
Al tupí fumat i brut,
la sopa bull tant, que vessa.

Tric, catroc, catric, catroc,
els pastors van amb esclops
i samarres ben calentes.

Be, be, be!,
l'ovella no sap perquè
tot és suro i no pas herba.

Una dona està rentant 
i no fa pim, pam, pim, pam.
Té el picador sempre enlaire
perquè el riu és un mirall
i no vol trencar el cristall!


Origen del poema: Bon dia, Poesia!, Baula, 2013


Joana Raspall. Poemes per a tot l'any, 2013
Il.: Montse Tobella

Plantes d'escola

A la meva escola

hi ha un munt de plantes

i en sents les converses 

si no les espantes.

La que està al portal

sempre veu els grans.

Coneix mares, nens

i també germans.

A la biblioteca,

sota els fluorescents,

un cactus explica

els seus pensaments.

S'envolta d'històries

lluny de la claror

perquè ell viu només

d'imaginació.

La que està a la cuina

pateix sobrepès.

Dolça i amistosa

duu un fullatge espès.

Les que estan al pati

conten acudits,

punxen les pilotes

i miren partits.

Però les grans palmeres

parlen amb el vent

i compten estrelles

en el firmament.

Núria Albertí. Amanida de poemes. 2008

Il·lustracions: Christian Inaraja

Pau

Tens un nom breu

                               com la vida i la neu.

Tens un nom nou

                               com l'herbei quan hi plou.

Tens un nom viu

                               com la pluja i el riu.

Un nom suau

                               com l'amor

                                                     i la pau.

Els nets

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

Infants

Quan bastiran llurs cases

llurs mans tindran l'amor

amb què pastaven fang.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Ara que és tard

ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern

escalfa poc el sol,

en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,

la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.

Quin gruix, el llibre de la vida!

Del rellotge de sol l'ombra aturada,

no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.

Tots els reductes

de fosca són llum dels teus actes.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

- Mireu ma agonia -.

I eixampla sos dits.

Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri

Il·lustracions: Àngels Tomàs

Monestir de Cellers

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana, dins,

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Poesia

Poesia: fer que l'entendre emocioni i que l'emoció faci entendre.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Flor

  Flor   flor     flor     flor      flor

       flor     flor     flor     flor

             flor    flor      flor

                   flor    flor

                        flor
       Vas de terrissa de forma  
       cilíndrica i sense nanses.



Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1922, 2007
Pr.: Glòria Bordons

A l'aigua que neix al riu

Salta la pedra, aigua del riu:

besa la pedra fosca,

i mica en mica, desfés-la.

Fes el calze profund:

sorra de la roca, barreja!

Amb arena blanca i roja,

sense pressa, construeix castells.

No t'aturis, sigues aigua fresca!

Sigues corrent del riu gran,

portador de moltes aigües.

Ves del principi al final,

salant la teva aigua dolça

i mira lluny, a l'horitzó,

quan ja siguis dins del mar!

Ets part de l'oceà!

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014

Tr.: Guillén Orlando

Pr.: Andreu Subirats

Aparteu la foscor

De nit, mon pare arrossega els peus d'una habitació a l'altra,

en una obscura missió a través del passadís.

Ajudeu-me, esperits, a ficar-me en el seu somni

i calmar la seva travessia inquieta.

Aparteu la foscor a un viatjant de comerç

que sabia encaterinar tothom menys les ombres,

un immigrant aturat al llindar

d'una vasta nit

sense caminadors ni bastons

que no aconsegueix recordar què volia dir,

tot i que té el braç dret alçat, com en profecia,

i l'esquerre li tremola inútilment en advertència.

De nit, quan mon pare arrossega els peus d'una habitació

a l'altra, deixa de ser un pare o un marit o un fill

i és un nen aturat al límit d'un bosc

atent a la crida llunyana dels llops,

als gossos salvatges,

als aletejos primitius fimbrant a les capçades.

Edward Hirsch. Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. 2017

Selecció i traducció d'Ernest Farrés i Gemma Gorga

Haiku

El vent no s'ha endut

      el sol damunt 

          les fulles.

Adherència perfecta.

Haikú irregular

Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pr.: Teresa Colom

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Un cel ras

Un cel ras

com un espill sense cares,

com una pissarra neta

on escriure-hi paraules.

Un cel ras

com el cos que descansa,

com una casa oberta,

com la força d'una veu clara,

com una plaça sense fronteres,

com la font que raja,

com una pissarra neta

on escriure-hi poemes.

Cinta Mulet. Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Il.: Laura Gual

simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010