Flauta del tòtil

Flauta del tòtil:

La teva melodia

el somni vetlla

de la frescor amiga

en les hortes redoses.

RL 8 - 1952, p. 149

Rosa Leveroni, dins,

La tanka catalana. 2011

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
           les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
           me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
           contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en ellles
         mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
          que m'ha aterrat lo vent,    
amb ses torres i cúpules altives
          de vori, d'or i argent:

poemes, ai! que foren una estona
          joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
          per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
          en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
          del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
          duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
          l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
          digueu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
           tinc de rodar al fons,
per què, per què, enganyosa poesia,
           m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré amb estels?



Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013

XXXI Com sé que el món és així

        (Tao, LIV)

- Com sé que el món és així?

- Conreant l'harmonia interior,

   essent el que un és.

   Arrelant,

   essent poble.

  Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

El bambú magnífic

Una vegada, una dama de la família Ariwara va infantar
un príncep imperial. S'escrigueren poemes per celebrar
aquest naixement, i entre ells hi havia aquest, escrit pel
besoncle del nadó, un home ja força gran:

A casa nostra
brota un bambú magnífic
vora l'entrada:
que estiu i hivern, tothora,
ens sigui bon refugi.

El nen era el príncep Sadakazu. Es va dir que era fill
del sotscapità. La mare era la filla del sotsconseller 
Yukihira, germà gran del sotscapità.

p.125

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Mala herba (2)

La llum del carrer entrava per la finestra i il·luminava
feblement l'habitació. Vaig recórrer amb els ulls les parets
familiars i els angles i línies que formaven, els munts de
llibres i les làmines que es trobaven entre ells. Al defora,
la nit avançava. Lluny, molt lluny, hi havia moltíssimes
persones que m'eren importants. Existeixo, doncs; sóc
viu i he de continuar vivint. Vaig començar a sentir-me
més ple, experimentava el desig d'actuar -però al cap
d'una estona em vaig tornar a adormir.

(Fragment)

Séan Golden i Marisa Presas
La Floresta, tardor del 1993

Lu Xun. Mala herba, 1994

Relectura

Qui rellegeix Drummond és sempre un altre.
Mateixos ulls que guanyen, cada cop
lents millors, o és l'esguard que mira per nou angle.
Poesia de tants anys, no es dissipa -canvia de posició
ateny inesperat matís a la punta del vers lliure:
drummondiccionari en perpètua elaboració, es reescriu
fins i tot quan de cor ressona, llibre obert
que inaugura, il·luminant de forma diferent
el sentit de la pàgina de la vida en trànsit
les entrades que van del matí porós a la nit emparedada.
Drummond divergeix, dispara, divaga, divers
línia a línia, movent el seu traçat, d'acord
amb la transformació que s'imprimeix en nosaltres, inesperada.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006). 2007

L'art dels versos

Tota la ciència és aquí,

en la manera com aquesta dona

de les rodalies de Cantão,

o dels camps d'Alpedrinha,

rega quatre o cinc solcs

de cols: mà precisa

amb l'aigua,

intimitat amb la terra,

obstinació del cor.

Així es fa el poema.

Eugénio de Andrade. Ran del dir. 1994

Traducció: Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega.

Matí feliç

 Per la Dolors Folch, a la manera de Lu Yu

M'aixeco tard, esmorzo

fruita i torrades i cafè,

mantega i melmelada.

Vaig al mercat, compro tomates,

mongetes tendres i un cap-roig.

Torno a casa i ho endreço.

Ara soc vora mar, al xiringuito.

Mentre em bec una canya

de cervesa glaçada, contemplo

com van d'aquí d'allà,

sobre l'aigua de líquid lapislàtzuli,

les veles ocioses.

                         I escric.

Narcís Comadira. Lent. 2012

A vós, Dona Verge Santa Maria

             (versió moderna de Climent Forner)

A vós, Dona Verge Santa Maria

es dóna tot qui es vol enamorar

de vós tan fort que ja res no voldria,

si vós no hi sou, desitjar ni estimar;

          car tot voler milloraria

          sobre tot altre que no sia

el vostre amor, vós mare de l'amor;

qui no us estima cau en desamor.

(Fragment)

Ramon Llull, dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2103

Em preguntes del silenci

Em preguntes del silenci

jo dic

        amor meu tu què saps

        de l'eco del silenci

        com em pots demanar paraules

                                          i temps

        si només el silenci permet

        a l'amor més net

        alçar la veu

        en la remor dels cossos

Ana Paula Tavares, dins,

Mercat d'històries, 2003

III Personals

Viure? Si al Cosmos
la vida no fos útil,
quina estafada!

Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

En una nit tranquila

La lluna dexa caure una claror mólt viva
al davant del meu llit,
y jo dubto un instant si no es blanca gelada
lo que veig brillâ axí.

De sobte axeco el cap y contemplo la lluna...
Torno a abaxar el cap y penso en mon país

Li-Tai-Pé, dins,



Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925

Poesia xinesa

Respecte a la concisió en sí, es una qualitat
altament estimada dels poetes xinesos, lo qual
fa no tan solament que cada vers sigui just,
precís, desprovehit de la faramalla ab que solen
embutir els seus versos els poetes europeus, sinó
que fa ademés que les composicions xineses
siguin en general de curtes dimensions; gracies
a lo qual aquexes composicions, lluny de fatigar
al lector, l'impressionen vivament y se li graven
ab gran facilitat en la memoria.



(Fragment del preàmbul)


Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925

Arribades

Quan arriben les alegries,
Cal donar-ls la mà,
       les dues mans,
i una gran encaixada.

Omplir l'aire
de la substància,
del joc feliç del moment.
De la circumstància,
d'un moment irrepetible,
i de sentir-se feliç.




Fragment



Mª Josepa Ribera Vallès. En cru (1990-1996). 1999

La poesia de Gaspar Jaén

La poesia de Gaspar Jaén s'alça amb versos fets de palmeres

amb una necessitat d'expressar amb contenció i radicalitat,

amb calidesa i contundència, amb la paraula viva i la cisellada,

unes vivències íntimes, en un temps i un país, amb una

necessitat expressiva que troba el seu semblant en la poesia

d'Estellés. Perquè generacions futures, potser més lliures,

sàpien d'unes veus, d'uns entre tants ciutadans de dúctil

territori, que cantaren l'instant i el temps. Com ens ensenyà

Hölderlin: "Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que

queda, però, ho funden els poetes." 

[Fragment]

Alexandre Bataller Català, dins 

Reduccions, núm. 95

Llengua dels versos

Llengua;

llengua de la parla;

llengua rebuda llavi

a llavi; bes

o síl·laba;

clara, lleu, neta;

llengua

de l'aigua, de la terra, de la calç;

materna casa de l'alegria

i de la tristesa;

dansa del sol i de la sal;

llengua en què escric;

o abans: parlo.

Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Una lectura del llibre

Obre la coberta que pot ocultar l'espasa
la falsa portada, la portadella, la portada
el títol, el nom, ara en majúscules
que ja és l'índex d'allò que es llegirà i imaginarà:
cada pàgina girada és el més pur
moviment del pensament que troba
en aquesta superació la seva millor imatge.
No és en el clar i obscur de la interlínia
que l'autor i el lector es confonen:
l'un d'una banda, l'altre de l'altra
de la reixa del text-qui hi ha a dins
o a fora?-fins que la coberta es tanqui.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006). 2007

porto el teu cor amb mi

porto el teu cor amb mi (el porto en
el meu cor) mai no me'n separo (a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada; i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva, amor meu
                                                                  no temo
cap fat (perquè tu ets el meu fat, vida meva) no
    anhelo
cap món (perquè preciosa tu ets món meu, veritat
    meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l'arrel de l'arrel i el brot del brot
i el cel del cel d'un arbre anomenat vida; que es fa
més alt del que l'ànima pot esperar o la ment pot
   amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor (el porto en el meu cor)

E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

Goig

Frueixo de beutat
sense amanir ni res.
Un pedaç de cel blau,
més olorós que el pa,
l'ombra que va guanyant
el fons de la vall,
i el crepuscle agafat,
amb un art de colors,
al pal gris d'un pollanc.

(Fragment)

Jordi Pere Cerdà. Paraula fonda = Sens profond, 1997

Idíl·lics nius a platja oberta

Idíl·lics nius a platja oberta!
Dòlmens
curulls de petxines de festa.
Transport
tranquil de l'onada i del vent...

Catifa prenyada d'olors...
Símbols...
Lluna d'encens a la carena.
Avenc
d'amor: un afalac sincer.

 

Josep E. Dallerès. De tu a tu. 1990

Xarranca

De la Terra al cel,

un, dos, tres,... Sol.

Saltem les caselles,

Saturn i els seus anells.

I el planeta roig,

a peu coix.

L'ull de Júpiter,

fent córrer el palet.

De la Terra al cel,

fem la rotllana amb el sol.

No toquem de peus a terra!

Joan Francesc Castex-Ey. La matriu : poesia, 2012

Evocació de la dama del parc

Il·lumina el parc, donant-li un encant,

el teu cos gentil aquí torrejant,

tendre i desuet, dessota l'ombrel·la,

el profund repòs perdut, en topant

el dring cristal·lí que va repicant

       una carretel·la.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany

Cant VI Nuviatge

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Per escriure

Per escriure, a més de tècnica i passió,

fa falta disciplina.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Vall closa

A la vall closa del poeta,

de matinada hi canta el vent,

i entre les pedres, la fonteta,

amb un delit inconscient.

Allà, quin bàlsam porta l'hora!

El sol n'és l'hoste benvolgut,

oh, soledat inspiradora,

on mou la pluja un cant perdut!

Nostra finestra és blaupintada.

A estones brilla un mirallet

de fusa antiga i ben daurada

en la blancor de la paret.

I vas torcint emmirallada,

sobre el teu front, l'aire senzill,

ta cabellera humitejada,

i espessa com un camp de mill,

mentre la pluja al lluny remulla

la grogor fina d'un teulat,

i murmureja tota fulla,

inspiradora soledat.

Josep Sebastià Pons

(Illa de Riberal, 1886-1962)

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Art

Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Sol d'estiu

Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu,
            capell de flames de l'estiu,
      de vegades, amb l'ànima rebeca,
maleiria el teu gran urc de sobirà
no fos que, en davallant la nit, sé respirar
l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca.



Llunari, 476

Josep Carner. Poesia. 1992

Editor: Jaume Coll

Pedalem

Cada paraula

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.



 Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

buguenvíl·lea

Sheila Sund