Axioma

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Mar

A primera hora del matí
els de la brigada
et van treure de l'aigua.
Havia plogut tota la nit.
Deies que els metges
et recomanaven cervesa
i que la llimonada et feia mal.
Al mar, què li volies dir?



Noemí Bibolas. No passa res, 2002

Roser

Tot just t'adorms després que les besades
i el teu somrís final llimona dolça
culmina un dia més la vida encara
pos oli al llantiol, decant la roba
m'assec descalç, per la finestra guaiten
estels, prenc tinta i ploma
doblec un foli usat
al moll, les barques
onegen el teu nom
la cambra vessa
coral, liquen, petxines...

Ponç Pons. Al marge, 1983

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

D'ametlles tendres

D’ametlles tendres,
ginesta de tintorers
i fresquíssima mel.

Batre d’espigues,
nues feixes ratllades,
roges magranes.

Gotes maragda
de sol assadollades
pampallugues de vi.

Branques gebrades,
penjolls de fredolics,
fils de rosada.



Teresa Grau Ros

Una adolescent en la nit de maig

Contra l'arbre florit ton cos descansa;
defalliries i no saps per què,
i romp per primer cop la cobejança
el fil de ton alè.

Ta boca closa, part de dins murmura,
i ton braç, sense moure's, fa un convit:
més que la llum en els estels, fulgura
en els teus ulls la nit.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

A la peixateria

   "He donat el meu cor a una dona barata..." Palau i Fabre


Tot brilla sobre la parada:
la ganya resplendent i el blau
i aquell gel amb la falguera,
i el rosat grisenc del cranc.
Al mercat no hi ha qui no escolti la peixatera
amb l'eterna cantarella de sirena i davantal.
Reina meva, carinyo, bonica, reina meva...
Sóc l'aristòcrata que torna al mercat.
El meu cor és un estómac amb un immens forat,
on l'aire s'hi passeja amb gust d'escarabat.
Potser compraré avui també alguna peça...
He donat ja el meu cor a tants homes barats!
Ara voldria un home lluç o un home rap
o un home escamarlà, amb les antenes roges
o fins i tot un mascle anguila entre les cordes
o un home gamba amb el cap gustós i bla.
He donat ja el meu cor a tants homes barats!

Dolors Miquel. Amb capell. 2003

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005

El llibre del riure i de l'oblit

Miri -va dir Banaka-, una novel·la és fruit
de la il·lusòria idea que podem comprendre
els altres. Però, què en sabem, dels altres?

-Res- va dir Bibí.
-Res de res- va dir Jujú.

El professor de filosofia va fer amb el cap
el gest d'estar-hi d'acord.

-L'única cosa que podem fer cadascun de
nosaltres -va dir Banaka- és deixar testimoni
d'un mateix. Tota la resta és un abús de
poder. Tota la resta és mentida.


Fragment.


Milan Kundera. El llibre del riure i de l'oblit. 1988

Traducció:  Monika Zgustová

Els encants

I tu, badoc,

t’interesses

per Durruti?

O per la noia,

de verd, menuda,

que devora versos.

Entrants llaminers,

exquisits,

lliures de fum.

Mirades còmplices,

dolls de gràcia,

i gastronomia.

Absència de dolor.

Una fita guanyada

a la casa del llibre.

Teresa Grau Ros

Dels beneficis de cultivar un bancal

Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens
en diuen res els homes a pagès. Pendents
de la meteorologia i les subvencions,
s'inclinen poc a recomanar un esforç que
no han volgut transmetre als fills. De
cavar, n'he après dels poetes: llevar-se
enmig del son, obrir un forat al cor i
mantenir l'opacitat dels mots sense trencar
el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb
fins a sentir-lo transparent.



Susanna Rafart dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, febrer de 2003, p. 31

Després de la notícia de la seva mort

Més que en els seus poemes, en les breus
cartes que em va escriure
es retratava aquella reserva seva
voluntariosa, i a la vegada atenta.

I vaig fruir d'una cosa estranya actualment,
que és la virtut -clàssicament bella-
de suportar la injúria dels anys
amb dignitat i força.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975

Infant

El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous

els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita

tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,

no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.




Sylvia Plath


Dins el llibre de poesia:

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002 
Tr.: Montserrat Abelló

Gramàtica del cor

Tens l’ànima aferrada a la vida,
i a cada dit, t’hi creix una flor.

Dels teus ulls en trec l’energia,
dels teus llavis, besades d’amor.


Teresa Grau Ros

Foix

Ha fet vuitanta anys.
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!


Maria Oleart. Enllà, 1974

Si pogués algun matí

Si pogués algun matí

caminar per sobre l'aire...

Mentre la ciutat feineja,

saltar d'un núvol a l'altre.

Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998

Coroneu-me amb roses

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.



Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992

Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate

Al crepuscle

Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.


Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008

Cançó del mar (Capri, piccola marina)

Buf de sempre del mar,
vent del mar en la nit:
no véns a ningú;
si algú vetlla,
ha de veure com
et supera:
buf de sempre del mar,
que bufa
només com per a la conca original,
pur espai
irrompent-hi de lluny.

Oh com et sent una
vivaç figuera
allà dalt, en el clar de lluna!



Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984

Qualitat de mare

Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.

Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.

Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.

Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.

Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.


Teresa Grau Ros

Flor de mel

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!





Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Des de sempre

DES DE SEMPRE, abans
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.



Montserrat Rodés. Alarma. 2008

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.


Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi. 1974

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


A Josep Obiols




Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. 1921

Farigola

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
i ets molt valorada.

Sentor de secà
i setmana santa,
un brot entre dents
gust de terra aspra.

Fas bona la sopa
i bona fas l'aigua,
i dons bona mel
a abelles gormandes.

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
oh, mata estimada!



Celdoni Fonoll. Bones herbes. 2004

Agafa'm

La vida està feta de runes i de vidres.
Tot el que no és silenci és vertigen.

Mira per la finestra: no hi ha persones
ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.

Llum i miratges




Anna Gual. Implosions. 2008

Epíleg de Jordi Llavina.

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,

sense desviar-se gens ni mica,

justament per on circulen

les aigües de la pluja,

cercant l'aigua que no hi és

i la protecció que no té.

Com la desitja

aquesta protecció,

immergida en la nit fosca

que tapa el carrer,

i la boira que puja

peus amunt!

V

Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul

Ens endinsàrem entre els faigs

Ens endinsàrem entre els faigs
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.



Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008

Pasquins per a la revolta vegetal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament

II



Maria-Mercè Marçal

De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982

Espardenya

Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.

Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)

Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22