Balanç

Marqueu dues columnes
per a les pèrdues del dia
i per als guanys.

Els significats profunds,
els pensaments brillants, les lectures,
les passades severes
d'una línia a l'altra,
a l'inventari dels guanys apunteu-les.

Les quimeres
i els seus petits abismes,
els salts fàcils de la vostra fantasia,
per a tots aquests artificis de l'avorriment,
no ho sé, no us afanyeu,
potser us caldrà la columna dels beneficis futurs.

Però el dia sencer que fuig,
no us enganyeu, no oblideu
d'anotar-lo
a la columna de les pèrdues més grans.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

Callar

Callar.        Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.

L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.

La corba infinita dels vincles.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

La rosa

Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,

estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,

tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.

–––––

Die Rose

Für Jan Rave

Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,

so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,

du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.

Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Deixat anar

Hi ha dies amb gargots
furtius entre les pàgines
nits de folis en blanc
que cerquen elegies
i de tranuita els mots
com signes eminents
calen en pensaments
embriacs i fugissers
que la mà no reté
a l'hora de tancar-los
en un full de paper.

Ester Xargay. Desintegrar-se. 2019

Epíleg de Margalida Pons

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018

Es xapa la fosca

ES XAPA la fosca,
es llesca la mar.
L'escata i la ploma
la nit i la sal.
El peix i el mussol
i gens de renou.
L'escata de plom,
la ploma de plata.
El peix és de bronze,
l'ocell és de fang
i l'horitzó es menja
els somnis d'antany.

De ...Els al·lotets, maquets, maquets... P. 295

Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal.

Amistat

Forja de cadena
tants anys confegida,

regust d'algues i salabror
en un mar de bonança.
Cap desventura
pot separar
l'amistat que creix,
el somni
d'uns mans encaixades,
d'un crit fidel
fins que se'ns emportin.

Albert Pera, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Obertura

a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora
ironia, com un passeig que s'enduu la mar un dia
apocalíptic de tants, una dentegada a la corfa seca dels
teus béns i dels meus, impetuosament invocant la teva
voracitat i la meva, furtivament, amb el bon ús de la
paraula, tal com diu la profecia i el cant

Francesc Pastor i Verdú. A mossos.2019

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2020

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Gemadet i ros

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Jacint Verdaguer, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Promesa a les neus

Promesa a les neus, promesa a les cendres
que disseminen els somnis, jo puc cabells
per fumar, per retenir com els vents. Cobreixo
d'or els fons cruels, les cases fredes enmig
de volcans. No menteix el cos. Fa ombra
i aparicions, petits forats i menys lloc.

——————————————————

Promise aux nieges, promise aux cendres
qui dispersent les songes, je peux cheveux
à fumer, à retenir comme les vents. Je couvre
d'or les fonds cruels, les maisons froides au milieu
des volcans. Il ne ment pas le corps. Il fait de l'ombre et des
apparitions, de petits trous et moins de place.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa. 2020

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés
Pròleg de Denise Desautels
Il·lustració d'Élise Palardy

Hivern

El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

Maria Beneyto, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Pròleg de Salvador Cardús

A cura de Jaume Subirana

Tanka de Nadal

No tot és festa.
Per Nadal també es plora.
Atenuem-ho:
fem que la pau perduri
i l'amor ens uneixi.

2006

De: Poemes de Nadal [Obra poètica inèdita]

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Peus

Caminant o corrent,
transporten
        tota la gent.

Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

Naturalesa de la passió

    La passió no és tant una emoció com un destí.

                                               Jeanette Winterson

la passió és un instant
que neix i s'empresona en si mateix
per esdevenir etern,
per travessar després
tots els models del temps:
les edats,
els eons,
les estacions;
la passió és un instant rodó, complet,
on sempre ja hi és tot,
i el seu futur és només desplegar-se,
al seu ritme imprecís,
tèrbol,
grandiloqüent,
forçant els sentiments a l'obediència,
cisellant emocions.

Francesc Josep Vélez. Els instants submergits. 2021

Premi de poesia Ventura Ametller 2021

A la meva mare

Vós heu estat, oh mare, sol perenne
d'amor que ha preservat la meva albada.

Pogués jo ser del vostre lent capvespre
el fidel reconfort, la pau daurada!

1917

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg d'Helena Mesalles

La font

Espitllant el blau del cel
i el volt alt de la gavina
la piscina cristal·lina
posa al clos fresquívol tel.
Raja la font subtilment
entre murtra llors i roses
i mil flaires delitoses
omplen l'aire a bastament.
A prop s'ou el mar bleixar,
el rossinyol li contesta
i és pels senys divina festa
entre aromes, cel i mar.

Nota del llibre: Aquesta poesia figura esculpida en la font
que l'Escala ha dedicat a la il·lustre escriptora,
en «El Clos del Pastor»

 

Víctor Català. Obres completes. 1972. P. 1503

La poesia

La poesia, com l'alegria, s'encomana.

             Com el camí, es va fent.

           Com la sang, circula a gust.
Com el paisatge, t'asserena la mirada.
Com l'amistat, t'acompanya cada dia.
La poesia, avui, ahir, demà i sempre.

Assumpció Estarriol i Alsius. Entre tramuntana i garbí : poemes. 2013

Il·lustracions de Josep Ministral.

Alba

La lluna és un dofí que salta a proa
de l'alba i dels recels. Mai no hauré escrit
quin groc, quina assutzena m'embolcalla
i em torna elemental com el seu cèrcol.
Però, darrera les cosmogonies
romanen les respostes més reals
i se'ns revela l'astre més profètic.

Antoni Vidal Ferrando. Bandera blanca. 1994

Pròleg de Vicent Salvador

Albant

Límpida, delicada i
tènue 

la llumera del matí
talla
les tenebres i 
les ombres de la nit.

A la platja,
muda i
silenciosa l'escumosa
boira
davalla de la costera.

A llarg,
fragorosament,
escumegen
les ondes
siguint-se.

Mòrbida, dolça delicada,
la rosada
carinya les fulles
de "carta velina".

Ara mateix
en l'ària,
resplendors de llumera
juguen tranquil·les

És albant !

1994  Secció A: 1ª

Flavio Iannelli, dins,

Atzur, or verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Recita Iacopo Riu

El vers i el cant

               A la memòria del poeta Joan Vergés

El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.

El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.

El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

A cura de Jaume Subirana

Pròleg de Salvador Cardús 

L'una sospira

L'una sospira, l'altra somriu com
aguantant-se el riure, de l'altra
els ulls pregunten sense preguntar
res a ningú. la d'aquí darrere s'ho
mira tot, a la que somreia se li acaba
escapant el riure, n'hi ha dues que
xerren fent cara de patir però
no pateixen, xalen. Una omple
els ulls de calidesa.

Enric Castanyes. A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. 2013

Edició de Cèlia Nadal

Ocells

Els teus ulls són ocells dins nius ombrívols.
Quan jo he tocat l'escorça de l'arbre,
s'envolaren cap a mi.

Ara em viuen a dins el cor
enfonsats pel fullatge espès del meu migdia.
Somni i oït és ara la meva vida
per als més amagats cants d'ocells.

__________________________

Vögel

Deine Augen sind Vögel in schattingen Nestern.
Als ich die Rinde des Baumes berührte,
Flogen sie auf und mir zu.

Nun wohnen sie mir im Herzen,
Tief im glühenden Laub meines Mittags.
Schlaf und Gehör ist nun mein Leben
Allen geheimsten Vogelliedern.

Christine Busta, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Nadala per als nouvinguts

Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Pròleg de Carles Duarte

Edició a cura de Mercè Ubach

Mar-Mare

La petitesa,
com l'univers empesa
cap als seus límits,
forja amb els seus contactes
formes d'amor a l'acte.

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008

Sempre

així hauria de ser per sempre.
per sempre.
el llibre sobre els genolls,
el foc a la vora
i el matí d'hivern
que anuncia la pluja.

que petita la paraula,
entre dos matins
o dues absències.
així hauria de ser,
per sempre.

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Escriure

Escriure:

la voluntat de ser
el clam.

Teresa Pascual. València nord. 2014

La tonada

Era una tonada
vestida de seda.
Anava pels aires
cercant una veu
per fer-se paraula
i dir coses belles.

Pareu bé l'oïda
per si l'apreneu!



Joana Raspall, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Magnètic

Aterrats per saber dir el goig,
per ser vençuts per la joia del grèvol
que neix al camall
dels éssers extingits.

Vam beure'ns el paisatge d'herba nounada?

Ara em sobra un tros d'argent
i no trobo cap obertura
on amagar-lo.

T'he escrit un mail molt llarg
on t'explico sense metàfores el que em passa.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Poema dels 16 anys

De vegades, noia,
et falta tot,
ningú t'entén,
tot és gris.

De vegades, noi,
pensar et fa mal,
els estudis,
el present i el futur.

De vegades es mira el cel,
va plovent,
i fa fred
dintre teu.

I de vegades, al matí,
bufa el xaloc
sobre la teva pell
i s'emporta les boires.

Aleshores, amb el cel blau,
tot és clar,
tot és bell,
una vida t'espera.



Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Primer segona

Al primer segona hi viu en Jofre. Voleu saber com és?

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no xiula, ni maula,
ni pot seure a taula.

Però quan serà gran
aprendrà a xiular.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no diu ni piu
i és molt caganiu.

Però quan serà gran
aprendrà a xerrar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que encara no sap dir
aquest dit és meu.

Però quan serà gran
aprendrà a comptar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no papa sopes
ni menja calent.

Però quan serà gran
aprendrà a bufar.

En Jofre és petit,

                       tan petit és
que no sap caminar
ni posar el peu pla.

Però quan serà gran
correrà amb peus i mans.

En Jofre és petit,
però quan creixerà...
Xiularà com ho fa el vent,
xerrarà com deu cotorres,
comptarà de mil en mil,
menjarà com un bacó,
i correrà com una llebre.

La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Totes aquestes teules

Totes aquestes teules
són marques antigues
que ens parlen en veu alta
i s'agenollen damunt del cel.

Potser s'esquedarien si no hi caminéssim amb compte.

Em van explicar que venien d'altres temps
i d'un mar del nord,
i que s'hi van fer solcs
perquè hi visquessin els dracs.

Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

La gallina

Per cortesia
de la gallina,
tens dins del plat
un ou ferrat.

Un tracte digne,
si ets agraït,
a qui et regala
li has de brindar:
que piqui grana,
potser algun cuc,
que vegi el sol
i que acluqui l'ull.

Si com un bisbe
t'has atipat,
tracta amb respecte
qui t'ha ajudat.

El gripau Estanislau ... i altres poemes. 2017

Il·lustracions: Clara Codina i Bacardí

Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia:  Susana Bacardí i Mayor

Tirant amb botes

Les botes que porto?
Són quatre vegades
les que hauria de calçar.

A poc a poc les ompliré.

Algú que és completament feliç,
què n'ha de fer d'escriure poesia?

Armand Virallonga. Des de terra. 2021

Pr.: Eduard Sanahuja Yll

Premi Narcís Lunes i Boloix 2020

Visca la vida!

Fem un cant a la vida, a l'alegria,
a la felicitat, al riure gros,
a l'amor foll que no coneix repòs,
al pit obert durant la travessia,

al desig d'ànima i al voler cos,
al joc dels nens i al dels que ho vam ser un dia,
a l'amistat, al fugir de la via,
al no tenir-ne prou sols amb un tros,

a l'aspirar a mil llunes en un cove,
a l'escudella fumejant a taula,
al gust rotund del pa i l'oli i l'anxova,

al dar relleu i no rompre la baula,

a la sorpresa que en du una de nova.

Cantem-ho junts, per'xò hi ha la paraula.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pr.: Feliu Formosa

Castellers

       Cada home duu un carreu
       per la torre més alta.

Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d'anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l'etern.

Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos: Olga Xirinachs

Inici

d'haver sabut
que tot era senzill
m'hagués parit
a mi mateixa

Rosina Ballester. Carta tancada. 2021 

Infant

Prop teu, infant, la nit
de desembre constel·la
el seu fred i tenebres
baixes.

Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.

Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.

Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...

Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...

Oh infant teu i meu!

Agustí Bartra. L'arbre de foc. 2015

Ed.: D. Sam Abrams

Ara!

M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.

Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.

La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!

1979

De: Vivències [Obra poètica inèdita]

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Pleniluni

Entre les mans em creixia el seu rostre.
I fou la meua pau
sentir que ser mortals és la presència
atzarosa de dues galtes tèbies
en pleniluni d'un instant
submergit als palmells.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Després de la tempesta de neu

Calma de després de la tempesta,
quan arriba a tot el volt la pau.
Sento veus, en un moment d'espera,
veus de la canalla, riu enllà.

M'erro, m'equivoco tal vegada,
dec ser cec, o m'ha marxat el cap.
Com de guix, com una dona blanca,
tot d'un cop, l'hivern, a terra, cau.

Des de dalt, el cel veu les parpelles
closes, mortes, amb admiració.
Tot és neu: el pati i cada estella
i, en els brancs dels arbres, cada brot.

Glaç al riu, i el pas, la plataforma,
bosc i vies, rasa i terraplè,
tot fixat en formes portentoses
sense arestes, sense res malmès.

I de nit, al trenc d'una alba nova,
surts del llit d'un salt i, mig despert,
proves d'encabir-hi, en una estrofa,
al damunt d'un full, el món sencer.

Com van ser esculpits troncs, soques i arbres,
i al voral del riu tots els matolls,
vols escriure el mar de les teulades,
la ciutat nevada i tot el món.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Carrer de Sant Francesc

Aquella botigueta tan festosa
que tenien els pares fa molts anys
en el carrer, ーavui de Santa Claraー,
era l'encís de tots els seus afanys.

Per a tothom tenien simpatia
i l'amistat era el seu gran tresor;
potser més que aleshores me l'estimo
i la guardo amb tendresa dins el cor.

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la dels matins del mes d'abril.

Guardes de mi, amb les primeres passes
les caigudes que solen fer els infants
quan surten al carrer, i amb poca traça
s'arrosseguen per ell de peus i mans.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no és ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres mans,
quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d'aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l'infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Agustina Rexach, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Paraula

La paraula refà
un món perdut. Conjura
ombres, ecos somorts,
i els eleva a presència
immediata. Tornen
els cossos que estimàvem
ーamb una lluïssor
d'aigua enllunadaー, els dies,
trenats, en el record,
com gallardets als pals
d'una nau fugissera...

Poesia: misteri
d'uns mots, que afaiçonem,
amb delit, en la calma
nocturna, noms que tenen
l'encant pur de la forma

o ーcontrapunt secretー
el ritme de la música...
Ambigua descoberta
de l'amorós designi
d'uns cossos, que abracem,
nus com l'aire, en la festa
dels somnis, raïm negre,
òrfic delit, paraula!

Jordi Pàmias, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció de Carlota Casas i Pep Paré

Il.: Carme Solé Vendrell

En arribar al llac

En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.

Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

VI Premi Miquel Bauçà 2021

Sonet

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Quotidianitat

Cada dia dibuixo una estrella
de cinc puntes, feta d'un sol traç,
com si fos un conjur o una màgia
que em domina i obliga la mà.
Només sé que no puc evitar-ho;
i és com si fos un símbol de pau
que manté dintre meu una calma
de mar plana i claror de cel blau.

2004

De Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pr.: Carles Duarte

Laberints de sal

Un llit de cel s'estén fins als confins
líquids de tanta llum que es vessa, nua,
damunt del fang en què la vida arrela.
La llacuna és l'almosta primigènia
on, lenta, es va gestant la immensitat
d'aquest mar dolç de riu, dels laberints
de sal d'un delta orfe d'alfabet.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

gessamí blau

 Una flor de gessamí blau enmig del verd.

La marieta

Una marieta,
llambreig de robí
troballa atzarosa
al mig d'un jardí.

Sis potes l'encasten,
la joia brillant;
l'herba l'encobria,
vermella i llampant.

De tant que m'agrada
la vull atrapar;
jugant me la poso
al palmell de la mà.

Per sempre a tothora
poder-la admirar,
a dins d'un flascó
la voldria tancar.

Però ella, que és llesta,
em fa pessigolles
i, quan no m'ho espero,
arrenca a volar.

El gripau Estanislau i altres poemes. 2017

Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

Plantar sobre la terra

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.

Montserrat Abelló, dins,

Paraula encesa : antologia de poesia catalana dels últims cent anys. 2012

Edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

El fred

           Per a Josep Maria Sala Valldaura

Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.

Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i 
sense esmentar-ne l'autoria.

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

La salut

Tot nen ha de tenir
una vida molt sana,
i una salut ben adequada.
Un nen no es mereix
cap crueltat
ha de viure amb felicitat.

La salut és molt important
per a viure fins a ser gran.
Recorda, la salut i la vida
és el més important
per al dia a dia.



De Dret a la supervivència


Poema col·lectiu, dins,

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Ed.: Gisa Mohr, Esther Puig

L'estiuet de Sant Martí

                                          A qui pateix la guerra


Escapat d'una guerra sens fi,
un novembre plujós i glaçat,
tremolant caminava en Martí
amb la capa, només, de soldat.

I, quan veu un pobret mort de fred,
mitja capa li dona i li diu:
«Repartim-nos l'abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d'estiu.

»I ja sé què faré, ¡ara ho veig!:
llanço al cel el meu tros: la meitat,
¡i així els núvols se'n van a passeig,
surt el sol i l'estiu ha tornat!».

I les gotes banyades pel sol
fan un arc: un somrís capgirat,
¡violat, indi, blau, verd i groc,
i taronja i vermell per la pau!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic. 2019
Il.: Montse Tobella

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Cada llengua

Cada llengua és un pont, però el nostre perilla
i poca gent el creua.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Il.: de la coberta: Llorenç Pons Moll

Aiguamolls

Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.

El rei s'emmiralla enlluernat.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.

i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.

Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

La saleta

                  Per na Mercè Massot

Redós plaent: «l'amor, l'amor, l'amor»
hi troba flors hivern i primavera,
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.

                       Febrer de 1944

一一一一一一一一一一一一一一一

                 Para Mercè Massot

Lugar de paz: «amor, amor, amor»

halla flores de invierno y primavera,

la patria mallorquina da claror
con aceite de antigua cantileja.

                      Febrero de 1944

Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006

Tr.: Jaume Pomar
Pr. i selecció: Sebastià Alzamora

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions:   Mercè Huerta

Desfici

Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat.

Manuel Forcano. Llei d'estrangeria. 2008

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.

Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

benedicció

trobaràs la llum

entre les arrels del temps.

et buscaràs al cor

de les paraules

i et trobaràs

dins del darrer revolt

de la teua ànima.

la terra per a tu

estendrà l'ordre infinit

dels seus camins.

seguiràs els camins de l'ombra

i de la mar.

trobaràs el temps on naix la terra,

on moren els somnis.

miraràs l'horitzó

i a les mans et floriran els dubtes.

seràs gran i et faràs petit

quan caiga la nit.

els crepuscles per tu

cantaran amb la veu fonda

dels volcans.

sentiràs la solitud del cel

i l'alè tèrbol de la terra.

sentiràs el silenci del cel

al cor de l'home.

sentiràs la llum del cel

al cor de l'home.

sentiràs l'aigua profunda

del cel al cor de l'home.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,

al ciment de la teva confiança,

al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,

i a l'arquitectura i plànols

que veig reflectits

quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Pica la pedra amb el martell

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa'n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l'escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l'esberla de l'esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l'ara,

com la pols innocent del temps,
pica fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica't cap endins,
excava la claror sobtada,
obre la pedra, obre l'obert.

Lluís Solà, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Cap al mar

Passar per sobre del pedrís que separa
la carretera del passeig marítim
retorna nítidament una cosa que fa molt que coneixíem:
el xivarri en miniatura ran de la costa.
Tot s'amuntega sota un horitzó baix:
platja escarpada, aigua blava, tovalloles, gorres de bany vermelles,
l'esfondrament fresc i reiterat de les petites ones amansides
sobre la sorra tèbia i groga, i a la llunyania
un vaixell blanc clavat a la tarda...

Sempre igual, tot plegat, sempre igual!
Jeure, menjar, endormiscar-se sentint els rompents
(parant l'orella als transistors, aquell so amansit
sota el cel) o amablement passejar amunt
i avall les criatures vacil·lants, amb farbalans blancs
i aferrades a l'aire enorme, o empènyer les cadires de rodes
dels vells encarcarats perquè gaudeixin 
del seu darrer estiu, tot això encara passa,
meitat plaer de cada any, meitat ritu,

com ara quan, content d'anar a la meva,
buscava a la sorra les Estrelles del Criquet,
o, més enrere encara, quan els meus pares, sentint,
la mateixa xerrameca d'estiueig, s'hi van conèixer.
Aliè a tot plegat, ara contemplo l'escena sense núvols:
la mateixa aigua transparent sobre els códols llisos.
mar endins els tènues i queixosos esgarips
dels banyistes llunyans, i també cigars barats,
papers de xocolata, fulles de te i, entre

les roques, llaunes rovellades, fins que les primeres
famílies comencen a refer el camí de tornada als cotxes.
El vaixell blanc se n'ha anat. Com un vidre entelat
la claror s'ha tornat lletosa. Si el pitjor
d'un temps perfecte és que no en som mereixedors,
pot ser que tots aquests, per costum, facin ben fet
anant a la platja malgirbats
cada any, educant els seus fills gairebé
amb pallassades, però també ajudant els vells, com cal.

Philip Larkin. Finestrals. 2009

Traducció i pròleg: Marcel Riera

Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019

L'altre barri

Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:

Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.

El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.

I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.

La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.

Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap deu respon.

Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció: Gemma Casamajó i Solé

Esfinxs desafiant l'atzur

Esfinxs desafiant l'atzur,
les eugues desnuen la seva crinera d'alabastre
i s'emporten en la fugida
el camí de Sant Jaume.

─────────

Esfinxes desfisant l'azur,
las ègas an desligada lor criniera d'alabastre
e empòrtan dins lor fugida
lo Camin de Sant-Jaume.

Aurèlia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Tr. i pròleg: Albert Mestres

Cos obert

Quan m'abraces no m'encercles.
     Salte, sure, brille vivíssima...
La llum brolla del nostre interior com en un castanyar.
     Me'n dones la llum i l'aroma...*

*En algun dels seus papers Maria Xosé Queizán té escrit
que la llum d'un souto, «castanyar», és la llum més bella.

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Antòlegs: Fátima Rodríguez i Xavier Queipo

Traducció, referències i notes: Manuel Costa Pau

NASA

Ah! La ciència sense humanisme
és lletra morta. Viu o mort, un roc
no pot ser filtre del discurs del foc,
oracle que es transmet vora l'abisme.

El darrer mot és sempre l'egoisme;

foguera i olivera semblen poc
als qui no saben els lligams del joc
i fan dels somnis l'únic realisme.

Sequaços, regle en mà, mouen l'atzar
i ignoren el sentit de la florida.

Afirmo contradir-me com el mar,

però amb les rels posades a la vida.
Els savis al servei del militar
es perden en un clos sense sortida.

Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

De la terra els bells dons

Però el més nin de tots,
                           mou els fruits, radiant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen:
i quin obrir-se els ulls
                           que miren i no es cansen,
pel bellugueig vermell que tenen al davant.

          Josep Carner. (Els fruits saborosos)

De la terra els bells dons
      la bona fruita.
El daurat albercoc,
      pera madura,
cireres a penjolls,
      cors de maduixa,
mandarina, dolçor
      que no afeixuga.
Els préssecs es fan or,
verd glauc la pruna,
a la magrana estoig
de gemmes púrpura.
El raïm el bon most;
les figues, sucre.
Són les taronges, sols;
la síndria, lluna,
les nesples xuclen grog
      a la menuda.
Cadascuna un color
i un tast en cadascuna.
Voleu millor tresor
que el de la fruita?

Montserrat Vayreda: Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.

I entre mi jo, és a dir, paraules,

formes indecises

que cerquen un eix que

els doni pes, un sentit capaç de contenir

la seva innocència

una veu una paraula a la qual agafar-se

abans d'esmicolar-se

contra tant de silenci.

Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;

si tens orelles prou íntimes

pots escoltar el seu cor

que batega sota la paraula de la teva existència,

entre el cap a tu i el més enllà de tu.

Tu ets allò que les teves paraules senten,

sents el teu cor les teves paraules el teu cor?

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.

Fragment del text.

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Els contes

Patufets i gegants,
prínceps i reis antics,
animals que enraonen
i volen ser-hi amics.

Viuen en les paraules
del qui conta rondalles
o a les pàgines belles
dels llibres de contalles.

Si n'escoltes els contes
i t'agrada llegir,
la màgia del seu món
amb tu voldrà venir.

p. 116

Miquel Desclot, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Os contos

Os ananos e xigantes
as princesas e mendigos,
mesmo os animais que falan
queren ser os seus amigos.

Todos viven nas palabras
dos contadores de contos
ou nas páxinas belidas
dos libros marabillosos.

E se escoitas os relatos
e ademais che gusta ler
a maxia de cada conto
estarà en ti tamén.

p. 117

Antonio García Teijeiro, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Ipuniak

Ipotx eta erraldoi
printzesa eta txiro,
abereak hisketan
haien lagun aldiro.

Hitzetan bizi dira
kontalariarekin

edo orri ederretan
liburu irekiekin.

Ipuinak atseginez
irakur bazenitza
haien magiarekin
jantziko zaizu hitza.

p.118

Juan Kruz Igerabide, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Los cuentos

Enanos y gigantes
princesas y mendigos,
animales que hablan
quieren ser sus amigos.

Viven en las palabras

del contador de cuentos
o en las páginas bellas
de los libros abiertos.

Si escuchas sus relatos
y te gusta leer
la magia de los cuentos
estarà en ti también.

p.115

Ana María Romero Yebra, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il. : Tesa González

Tren

Aquest tren efectua parada
a totes les estacions del seu recorregut
aquest tren estirant-se per l'Horta
per Morvedre i les Valls
per la Plana
i s'atura
a totes les estacions del seu recorregut
i ho escoltes i saps que es farà llarg
i ho escoltes i t'agafes al diari
i de tant en tant guaites per la finestra
i constates
el Picaio hi és
i Espadà
i Penyagolosa
guaites per reconfortar l'esguard
sobre l'espill de la mar
et baixes a la darrera
quan aquest tren acaba
el seu recorregut.

Alexandre Ros i Ros, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012

El ratpenat

Tot el dia capgirat.
Ai, ai, ai, quin mal de cap.
Sempre tinc la sang al cap...
Amb raó soc rat penat!

Vaig per l'horta esperitat
a l'aguait d'algun mosquit
rondinaire i despistat
perquè em faça bon profit.

Soc parent del Vampiret,
i també del comte Dràcula.
Per això tinc bons ullals
i unes ales sense màcula.

Però soc més dissortat
perquè no veig sol ni lluna.
Soc un pobre cegallós:
no m'hi veig ni amb una lupa!

Sort que tinc bones orelles
que m'ajuden a sentir
els perills i els sentinelles
que em voldrien atrapar.

Però no tot és roí:
el València club de futbol
em té sempre al seu escut.
Si és que soc un xic sabut!

Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure. 2014

Il·lustracions: Luis Demano

Decibels

La victòria,
la victòria vertadera,
no es crida als quatre vents:
es canta a cau d'orella.

Irene Gómez Diéguez. Intent de poemari. 2021

Premi Amadeu Oller 2021

Lesbos

En qui si no en vosaltres,
companys de l'esperit que escolta,
pot descansar
el torbat pensament
meravellat per la llum
de tants herois silents,
germans del món sencer
que deixant país i por
amb mil cors per a qui no en té,

coratge expert i risc que salva,
errants, a flor de pit,
creuen camins amb cor ardit
i solquen mars,
la pau per vela,
deixondint, mantenint, rescatant,
la vida tota.

III

Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019

Pròleg: Víctor Obiols

Escriure versos

Escriure versos:
una necessitat de l'esperit,
improductiva,
aleatòria,
més aviat difícil,
que exigeix temps,
vida viscuda,
dosis d'aïllament,
lèxic,
metàfores,
ritme,
rima, a voltes
ㅡrima masculina,
rima femenina,
rims maridats,
falses rimes
tirallongues monrimes...ㅡ
apariats,
estrofes,
creuaments,
encadenaments,
alternances,
cesura...
Sort que el poeta neix que, sinó,
se'n faria l'estella!

Pilar Cabot. Els versos obstinats. 2003

Pròleg-entrevista: Jacint Sala

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.

Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

Obra d'art

Quina mà creadora
fa estranyes figures,
arbres de llum,
amb el pinzell del temps?

Quin artista fa, de l'arc de Sant Martí
paleta de colors,
aquarel·les després de la pluja,
i dona moviment als núvols que fugen?

Quin pintor ha deixat
aquesta posta de sol,
targeta d'amor als nostres ulls,
abans que la son no els tanqui?

Qui no ha fet l'ullet a les estrelles,
en veure la intensitat de la seva llum
en la pissarra de la nit, pensat que hi ha
algú que ens mira?

Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,

en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,

a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,

i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;

que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,

oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.

Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.

Aigua mansa

Deixar estar les coses
rere nostre
com a farina menuda
que resta entre els dits
o permetre que passin
com arena del riu
en el garbell.
I la vida pel mig.
Com s'escola.
Dir gènere humà:
poca traça, fer l'orni.
Tot eren imatges
per a fer-me una mica
a la possibilitat de perdre,
a la impossibilitat real
del joc de paraules.
Desig, desesper.
Tot es pot evitar
i tanmateix quantes coses
fetes per a durar
són abandonades
per covardia o per incúria.

María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Traducció: Manuel Costa-Pau

Perla del dia

Els meus records s'han esvanit.
A la tardor la vinya s'enrogia
i la perla del dia
ja reposa en les ombres de la nit.

El pensament que jo voldria
mostra sols a moments sa resplendor.
Mon esperit el guiaria
i no el retroba en la tardor.

L'hora s'escola i l'home sempre espera.
Cada esperança el ve a rejovenir
Res no podria detenir
el desig d'una primavera.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

El temps

 Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat.
ーja ha quedat enrere després de la lecturaー.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa. El Saltamartí. 1969

El petit repòs

Afuada, la llança
que t'obrí el costat
on reposem del combat
amb qui ens feres germans,
sagna i sagna,
ara i adés,
fins que morin els anys.
Mestre de tots
que tens noms diferents,
però un cor igual
per a qui et busca
i t'estima, sense saber-ho,
allunya l'odi
que morí amb tu
a l'arbre sagrat
que aguanta
la volta del món
perquè et celebrem,
reconciliats.

Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019

Pr.: Víctor Obiols

Mans-llavor

Un record-ungla
furga inclement
amb tardor en la mirada.

Tem les ferides
en la tornada inútil
a l'interior de les pèrdues.

Continue en el camí
netejant els pensaments.

Continue en el camí
dibuixant color en la mirada.

Continue en el camí
obrint badalls per al somni.

Continue en el camí
famolenc de tu, de vosaltres.

Amb temps d'arrels
espere en les paraules
mans-llavor
plena de matinades.

Antonio Martínez i Ferrer, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012

És difícil d'entendre

És difícil d'entendre la tribu,
pertànyer-hi sense ser-ne devorat.

Primer fou possessió,
érem seus ja abans d'arribar.

Els ocells sobrevolen tempestes,
les mateixes que destrueixen
les seves ales contra les reixes.

És difícil la tribu, dur el seu nom.

Jo podria vessar tota la meva sang.

L'amor és salvatge.

─────────────────

É difícil entender a tribo,
pertencer sen ser devorado.

Foi primeiro a posesión,
eramos seus antes da chegada.

Os paxaros esvoazan tempestades,
as mesmas que destrúen
as súas ás contra as reixas.

É difícil a tribo, levar a seu nome.

Eu podería derramar todo o meu sangue.

O amor é salvaxe.

Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel

A tu

A tu,
que estàs fet
per ser presència viva,
passatger dels llavis,
frec de la pell,
hoste del cor,
si te'n vas
quina feinada em deixes!!

Xelo Llopis, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Bruixes d'ahir

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria-Mercè Marçal, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Ed.: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

Quan de bon dematí

quan

        de bon dematí
baixa el primer veí
que encara el dia és fosc
jo li escolto el trepig

temerós

             des del llit
i el crec un lladregot

─car baixa tanmateix
com després d'un malfet
talment comptant les passes
a voltes com corrent
palpentes

                per l'escala

ara ja arriba a baix
i aixeca el forrellat
de darrera la porta

─si es sent el vigilant
sembla que s'ha aturat:
com si amagués la roba
que haurà pres del terrat

─un bon farcell
                         i nova─

s'obre el balcó de dalt
i és l'Antònia qui es plany:

─pare, us haveu deixat
el paquet d'esmorzar
valga'm Déu
                     i quin home:

encara el vigilant
amb el bastó flamant
va tustant les llambordes

Relat noticier i casolà, on el poeta fon la realitat
d'un veí matiner, que es deixa l'esmorzar, amb
el personatge fantasiós d'un lladre de roba estesa al terrat. 

Joan Salvat-Papasseit. La Gesta dels estels ; el Poema de la rosa als llavis. 1997

Edició: Lluís Busquets i Grabulosa

Rient, rient, contra tot pronòstic

Al cos el perd el seu mal cap
farcit de mots i frases fetes
refranys a l'engròs i dites
a la peça i a ulls clucs patacs
de signes i avalots de lletres
a l'encesa que eclipsen noms
i verbs i escometen raons
de pes i ordre sobre el magí
que barrina el que no cal
entendre en saber perdre el temps
de vista i els papers i el món
sense estreps pel camí traçat
a peu cames ajudeu-me
a alçar la corpenta i contra tot
pronòstic fer un cop de cap
de cor a pensa plantar cara
i a les penes queixalades
bo i deixant-hi les dents rient rient.

Inèdit

Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 187

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné

Un home reparteix...

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret,
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que

un home reparteix fulls clandestins.

Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

Al fons del pati

Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran de la finestra, cada estiu les flors envaeixen l'espai,
perfumen els ulls, la pell.
Es fan llegenda.
Des de l'indret més llunyà, més aliè,
l'olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l'infant que vaig ser.

Zoraida Burgos. Absolc el temps. 2013

Llegir

Llegir també és una manera de suportar el desfici de no escriure.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

trobo a faltar

trobo a faltar els dies en què els meus amics
sabien tots els detalls trivials de la meva vida
i jo sabia tots els detalls trivials de la seva
l'edat adulta m'ha pres aquesta coherència
aquest nosaltres
les passejades al voltant de l'illa
les llargues converses quan estàvem
tan perduts en el moment que ens era igual l'hora
quan guanyàvem i ho celebràvem
quan perdíem i ho celebràvem encara més
quan només érem criatures
ara tenim les nostres feines importantíssimes
que ens omplen l'agenda ocupadíssima
comparem calendaris només per quedar per fer el cafè
que al final algú acaba cancel·lant
perquè ser adult és estar massa esgotat
per sortir de casa la majoria de dies
trobo a faltar saber que abans pertanyia
a un grup de gent més gran que jo
pertànyer-hi em feia la vida més fàcil de viure

- nostàlgia de l'amistat

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció: Bel Olid

Llavors

 "If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
                                 Bruce Springsteen

Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.

Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019

La pluja que cau

La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

És la tardor

És la tardor:
un núvol se m'acosta,
blanc i esponjós,
sense doblecs ni arestes. 

Omplo la pàgina 

d'interrogants. 

Com un joc, em plau 

la corbatura dels signes. 

Potser ara, quan sigui en ple 

hivern, n'arribi a trobar 

la resposta. 

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Il.: Roser Bru

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)

Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

La platja a dins les sabatilles

           Als meus avis

Escombraré el balcó
i us portaré la sorra
a dins les sabatilles
que us dormen sota el llit.

Així, quan us lleveu,
trepitjareu la platja
que ja mai més veureu.

Sílvia Bel. L'esbós. 2010

Il·lustracions: Alicia Billon
Pròleg: Maria Àngels Cabré

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.

Capvespre de la lloança,

la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!

L'Esperit hi posa rel

i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle

la boca se'm torna mel

i em fa transparent el rostre

la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.

Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci
i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les
i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,
en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Vent

Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.

Xiula en els matins clars
Il·luminant cases i horitzons,
Encrespa l'aigua a les fonts
Mena la gent a resguard.

Després, cansat s'adorm i un estupor
Pren les coses, com després de l'amor.

Attilio Bertolucci. Porta'm amb tu = Portami con te. 2021

Selecció i traducció: Marta Vilardaga i Josep Porcar

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;

s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;

que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.

Víctor Català. Llibre blanc - Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses

Somni

Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...

Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.

Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.

Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010

Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.

Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

Com un jardí de l'abandó

La teva pell
com un jardí de l'abandó
amb moltes flors a dins.

Dius: ㅡM'agraden els teus cabells llargsㅡ

A la conca de la teva mà
la clau d'una casa desconeguda;
la dels teus avantpassats.

Dius que els porticons han perdut el color,
com les velles tortugues que atapeeixen el mar.

Has despullat els teus ulls
a la meva espatlla.

A l'hora de la pregària,
hem dibuixat ocells
amb l'ombra de les mans.

Em parlaves d'arbres
que obren les fulles
al clar de lluna.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres