Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya
alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol
adient per posar a prova aquest consell. Perquè
aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé
perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi
l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per
comprendre el món. No per gaudir-la. O més
ben dit: no tan sols per gaudir-la.
(Fragment)
Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995
|
 | ||
Torbido lago ove affuisce il cuore. Tu que tan fidelment on floriren les roses Del desig ara em regues els saules de l'enyor, Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges, Estany enterbolit on aflueix el cor: L'alta ombra del germà de callada tendresa I aquells ulls de l'amat irisats de claror. Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990 |
 |
| D'un llibre estès,el gest vermell de sang que esdevé flor, la rosa oferta que aculls com una mà que, generosa, es lliura. Sant Jordi és el soldat de Mitilene, el màrtir de Lydda, l'heroi crescut dins la llegenda que les generacions escriuen amb traços ben diversos, i és un alè incansable que lluita contra el drac i ens n'allibera. Sant Jordi és l'aventura i el destí. Ni el cavaller ni el poble no claudiquen. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.
 |
| Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. (Fragment, p. 67) J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979 |
 |
| El meu poble és un tresor petitet, airós, alegre, Aiguafreda té per nom, fins el nom és una festa. Té rius i fonts d'aigua clara té valls, té cims i muntanyes i el que és més important una gent molt ferma i sana. El qui a Aiguafreda arriba i és per primera vegada, avui se sent foraster demà ja se sent de casa. El meu poble és un tresor, qui el coneix no se n'aparta com Aiguafreda, senyors, no en trobareu cap més altre. Carme Parella i Mas |
 |
| Així és l'amor com a passió de l'ànima. Plotí, Ennèades, III.5.1 Al límit del no-res, dins el somni en què som i en l'alè transparent que ens uneix a la vida ens mou l'amor a uns ulls, al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols, al desig una pell que besem amb deler, a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs. I aquest jo lentament construït, ja oblidats del destí, torna al món, en què tot conflueix. Carles Duarte. El silenci, 2001 |
Arbres, ocells, ulls,més alta.
clouen les parpelles encegades.finestres
les paraules.
 |
De la terra que s'obre, de la tija espiral que s'enlaira, de mans xopes de llum, d'uns ulls lents dins la nit d'una aroma d'onades, es congria el color dins la pedra, una creu, una espurna que esclata en pètals de ceràmica. Entre uns plecs minerals, emergeix una imatge sorgida d'un somni. La matèria es transforma, es desclou una flor. Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997 |
 |
| Si pogués sentir altra vegada aquell amor incandescent, que trenca qualsevol miratge, i fa que tot torni a tenir el seu pristi encant. I estimar-te fos així de senzill, com respirar, vora la mar en calma. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
| El carrer, que sigui ample -amb senyals sense tatxar-hi les pilotes. L'aigua, corrent -però font avall. La llum, pel dia i, de nit -la lluna. Aprendre a guisar estofats. Saber-se cosir els traus i plantar una tomaquera. Que ningú 'gafi atacs de nervis perquè la taula ens balla. I a les cases, per favor, que hi visqui gent -i no el silenci terrorífic de l'espoli. Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011 |
