Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Dedicatòria

Aquí tens un ocell,
no de paper,
sinó de temps viu.

Mira'l: s'aboca
a l'aljub fredobscur
on et deixen de costat
els colors.
Escolta'l: t'invita
a volar
de part meva.

Perquè hi resti
el color més entonat
de la teva pestanya i la teva camisa.

Perquè se'n vagi
l'aflicció més trista
de la teva boca i del teu cabell.


Varda Fizsbein, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia femenina. 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Versió al català: Teresa Costa-Gramunt

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

Cultura

No tan sols en els llibres
es troba la cultura,
sinó també en la traça
amb que es trena un forc d'alls,
s'aparia una xarxa
o s'esmola una dalla...
en tot allò que és obra
de la ment i el treball.

A impuls del pensament,
en qualsevol instant
un simple fet canvia:
posant-hi joc, és art;
posant-hi amor, poesia.

Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran

Matemàtiques

Ser conscient del teu cos

amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot
menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens
abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

En veritat

                    Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102

Edició: Mireia Vidal-Conte
Traducció: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pròleg: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕
"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

Les botigues amigues

                          al Carles i l'Àngels.


No remenis els somnis
a la paret de pedra.
Cada nit, para taula
per les mans encantades
que remouen terrissa
a les dotze tocades.
I alçaran algun vidre,
el més blau,
el més dolç,
per celebrar l'estada.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : (Tarraconis vrit amor). 1978

Coordenades

Viure connectats
molt a la vora
o a anys llum
però deixar d'estar.

Deixar d'estar contents
o dolguts
deixar d'estar desperts
o dormint
deixar de compartir
o d'amagar.

Tan sols ser,
només ser per ser.
Ser perquè siguem
Aquesta seria, crec,
la millor manera
d'estar.


Anna Fernández. Cova, 2019
Il.: Judith con H

Gotes de tinta

Quan obro un llibre sé que el temps s'atura
i cada ratlla escrita és el passat
que s'estira fins al punt i seguit.
Els versos que llegeixo es descabdellen
lletra rere lletra, síl·laba rere
síl·laba cap al futur que s'estira.
Un llarg enfilall de milions de pàgines
em tiba, com un cordó umbilical
per on m'arriben la sang i la limfa,
un intangible esperit de la vida.
Cada lletra que llegeixo s'assembla
a aquesta sang que en tinta es coagula.



Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

A casa dels avis

A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.


                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Carrera

Sortir a córrer
pel gust de fer-ho.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
      Triscant pel bosc, fent drecera,
      el cor s'anima i s'accelera.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
Millor córrer per plaer.
No cal l'estrès i el patir
que algunes persones gasten
             per guanyar i competir.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018

Il·lustracions de Gibet Ramon.

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria. 2003

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia. 1995

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,
de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,
arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.


Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,

saps el cel, ell, com el vol?

De pedaços de colors

cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló

el ministre de l'Estat,

les cases foren de nata

amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,

que m'ho ha dit un que ho sap,

a qui tingués mals pensaments

la llei canviaria el cap.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Petit poema per acompanyar un ram

Estimat / estimada...
            Abraça aquest ram
            amb alegria i ventura.
            Ell acull el nostre amor
                         i els colors de la natura.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar
                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.



Fragment.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

Herbolari

La sàvia senyora Natura,
        amb amor, experiència i cura,
ofereix un munt d'herbes
que no asseguren el guariment
        però alleugereixen el patiment.




Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018
Il.: Gibet Ramon

Les paraules

Vull paraules que es moguin,
que surtin i s'enredin.
Paraules que no morin
ni s'aprimin, ni es perdin.

Com versos amb ales blanques,
creuin l'espai en estols
i nidin en noves branques.

Paraules mudes, d'encís,
que flotin a l'aire, denses,
i omplin a cada incís
els silencis, immenses.

Necessito la veu suau
i la paraula justa.
Necessito dir xau xau.

Que sigui un crit transparent
d'alta densitat, però voli.

Però més que rauxa brogent
vull que tu m'entenguis quan m'escoltis.


————————————————


Quiero palabras que se muevan,
que salgan y se enrollen.
Palabras que no mueran
ni se adelgacen ni se pierdan.

Como versos de alas blancas,
crucen el espacio en bandadas
y aniden en nuevas ramas.

Palabras mudas, bajo hechizo,
que floten en el aire, densas,
y llenen en cada inciso
los silencios, immensas.

Necesito la voz suave
y la palabra justa.
Necesito decir chao chao.

Que sea un grito transparente
de alta densidad, pero que vuele.

Sin embargo, más que arrebato rugiente
quiero que tú me entiendas cuando me oigas.



Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

Breus

Vam collir junts unes espigues,
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
            Que breus que fórem,
carrera de sargantana
per un mur.

Ara, després de molts anys,
m'arribo a aquests records
com qui desembarca en una illa solitària
i només s'hi queda
el temps dels pocs mots
d'aquest poema.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

¡Que venen els marcians!

                               A qui accepta a tothom


Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.



*Però pronunciat ràpid.


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella


Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»