Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,
altrament efímer,
perquè perduri
en el record
i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Les brases que no cuides
són la cendra fredíssima
que un matí trist d'hivern
t'esgarrifarà l'ànima
i t'assecarà el pa.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.
Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.
Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.
Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.
Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!
Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.
No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.
Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.
Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.
Eva Fernández Blanco
Pseudònim: Floquet
CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia
Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.
Carla Marco. Vivàrium. 2024
Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.
37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024
La llum s'és apagada en mon esprit...
lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.
Tot reposa en lo món entenebrit,
les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.
De l'esquelet d'un arbre retorcit,
un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.
Un angelet traidorament ferit
per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.
De la vora del foc on s'ha tollit
duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.
A dins del menjador, fred i humit,
dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...
La mort sembla regnar en l'Infinit,
i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.
Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!
De: Policromi
Aprofitem la joia
d'un altre naixement
per reforçar l'amor
que ens uneix uns i altres.
Per poder ser feliços
només cal estimar.
No perdem l'esperança!
El Nadal és etern.
2009
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
Lluna nova, peix al cove,
quart creixent, gep a ponent.
Lluna plena el mar remena,
quart minvant, gep a llevant.
Quatre cares té la lluna,
dues com grill de llimona
una que ningú no ha vist
i una de cara rodona.
Núria Albó
De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d'una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d'amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
Cèlia Sànchez-Mústich
Es troba en el llibre:
T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002
A cura de D. Sam Abrams.
a l'Arno amb infinita tendresa...
Miro avall
i no et veig el fons,
s'escampa com el gram.
Miro lluny
i no et veig la fi,
s'escapa com un peix.
Però ja m'he submergit,
bussejant,
i t'he vist la foscor,
profundament.
No pateixis: és clara com l'aigua.
De: L'oscilació de l'onada.
Anna Fernández. Partir. 2022
Il·lustrat per Judith con H
Epíleg de Lluís Calvo
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Aquest camps sense una planta
aquests ceps que semblen morts,
seran blat, per primavera,
seran vi, per la tardor.
Ferran Agulló
De: 36 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I5)
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
I
A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.
A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.
XX
El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.
XXI
He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.
Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.
He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.
Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005
Premi Amadeu Oller 2005
L'abisme em reconeix.
Els meus extrems el reconeixen.
Als marges del jo
hi guardo
els amants prohibits i la força
imantada que m'hi llança.
Realitats com coves sepultades.
Amoroses curacions.
Hi ha secrets que,
si fossin compartits,
serien miracles.
Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s'escola enllà de tu en el dia d'avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m'emmirallo en els més cecs deutors.
i em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l'ombra del meu mal.
Maria Mercè Marçal. Llengua abolida (1973-1988). 1989
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler.
També es troba a:
«On fer-hi cabre déu»
Dones i religió
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Cascabel de noviembre
ANTONIO CABRERA
Ha tornat el pit-roig
al meu pati d'hivern.
I tot l'enyor s'ha fet de sobte llum.
Me'l mire, quan no em mira,
com saltirona entre els cossiols
tan breu en el seu ara:
petit cor meu content.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
43è Premi Miquel de Palol 2020
El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!
Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.
Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.
De: Arpegis. V. Constatacions.
Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004
Introducció de Feliu Formosa.
També els trobareu en el llibre:
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021Pròleg de Carles Duarte
ella es dibuixa
una dona que es corda el vestit
espatlles nues
pell negra
mans negres
braços negres
cap negre
sense cabells
sense rostre
sense ulls
un llarg vestit daurat
el títol
autoretrat
———————————
Duonna liand sieu vstieu
ella as pittüra
üna duonna liand sieu vstieu
spedlas nüdas
pel naira
mauns nairs
bratschs nairs
testa naira
üngüns chavels
üngüna fatscha
üngüns ögls
ün lung vstieu d'or
il titul
autopurtret
Jessica Zuan. Stremblidas e s-chima = Tremolors i escuma. 2023
Traducció i epíleg de Dolors Udina i Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Mützenberg.
(Edició bilingüe romanx / català)
Tu mira aquest tudó.
No hi ha ressentiment.
Jo també he viscut a les branques.
Recordo la dolcesa penetrant,
l'empara de la fusta viva.
Recordo l'arbre com un ventre.
El món és una arrel.
Al final tot acaba
tenint sentit.
Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019, Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.
L'estació es fa més fosca
quan s'encenen rectangles
de llana i de mimosa.
Els vagons de la nit
gemeguen als extrems
de l'orella cansada.
Que dormin les gavines
i així les mans de l'ombra
s'inventaran paisatges.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos: Olga Xirinacs
Pròleg: Josep A. Baixeras
Volem deixar d'estimar-vos, amics
de l'escola, companys de feina. Pares:
ens agrada imaginar com decebre-us,
amagar-nos després, en el consol.
Comptar quantes vegades són enganys,
i quins de vosaltres ens descobriu.
Permetre escapar tot el que hem après.
Fundar una pròpia, única, lògia.
Anna Pantinat. Construcció de la nit. 2013
14è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, 2012
També es troba a:
«Per què sempre en nom del pare?»
Sobre el pare i el patriarcat
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
I si tinc les entranyes
arrelades a la terra
i el meu cor mira
sempre cap al cel,
quin mal faig?
No em digueu
com he de ser dona.
Pròleg: D. Sam Abrams.
També es troba a:
«Jo soc aquesta dona»
Rols i mandats de gènere
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
No hi tornaràs al regne abandonat,
als corriols de juny, al rierol ombrívol
sota el dosser dels castanyers verdíssims,
al racó humit on creixen les maduixes,
als marges clars on els pèsols d'olor
s'enllacen amb vidalbes, fan garlandes
amb xuclamel, corones per una dansa antiga.
Deixa que tot s'esborri i una alba de desficis
clogui els miratges, que se't tornin pàl·lids;
que Oblit pugui embassar-te les prades perfumades,
la clariana de les herbes folles
on el concert de l'abegot tesava
els projectes feliços: deixa que tot s'esborri,
que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.
Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001
Vet aquí que la nit i el dia
no s'han pogut enamorar,
encara que els agradaria:
quan l'una ve, l'altre se'n va!
Versió de Miquel Desclot a partir d'un text de Joxan Ormazabal.
Es troba en el llibre:
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Il·lustracions de Mercè Galí.
Diu l'escriptor
quan se'n va a dormir:
demà m'agradaria
trobar sota el coixí
una nova paraula
i poder-te-la dir.
De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.
Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.
A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.
La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.
Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.
Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.
Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.
Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.
Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura
un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.
Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.
I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.
Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
OBRO la còmoda i trobo la definició de tendresa
per la lletra m: els mocadors amb les inicials bro-
dades, olor d'espígol, ben planxats i plegats en
quatre com es plega la llum cada nit en els qua-
tre punts cardinals. Obro els calaixos i regiro els
objectes per tal de trobar-los quan no els busqui,
per tal que la sorpresa m'estrenyi contra el seu
pit immens d'àvia bondadosa.
18
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006.
Heu vist?
Hi ha un sol ixent imparable,
tanca les nits de cridòries,
de freds rous inerts estèrils
i de vols d'ocellassa furtiva.
Però més enllà encara,
encén matins lluminosos
transparents i fèrtils
seguits de tardes de collita
i flaires de farigoles,
ben nostres.
A la fi dels camins
no hi ha crepuscles,
ans al contrari,
tot retorna ordenadament.
De: Preludi
Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024
Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.
Estendràs el vestit a contrallum.
Minúsculs foradins de brodaria
dibuixaran damunt la teva pell
perles de mel i pètals maragdins
de música trontolladissa, fràgil,
com un calidoscopi vegetal.
Feliç aquell qui, enmig de la misèria
envaïda pels cucs de la tardor,
sap com trobar l'empremta de la vida.
De: Sapiencials, 13
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.
No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.
En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.
De: #un altre món
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.
Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.
Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.
Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.
Dolors Miquel. Aioç. 2004
Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.
Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
la música
escrita a la ferida de la veu.
Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.
Paolo Ruffilli
Traducció: Assumpta Camps.
Aquest poema es troba al llibre:
15è estival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Direcció del Festival: Àlex Susanna.
Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.
La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.
Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.
De: VII. Des del retorn
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller 1989
L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.
Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.
Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.
Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.
Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Si podia donar-te et donaria
quatre potes ben sòlides —quatre—
per trepitjar la terra que trepitges:
l'una de vent, l'altra feta esperances
i dos peus d'elefant per a l'angúnia
que porta el vent de dalt.
Mari Chordà. Umbilicals. 2000
Presentació de Conxa Llinàs Carmona.
Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.
Eva Dénia
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
A Maria Àngels Anglada
És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.
Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.
Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.
Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.
Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.
Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.
Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,
Joana Raspall. Jardí vivent. 2010
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.
Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.
Esther Serra
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí.
DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.
Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.
Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.
34
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006.
Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.
Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes.
Un arbre creix i no li preguntem per què.
Text de Eugénio Roda.
Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.
Traducció de Laura Borràs Dalmau.
I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.
No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.
Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!
30 de març de 2004
Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments : Antologia poètica. 2007
És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.
——————————————————
È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.
De III. Trobar la vena.
Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016
Traducció de Joan-Elies Adell.
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
De: Vida diària (1963).
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002
Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.
Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.
La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.
Bejan Matur. Al seu desert. 2012
Versió d'Albert Roig.
Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.
Olga Xirinacs
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Planto un grapat de lletres
com si fossin llavors.
I quan en surti un llibre
el llegirem tots dos.
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
A Maria Perxés
Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;
de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;
de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;
dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;
dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.
Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.
Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Soporta la ira del cierzo
igual que un barco a la mar.
J. A. Labordeta, La savina
Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.
Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.
Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.
Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.
Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.
Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.
I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.
I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.
L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.
La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.
Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008
Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.
La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?
El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?
Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?
De Paradís (1931)
Tomàs Garcés
També es troba al llibre:
Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021
Selecció i pròleg de Josep Pedrals.
Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.
Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
He trencat amb el passat,
he desat llibres i pensaments.
Ja no existeixen
i han estat matèria:
la percepció de l'ego.
A les lleixes hi resta el coneixement
de la consciència: del que soc.
De Oasi. P. 57
Viqui López-Amo Calatayud. De ser en el cos. 2020
Il·lustracions de Montse Utset.
Postfaci de Roger Costa-Pau.
Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.
Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.
Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.
Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.
1944
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.
Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.
V
Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)
a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora
a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat
a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà
a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient
en la part més desesperada de desembre
vam clavar una tija d'ametller a la terra i,
contra tot pronòstic, va agafar.
no li va importar ser més petita que la gebrada,
i arribat el seu temps, va florir.
així tu.
——————————————————
no máis desesperado de decembro
espetamos unha vara de amendoeira na terra e,
contra todo prognóstico, prendeu.
non lle importou ser máis miúda que a xeada,
e chegado o seu tempo, botou flor.
así ti.
María Lado. Ós, mama, sí?. 2024
Traducció de Sònia Moya Villanueva.
Edició bilingüe. Text encarat gallec-català.
A Pablo Neruda
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.
Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.
M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.
Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.
Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020
Pròleg: Xavier Bru de Sala.
També és al llibre:
Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023
Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.
La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.
Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.
Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.
Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.
Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.
——————————————
BLUME
Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.
Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.
Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.
Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.
Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.
I
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Carlota llesca el pa i el reparteix.
A cadascú el seu tros segons edat i gana.
Va repartint l'atenció i la mirada.
Els grills de mandarina, els comparteix.
Llesca l'amor que ell es pensava que era d'ell,
com si l'amor no fos sempre de l'aire.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet un manyoc
de plomes, tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit d'aquesta rotunda
vacuïtat.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
43è Premi Miquel de Palol 2020
Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.
Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.
No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.
Mario Riera
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí
Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.
Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.
Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
i aleteig de consol.
De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.
Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.
Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.
Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
1949
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
Què dius, infant
amb el teu gest lliure
i la joia al rostre...?
Dignifiques el món
només en néixer.
M'arriba de tu
la força primigènia
de l'origen.
Endevino l'univers
desplegat en les teves ales
màgiques, flexibles i infrangibles.
Sempre retuda de meravella
davant teu
i del misteri que encarnes,
que en tu es mostra.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.
Ramon Guillem
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.
De: I. Papers privats. La febre freda.
Es troba en el llibre:
Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002
A Mercè Mallarach en els seus 90 anys
Per què has vingut a trucar la finestra,
oh màquina dels meus somnis d'infant!
Per què has vingut sense bleix ni palestra,
ni esbufecs de bieles, panteixant.
Entre el fum vaporós, quan arrencaves,
sentia el tremolor sota els meus peus
del teu gran pes que reblava les claves,
dels rails tatuant prats i conreus.
Ara, silent, et veig cada vegada
que obro el meu finestró, i ets visió
ben resignada i muda de la fada
d'aquell infant dret a l'estació.
Endut dels anys... encara vaig d'anada.
Si vens per dir-me adéu, no baixo, no.
Dídac Faig
Es troba al llibre:
Amics de les Lletres Garrotxines : 20 anys : antologia poètica. 2015. P. 81
Quan una cançó
surt d'un bec,
d'un musell
o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.
Podrien passar de puntetes,
invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.
Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.
I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
ni cap reixa
ni cap barrera.
La cançó de l'ocell toc. 2024
Text: Fran Pintadera.
Il·lustracions: Anna Font.
Que l'estigma del vers siga sempre lliure.
De: IV. Clam d'origen.
Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024
Imatge de la coberta: El Bosch.
Premi Festa d'Elx de poesia.
Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.
Ésser pedra estàtica:
contemplar el pas de núvols
o aigües manses de llacuna
on es reflectiria la vida.
Però no soc arrel
sinó foc,
i cerco debades
dins la nit
el verb absolut.
La foscor morirà
però, com el llamp, ens arriba
abans
no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.
Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.
Massa boira per predir
la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...
La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
després.
De: La temeritat del vent.
Anna Fernández. Partir. 2022
Il·lustrat per Judith con H
Epíleg de Lluís Calvo
Coralls que dansen
entre la profunda tela de la queixa,
que no cicatritza
perquè no té epiteli.
I les paraules n'arruguen els laments,
i la sal s'hi diposita,
i els fa encara més salabrosos.
Blanca Soler Codina. Paraules de mar. 2022
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 61
Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.
De: Joana. 2002
Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.
Es troba, també al llibre:
Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020
Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.
Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.
Salvador Espriu. Les hores. 1952
I en el llibre:
Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.
Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.
No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total
és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.
Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat
de seguida apareix
s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.
I no només.
Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu
de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,
escup el tenebrós adeu
a la cara.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
En la quietud
uterina,
amagades de mi,
amagades dels miralls,
les arrels fetals de canell
i cor
s'entortolliguen dins meu.
Pertanyen a l'infant,
a l'encastat,
un plomatge de constel·lacions.
Camino per la casa
peu nua
i una càlida corda de sang
em lliga al meu fill.
La pluja cau pels jardins i les inscripcions
però jo em mantinc al caire de la pluja.
Soc un receptacle
que recull una altra pluja, amniòtica
perquè ell sol en la seva residència oficial
en gaudeixi.
Penso en l'ús tranquil dels parpres nonats
i en la quietud dels meus pits que s'inflen,
un càlid procés de força.
Un nom ja comença a suggerir les síl·labes,
però aquest roman secret,
l'ombra d'una cua de peix,
un sospir entre la nit i el dia.
—————————————————
Expectant Mother
In the stillness,
uterine,
hidden from me,
hidden from mirrors,
the foetal roots of wrist
and heart
are coiled within me.
They belong to the child,
to the incast,
a plumage of constellations.
I walk around the house
in bare feet
and a warm rope of blood
links me to my child.
Rain falls on gardens and inscriptions
but I hold the edge of the rain.
I am a receptacle
in which other rain, amniotic, gathers,
for the one in his official residence
to enjoy.
I think of the quiet use of the unborn eyelids
and the stillness of my breasts that swell up,
a warm procedure of strength.
Already a name suggests its syllables,
but this remains secret,
a fishtail shadow,
a whisper between the night and the day.
Penelope Shuttle
Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 314-315
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
La llum de la lluna al llit no em deixa dormir;
ara visc sola, m'adono de les veus dins la nit,
un nen que plora en un malson, els crits febles d'una dona fent
l'amor,
tot tenyit de terror o de nostàlgia.
Cap esquena impassible i pesant per tocar amb el peu
mentre demano, «Desperta't i abraça'm»,
quan la cremosa bellesa de la lluna es transforma
en un mapa d'impersonal desolació.
Però inquieta, en aquesta falsa alba de lluna
que tant glaça l'esperit, canvio la història nostra:
mai no vas poder jeure del tot plàcid al meu costat,
no tota la nit. Sempre amagant alguna cosa.
Despert abans del matí, inquiet i intranquil,
tractant de no molestar-me, abandonaves el meu llit,
mentre jo rígida hi jeia, fingint dormir.
Tanmateix, la nit ja s'acabava, la llum no tan freda
com una copa plena de claror de lluna.
I hi havia temps esplèndids quan, al fred No dels cels,
a crits em deies Sí! omplint-me d'afirmació.
Ara quan crido de temor, no d'amor, no hi ha resposta.
Res no em parla en la fosca sinó unes veus distants,
un infant amb la lluna a la cara, la buida cadència d'un gos.
Basat en temes de les Cançons de Tzu-yeh
————————————————————————————
Night Sounds
The moonlight on my bed keeps me awake;
Living alone now, aware of the voices of evening,
A child weeping at nightmares, the faint love-cries of a woman,
Everything tinged by terror or nostalgia.
No heavy, impassive back to nudge with one foot
While coaxing, «Wake up and hold me»,
When the moon's creamy beauty is transformed
Into a map of impersonal desolation.
But, restless in this mock dawn of moonlight
That so chills the spirit, I alter our history:
You were never able to lie quite peacefully at my side,
Not the night through. Always withholding something.
Awake before morning, restless and uneasy,
Trying not to disturb me, you would leave my bed
While I lay there rigidly, feigning sleep.
Still- the night was nearly over, the light not as cold
As a full cup of moonlight.
And there were the lovely times when to the skies' cold No
You cried to me, Yes! Impaled me with affirmation.
Now when I call out in fear, not in love, there is no answer.
Nothing speaks in the dark but the distant voices,
A child with the moon on his face, a dog's hollow cadence.
Based on themes in the Tzu-yeh Songs
Carolyn Kizer
Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 108-109
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
La més indefectible capdavantera, companya
i seguidora del despertar d'un gran poble que
treballa per un canvi benèfic en el pensament
i en les institucions és la poesia.
Fragment de la pàgina 62.
Percy Bysshe Shelley. Defensa de la poesia. 2020
Traducció de Marta Pera Cucurell.
L'ungla surt de la carn.
La galta es desenganxa de la cara.
No hi haurà descans
per als que prohibeixin
l'alliberació de les membranes.
Anna Gual
En el llibre:
Pròleg: Vilaweb.
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez.
Només soc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.
El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en un prat de l'alta muntanya
el llarg vespre d'estiu.
—————————————————
And who are you, Sir?
I'm just a shuffling old man,
Ventriloquizing
For a god
Who hasn't spoken to me once.
The one with the eyes of a goat
Grazing alone
On some high mountain meadow
In the long summer dusk.
Charles Simic. Mestre de disfresses. 2014
Traducció de Marta Pera.
Text en català i anglès.
10è Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia"
Tant és el material
amb què es faci:
una gàbia està feta de pors.
I quan s'hi tanca un ocell,
ja pot ser de ferro,
fusta o vímet,
potser el que hi estem tancant
és la nostra por
de volar.
La cançó de l'ocell toc. 2024
Text: Fran Pintadera.
Il·lustracions: Anna Font.
Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
aigua i fullam pels clots assolellats.
J.V. FOIX
Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,
m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022
Pròleg de Maria Barbal.
També al meu poble
em cal demanar estada,
ocell de passa.
✳
Talment immòbil,
el pagès que amb un tràmec
cava la feixa.
Mukai Kyorai (1651-1704)
els trobareu, també, dins del llibre:
Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023
Pròlegs d'Àngel Crespo i de Jordi Mas López.
Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Travesso el pont
i els tornassols esclaten
a les façanes.
Al pont de pedra
els tornassols remunten
fora muralla.
Ciutat endins
al portal de les heures
la vida estanca.
Ciutat de pedra
on alenen les ombres
i la llum calla.
Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
falcons i ales.
De: Haikús de Girona
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
A la bona gent de pau
A l'escola, el colom porta una oliva al gat,
l'aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dona la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.
En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l'esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l'oreneta.
A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s'amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.
Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.
A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.
Miquel Desclot (1 d'octubre del 2017)
Pròleg: Vilaweb
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez
