la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.
01 de novembre 2012
31 d’octubre 2012
El poble
No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases
per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre
l’única taverna i la botiga única
que no duu enlloc i desapareix al capdamunt
del petit turonet, esborrat
per la llarga erosió de la marea verda
d’herba que no para d’envair
aquest darrer destacament del temps passat.
Hi passa tan poc; el gos negre
que es grata les puces sota el sol calorós
és història. Però la noia que travessa
d’una porta a l’altra adquireix una escala
més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.
Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira
amb un eix lent tot un món tan vast
i amarat de
sentit com qualsevol ponderat
pel magí solitari del gran Plató.
R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995
Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
29 d’octubre 2012
Un enuig
Un enuig, un enuig és una cosa
I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,
Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992
que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;
és, entre celles, una estranya nosa;
ell ens fa fer ganyotes a la rosa
i donar cop de colze a un raig de sol.
I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,
quan en l'esguard que frec a frec se'ns posa
veiem caure una llàgrima en secret,
penedida del mal que no ens ha fet.
Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992
Potser creieu
Potser creieu
gens de fiar
uns ulls que tant
han estimat?
La vella deu
calma la set?
Al llarg del freu
calla la veu
de l'antic cant.
No veig pas res
al meu davant,
ran de l'avenc.
Però comprenc
que cal voler
lúcid, sencer,
il·limitat,
mai més sotmès
a pors, al pes
de les raons
d'autoritat,
ben arrelat
en sòlid fons,
el lliure dret
de preguntar.
XXXVIII
Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978
Dalt del cim
Quan dalt del cim
trobes tantes roques,
tarteres que es van esllavissant,
és bo trobar paraules senzilles,
plantes pioneres
amb arrels d'amistat,
molses i líquens
que abriguin la pedra.
És bo tenir a prop teu
l'avet fidel esllavissant la neu,
lluint branques verdes.
És bo tenir la seva capçada,
triangle de solidaritat,
amistat i amor,
veure créixer les seves anelles
amb el pas dels dies,
tronc generós que pot suportar
el rigor de l'hivern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996 Textos en català i castellà Inclou partitures dels poemes musicats Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha |
El clar país
Amb el sol que és molt blanc
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils,
amb el cor ple d'atzar,
amb pluja per atzar,
amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar
del llevant inclement,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Tot de vells campanars,
entre cases i camps
i tendríssims palmons
el Diumenge de Rams.
Tot de cares de sants
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps
a cavall de la mort.
I camins plens de pols
per on ve indiferent,
la brisa de l´oest,
la llum del sol ponent.
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Amb pobles i ciutats,
que de Roma han nascut,
amb homes jornalers
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam,
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Jacques Brel, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils,
amb el cor ple d'atzar,
amb pluja per atzar,
amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar
del llevant inclement,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Tot de vells campanars,
entre cases i camps
i tendríssims palmons
el Diumenge de Rams.
Tot de cares de sants
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps
a cavall de la mort.
I camins plens de pols
per on ve indiferent,
la brisa de l´oest,
la llum del sol ponent.
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Amb pobles i ciutats,
que de Roma han nascut,
amb homes jornalers
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam,
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.
Jacques Brel, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
28 d’octubre 2012
Atzur
Entre totes les colors
de l'arc de Sant Martí
m'agrada l'atzur.
Peco' atzur
és la color de la mar
on vaig a m'amagar.
Peco' l'atzur
és la color del cel
on m'agrada somiar.
Peco' atzur
son les bombolles de sabó
que me fanen volar.
Peco' atzur
és la color de la pau
que tots cerquem de agafar.
Marco Colledanchise, dins,
He vist en el fons
 |
| A la meva mare He vist en el fons dels teus ulls, tant d'amor i el dolor punyent de veure que endebades havia estat el teu parlar, i el teu fer. I t'abocaves tant dolçament, com sols tu ho sabies pels vells camins que et restaven fidels. La vella casa sota l'ombra espessa, els geranis que regaves lentament i aquell llibre que sempre rellegies. I tu, allí, asseguda de cara a la finestra tot esguardant-te les mans que senties inútils i cansades. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
El meu
Kristin Dimitrova
El meu
seria amb resplendor rosada i temperatura ambiental.
Sense vistes majestuoses al voltant: vegetació
exquisida i aromàtica. Clarianes sota arbres serens.
Curiositat. Melodia de Mozart. Frecs de papallones.
Petites follies: bombolles
espurnejants. Certesa
que tots ens estimem.
Cara de nen.
Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 87
Tr.: Eva Sableva
27 d’octubre 2012
Vermell
Terra i cel. Humà, diví. Esperit i matèria. Zeros i uns. Foc. Vida. Energia. Blat de moro vermell, kaqajäl.
Un roig com sang emplena
el got i el vi rellisca
la comissura d'uns llavis
tendres, rússens, ardents.
El vermell-calces que fa el
cap d'any i un nen que toca
de la caoba el plany del violí.
I ara ¡la festa! Fins que ixi el sol
i es vegi Mart.
Avets vermells, glòbuls vermells
i un globus roig que vola sol
contra el cel blau.
Alerta roja: diuen que moren
les papallones.
Gotes i esquitxos a la vorera
parlen de crims ben oblidats.
D'escarlatina, de trementina.
i els vells remeis:
menges la síndria, et rentes la cara,
prems la barana, mires la fruita...
I fins que plogui. Com les roselles
les coses belles duren un temps
però n'hi ha per tot quan torna el Sol
a fer-se FORT.
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011
A remor bromera
La veig a la cabina,
la veu que s'endevina.
L'inconscient s'esgola vine,
la tarda s'escola a ritme
de mots que enriqueixen
l'esclat de cada gest.
Va fent i fa vent.
Cada gest, un somriure.
Cada esguard, un esquitx.
El vespre s'acomiada
a ritme de gestos
que esclaten a cada mot.
Fa vent.
Va fent.
Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007
20 d’octubre 2012
CARPE DIEM
Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.
Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.
Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992
Darrer diumenge d'octubre
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.
18 d’octubre 2012
Tardor
Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.
Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.
T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.
Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.
T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
17 d’octubre 2012
Sentit de pàtria
L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.
Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.
Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008
Pròleg de Josep Colet i Giralt.
Em mires amb un
Em mires amb un
tel als ulls; feixuc
tel als ulls; feixuc
pel pas dels anys,
restes altívol al
bell mig del saló.
En silenci,
observes cadascun
dels visitants. És
només en la nostra
intimitat quan
deixes que t'amanyagui,
i tu em respons
-amb veu ample-
que sí; que m'estimes.
Voldria parlar-te arran de
Voldria parlar-te arran de
boca i dirt-te que el teu afany
no és tan sols teu.
Que cada dia, eixuts, erms i estèrils
morim estúpidament de set
en el brocal de pous que sobreïxen.
¿Quines estultes forces obeïm,
que així ens deixem endur
a penes tan migrades i supèrflues?
Sota denses llunes blanques,
sols grocs exhuberants i esplèndids.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010
|
Sonet
Si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.
Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.
Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002
16 d’octubre 2012
Posta de sol a Valldemosa
Enllà dels penyals el sol es ponia,
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
12 d’octubre 2012
És realment tolerant...
El qui vol comprendre els qui, segons el seu parer, s'equivoquen.
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
Il·lustracions: Inés Luz González
10 d’octubre 2012
I la rosa s'obria
I la rosa s'obria mentre jo dormia,
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.
Fragment
Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.
Fragment
Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000
Traducció de Francesc Parcerisas
07 d’octubre 2012
Cabanyal
El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.
El vostre és un mar
que ve de dins: de la terra pastada
amb el sutge i la calitja,
de l'aigua morta, de la fruita florida.
Arrossega ocells i finestres,
l'impúdic verd dels arbres,
l'alçària de les roses,
violins i paraules,
la veu que és música:
cruel irromp en les cambres de l'amor
amb la seua ferum
d'oblits i misèria:
el vostre és un mar
de pou clos, de rata d'albelló:
és un mar que no existeix.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.
El vostre és un mar
que ve de dins: de la terra pastada
amb el sutge i la calitja,
de l'aigua morta, de la fruita florida.
Arrossega ocells i finestres,
l'impúdic verd dels arbres,
l'alçària de les roses,
violins i paraules,
la veu que és música:
cruel irromp en les cambres de l'amor
amb la seua ferum
d'oblits i misèria:
el vostre és un mar
de pou clos, de rata d'albelló:
és un mar que no existeix.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004
La meva ciutat
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
Pietat
Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
com un globus fràgil de paper que s'enlaira
entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;
o fes-los passar l'estany, mig trontollant,
damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,
com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,
i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,
enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.
Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:
animals grans que ens agombolen perquè algun dia
recordem
l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig
que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten
espectres rere les portes closes o als racons,
el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.
Agafa el menut del seient de l'automòbil,
duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes
i treu-li les sabates: ves per on també pots ser
un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
Ara és l'hora
Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.
Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.
Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
Hi ha un silenci de barques
 |
Hi ha un silenci de barques
i una penombra blavosa que s'esquinça.
Travessa aquest paisatge
de temps que s'adormissa
una flama roja, groguenca
de nespres i llimones,
una columna horitzontal de llum
que afirma l'existència com un crit,
com un desig incandescent
enllà d'aquesta calma.
|
03 d’octubre 2012
Lluna petxina
Manufactura aturada
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.
Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.
Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.
Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.
Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008
01 d’octubre 2012
L'altar de roba
Va ser una dolçor tota nova,
al començament, trobar
bruses de fina mussolina blanca
en un fil transparent de niló
eixugant-se a la cambra de bany,
o uns enagos de niló en la lluentor
de la seva pròpia electricitat...
Com si santa Brígida hagués
tornat a aparellar un raig de sol
com aquell que estengué en l'aire
per eixugar-hi la seva capa
(l'enfeinada Brígida, sempre
escarrassant-se sense descans).
La humida i decaiguda i injusta
càrrega del dia a dia
es va alleugerir i es va fer suportable
com sempre, brillantment.
Edició bilingüe
Seamus Heaney. Electric light = Llum elèctrica. 2001
al començament, trobar
bruses de fina mussolina blanca
en un fil transparent de niló
eixugant-se a la cambra de bany,
o uns enagos de niló en la lluentor
de la seva pròpia electricitat...
Com si santa Brígida hagués
tornat a aparellar un raig de sol
com aquell que estengué en l'aire
per eixugar-hi la seva capa
(l'enfeinada Brígida, sempre
escarrassant-se sense descans).
La humida i decaiguda i injusta
càrrega del dia a dia
es va alleugerir i es va fer suportable
com sempre, brillantment.
Edició bilingüe
Seamus Heaney. Electric light = Llum elèctrica. 2001
Traducció, presentació i notes de Pauline Ernest i Jaume Subirana
30 de setembre 2012
Aquesta tardor
 |
Aquesta tardor
Hi ha més calma a la platja Que al temple de Suma.
Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)